“Els moments que empaitaran per sempre Felipe VI i la seva obsessió amb Catalunya ”
Cinc anys de l’inici del seu regnat, marcat sobretot per la repressió a Catalunya, però també per altres escàndols que el perseguiran

(   JOSEP CASULLERAS NUALART   )

Quan quedaven pocs mesos per a la consulta del 9-N, el rei espanyol Juan Carlos Iva abdicar. La notícia va agafar per sorpresa gairebé tothom, i l’entronització del nou Borbó, Felipe VI, va obrir un munt d’especulacions sobre l’actitud que tindria envers una Catalunya immersa en un projecte independentista que agafava embranzida. La resposta a l’expectativa que s’obria va anar quedant sense resposta, en un silenci espès que va durar molts mesos, un any ben llarg. Fins que es va anar apropar la data del El 27-S del 2015. Aleshores el rei espanyol, que va començar a maniobrar per una probable victòria independentista en les eleccions plebiscitàries, va entrar en escena, exhibint un tarannà crític i intransigent, fins al discurs del 3 d’octubre del 2017. Avui fa cinc anys de l’inici del seu regnat, que ha estat marcat sobretot per la repressió a Catalunya, i les conseqüències que ha tingut: el divorci amb el poble català és més profund que mai. Però hi ha hagut uns altres escàndols que el perseguiran per sempre.

El cap de l’estat espanyol sortia del silenci sobre Catalunya un any després de la seva coronació. Feia discursos advertint que calia respectar la llei, ‘com a font de legitimitat i l’exigència per una convivència en pau’. El juliol d’aquell any es va reunir amb Artur Mas; el mes setembre, a pocs dies de les eleccions, es va reunir amb Barack Obama a la Casa Blanca, i li va arrencar una frase, un compromís amb ‘una Espanya forta i unida’. Eren ben poques paraules, però l’estat en tenia prou per esbombar-les als quatre vents, aferrant-s’hi, perquè la possibilitat que l’independentisme superés el 50% dels vots els espantava.

Discurs dur al Parlament europeu

Passat el 27-S, i amb l’independentisme majoritari al parlament, amb un full de ruta cap a la independència aprovat i una declaració de sobirania que es portava al parlament, Felipe VI va mantenir la pressió. Va fer un discurs molt dur contra la independència de Catalunya al parlament europeu, i més endavant va prendre una decisió que va palesar una discriminació per ideologia que va acabar d’esclatar el 3-O: el gener del 2016 es va negar a rebre Carme Forcadell com a presidenta del parlament en una audiència pública, com sempre s’havia fet. Forcadell li va haver de comunicar per correu electrònic la investidura de Carles Puigdemont.

L’hostilitat era evident, pública i manifesta. I mentre el conflicte català se li agreujava, hi havia una altra preocupació que el rei espanyol feia anys que arrossegava i que s’apropava al desenllaç: el judici pel cas Nóos, que empastifava la seva germana, Cristina de Borbó, i sobretot el seu cunyat, Iñaki Urdangarin. El febrer del 2017 l’audiència de les Illes Balears va notificar la sentència, que declarava absolta Cristina de Borbó, però l’obligava a pagar una multa de 265.000 euros per responsabilitat civil per haver-se lucrat dels delictes fiscals del seu marit. Urdangarin, era condemnat a sis anys i tres mesos de presó per haver desivat diner públic. El prestigi de la família reial espanyola quedava encara més enfonsat.

Sempre contra l’independentisme

I poc després, amb la proximitat del referèndum del Primer d’Octubre, Felipe VI va reactivar els discursos adreçats a l’independentisme català, amb un to cada vegada més amenaçador. L’any anterior fou de parèntesi, amb la crisi política espanyola per la incapacitat, durant un any, d’investir un nou president. Finalment fou Rajoy, amb el suport de Ciutadans i del PSOE (en forma d’abstenció), qui va renovar com a president, amb una aritmètica difícil al congrés però amb una línia roja que l’unia als socialistes i a Ciutadans: aturar l’independentisme. La situació política es clarificava: Rajoy a Madrid i Puigdemont, amb l’aval imprecindible al pressupost per part de la CUP, i una data: l’1-O.

Però abans, el 17 i 18 d’agost sengles atemptats gihadistes a Barcelona i a Cambrils ho van sacsejar tot. El govern espanyol va voler instrumentalitzar-los a menys de dos mesos del referèndum, políticament i mediàtica, i en aquest context Felipe VI va venir a Barcelona, a la manifestació de rebuig contra els atemptats. Els manifestants el van escridassar i xiular; i en va ser un símbol la protesta de David Minoves, que se li va encarar, li va aguantar la mirada i li va ensenyar un cartell que deia: ‘Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes’.

Aquell dia molta gent retreia al rei espanyol les relacions de la monarquia espanyola amb l’Aràbia Saudita, considerat un dels règims que finança Estat Islàmic o, si més no, que contribueix a la difusió de la ideologia extremista de què es nodreix. Malgrat aquella protesta, i les denúncies de moltes organitzacions internacionals, l’estat espanyol ha augmentat la venda d’armes al règim saudita i Felipe VI ha facilitat aquests contractes milionaris.
I tot just després d’aquella polèmica, va arribar la tardor del 2017, i el discurs que va fer Felipe VI el 3 d’octubre al vespre, que va sorprendre la gran quantitat de corresponsals i d’enviats especials de mitjans de tot el món que eren pendents dels esdeveniments relacionats amb la independència de Catalunya.

El discurs del 3 d’octubre

Les conseqüències d’aquella declaració es van notar de seguida, i encara continuen. Va avalar l’a por ellos, la brutalitat policíaca contra una part de la població, novament per una discriminació ideològica, i va donar via lliure a la repressió contra l’independentisme, a la supressió de l’autonomia de Catalunya amb el 155… Les crítiques i els retrets li han arribat de diversos estaments, però foren els ciutadans que van tenir l’ocasió de fer-li notar quan a començament del 2018 Felipe VI va tornar a venir a Catalunya per assistir a la inauguració del Mobile World Congrés. La cridòria i el repic de cassoles multiudinari contra la seva presència se sentia des de dins del Palau de la Música Catalana, on es feia el dinar de gala.

Felipe VI ha estat declarat persona non grata en molts municipis, i el Parlament de Catalunya el va reprovar. Ho va comprovar novament en el primer aniversari dels atemptats del 17-