EUROPA SE LA JUGA AMB LA IMMUNITAT DE PUIGDEMONT, COMÍN I PONSATÍ

( BEA TALEGÓN)
Dilluns vinent, 8 de març, se sotmetrà a votació, a la sessió plenària del Parlament Europeu, mantenir o retirar la immunitat dels eurodiputats independentistes catalans, Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí. El resultat no es coneixerà, de manera oficial, fins dimarts a primera hora del matí.

No es parlarà de l’assumpte als mitjans de comunicació espanyols fins que els resultats finals siguin sobre la taula, i ja sabem el que passarà: si finalment la votació decideix retirar la immunitat, la notícia s’escriurà en gran a les portades dels diaris, i Ana Rosa, Ferreras i companyia es passaran el matí de dimarts parlant-ne. Si el resultat fos favorable, mantenint la immunitat, els mitjans de comunicació passaran de puntetes sobre això i probablement es passin el matí parlant de les manifestacions i declaracions sobre el 8-M. Això podria combinar-se amb Villarejo, Bárcenas i la Casa Reial, que últimament van bé per posar-hi el focus d’atenció, o es trauran de la màniga alguna mainadera de Pablo Iglesias o algun tuit de Pablo Echenique.

El resultat de la votació no està clar de moment, malgrat que, inicialment, a la comissió parlamentària on es va preparar l’informe, la majoria de vots es van pronunciar a favor de retirar la immunitat i deixar així que la justícia determini si els eurodiputats són “lliurats” a Espanya per ser jutjats. L’informe resultant de la votació va haver de ser corregit després en cometre greus errors, com per exemple, afirmar que a Clara Ponsatí se la volia jutjar per delictes que en realitat no se li imputen. La neutralitat i objectivitat que haurien d’haver tingut, especialment el ponent de l’informe, ha brillat per la seva absència, una altra més de les irregularitats en el procediment que se suma al fet que partint del reglament parlamentari s’hauria d’haver elaborat un informe per a cadascun dels diputats. Una darrere l’altra.

La qüestió que es tractarà dilluns al Parlament Europeu és polièdrica i per això cal analitzar múltiples qüestions, que van més enllà de la independència de Catalunya i la seva defensa dins del marc europeu. Un conflicte polític que genera tensions dins dels grups parlamentaris, ja que la votació es farà de manera secreta, una cosa que posa molt nerviosos els dirigents espanyolistes.

Normalment a Brussel·les les votacions solen tenir dos eixos: el criteri polític en termes ideològics per a assumptes que no toquen qüestions nacionals, i el criteri de país, on les formacions polítiques anteposen els interessos territorials a les agendes de partit. Equilibrar aquestes balances és la clau fonamental de la política del Parlament Europeu. Per això en qüestions que afecten de manera directa a un estat membre, com poden ser quotes en matèria de pesca, qüestions d’agricultura, les negociacions es duen a terme en primer terme entre els parlamentaris nacionals d’un territori, solen arribar a acords d’índole estatal establint aliances suprapartidistes. Els grups polítics valoren les tensions internes i donen cert marge als seus eurodiputats per actuar amb certa llibertat. Solen donar-se tensions dins dels grups polítics i de vegades es negocia perquè, en alguns casos, la fractura dins de les formacions polítiques generada per interessos d’índole territorial, sigui diluïda al màxim possible.

Altres vegades, quan es tracta de qüestions que tenen a veure amb drets i llibertats els suposats idearis dels partits estableixen línies d’actuació transnacionals dividint la cambra clarament en criteris més ideològics que nacionals.

Però establir la línia divisòria no resulta senzill ja que, de vegades, el que un interpreta com a qüestió de drets i llibertats, d’altres ho veuen clarament com una qüestió territorial, un assumpte d’Estat. I precisament aquest és el cas que ens ocupa.

Afloren aquí les incoherències ideològiques en les formacions polítiques, ja que des d’una perspectiva espanyolista, els parlamentaris socialistes i populars fonamentalment, posaran per sobre dels criteris polítics dels seus grups parlamentaris, el seu interès territorial. Una cosa que sobretot generarà tensions als que s’integren al grup parlamentari S&D, ja que dins de la família socialdemòcrata europea el sentiment sobre el dret d’autodeterminació és molt dispar. Sense anar més lluny, la seva actual líder al Parlament Europeu, Iratxe García, de la delegació espanyola, és una fidel i ferma defensora del dret d’autodeterminació del Sàhara. Una causa que ha encapçalat durant tota la seva vida, tant de manera pública com personal. I com ella, moltíssims membres del seu grup parlamentari que tenen una posició oberta sobre l’autodeterminació dels pobles. Els laboristes d’Israel, per exemple, han treballat molt per establir ponts i diàleg amb Palestina, causa per la qual ha lliutat molt notablement el partit socialista alemany, a través de fundacions com la de Willy Brand a Jerusalem.

La decisió que es prengui sobre els eurodiputats catalans té més a veure amb la base de la democràcia europea que amb els interessos particulars que, en aquest cas, Espanya vol imposar

Els socialistes austríacs, i els suecs també, han apostat sempre per la defensa del dret d’autodeterminació. Tenen una llarga història en processos de col·laboració i cooperació per establir ponts de diàleg i creació de pau en situacions de conflicte. L’Olof Palme Center té un llarguíssim recorregut precisament en aquestes qüestions, enfocant en moltes ocasions els seus esforços per crear espais de diàleg en conflictes de sobirania territorial.

Uns exemples que posen de manifest que la discussió en el si socialdemòcrata no serà senzilla. És quelcom que s’ha posat de manifest amb les declaracions públiques realitzades per l’ex primer ministre de Malta, i eurodiputat socialista, Alfred Sant, que sense tallar-se el més mínim ha dit públicament que si el Parlament Europeu retira la immunitat dels diputats catalans, contradirà i posarà en ridícul les postures que ha adoptat fins ara sobre la defensa de la democràcia, els drets humans i l’estat de dret. Per si això fos poc, ha deixat clar que el que passa aquí té a veure amb una manera d’entendre la llei des d’una perspectiva franquista.

I com ell, un grup de 52 ex-eurodiputats han firmat una carta en la qual demanen als seus col·legues parlamentaris en actiu que siguin conscients del que s’està abordant en aquesta votació. I demanen que no es retiri la immunitat dels eurodiputats catalans independentistes per la gravetat que suposaria per a Europa un precedent com aquest. Les seves firmes provenen de diferents territoris de tota la UE i entre elles, hi ha representants de tota índole ideològica. Una evidència que aquest assumpte va més enllà de criteris territorials, ja que afecta allò més bàsic en la configuració del projecte europeu: la democràcia, la sobirania i els drets humans.

Així ho consideren des del grup de l’Esquerra Europea, que ha sortit també públicament a defensar la immunitat parlamentària dels catalans. Com els Verds.

És trist que a Espanya no s’estigui abordant aquesta qüestió amb rigor i objectivitat des dels mitjans de comunicació. I considero que és trist perquè està sent un assumpte que, en criteris de política internacional, és importantíssim i molt interessant.

Es posen sobre la taula qüestions tan importants com les llibertats de la ciutadania europea, el seu dret a expressar-se, la ponderació i proporcionalitat dels cossos jurídics dels estats membre, la qualitat democràtica i de l’estat de dret dels països que configuren una Europa que necessita regenerar-se ara per poder continuar sent el que ha estat fins ara: el far mundial garant de l’estat de benestar i de la democràcia.

La crisi econòmica de 2008 ja li va suposar un bon cop a Europa, ja que no va saber mantenir els drets fonamentals dels seus ciutadans sans i estalvis, prioritzant l’economia per damunt de tot. Sense ser capaços, a més, de gestionar-la d’una forma equitativa. La pandèmia de Covid-19 ha tornat a suposar una clatellada de la qual encara desconeixem les conseqüències sobre els pilars fonamentals de la Unió, ja que ja estem veient de quina manera els drets i llibertats de la ciutadania es veuen de vegades doblegats davant d’una crisi sanitària, que ha tingut unes conseqüències tremendes precisament perquè durant la crisi econòmica prèvia es va debilitar l’estructura que garantia sanitat de qualitat per a la ciutadania europea. La crisi migratòria produïda pels conflictes a la Mediterrània ha estat una altra de les assignatures que la UE ha suspès. Són massa ja en l’última dècada com perquè Europa continuï intentant viure de renda tant de temps.

Per tot això considero que Europa ara mateix se la juga. La decisió que es prengui sobre els eurodiputats catalans té més a veure amb la base de la democràcia europea, amb el camí que vol transitar a partir d’ara, que amb els interessos particulars que, en aquest cas, Espanya vol imposar. I precisament a Espanya no se la mira amb gaire bons ulls en el panorama europeu: per la seva gestió de la crisi econòmica, per la seva gestió de la migració, per la seva gestió de la pandèmia. A més, per si fos poc, els escàndols que està regalant ara la monarquia espanyola, l’empresonament i persecució de persones per expressar la seva opinió fan que la imatge que es té del Regne sigui cada vegada més fosca. I això ho saben tant els eurodiputats socialistes d’altres territoris com els liberals, els d’esquerra i els verds.

La força que exerceixin des d’Espanya, la pressió que siguin capaços d’aplicar sobre els companys de grups parlamentaris, marcarà el rumb d’unes votacions

La justícia alemanya ja es va pronunciar sobre el cas Puigdemont, per la qual cosa els alemanys, que són molt garantistes amb el dret, possiblement vegin en les seves pròpies sentències un camí d’inspiració. Serveixi com a exemple la tensió entre Alemanya (la de Merkel) i el Marroc pel conflicte del Sàhara del qual a Espanya no es parla.

Però tot està en l’aire. Pot passar qualsevol cosa. La força que exerceixin des d’Espanya, la pressió que siguin capaços d’aplicar sobre els companys de grups parlamentaris, marcarà el rumb d’unes votacions que, finalment, caldrà saber interpretar després, ja que en ser secretes, tampoc no permetran conèixer el que ha decidit cadascú. Si fossin públiques la pressió podria funcionar millor, sens dubte. Però el fet que cada parlamentari tingui llibertat per votar, i ningú no pugui comprovar-ho després, aporta a tot això un nivell més gran d’interès.

Sigui com sigui, ara la qüestió va més enllà del cas concret de Puigdemont, Comín i Ponsati. Són els pilars fonamentals de la Unió Europea els que estan sota qüestió. I si retiren la immunitat a aquests parlamentaris per haver dut a terme una consulta pacífica dins de la Unió Europea, on ja se n’han produït altres sense que hi hagi hagut ni violència policial ni condemnes de presó, suposaria un precedent lamentable i difícil de justificar en un futur no gaire llunyà, quan la UE possiblement doni suport a Escòcia, en posar en marxa un referèndum que li permeti d’alguna manera continuar sent part del projecte de la Unió.
Informa:ELNACIONAL.CAT (7-3-2021)

122 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: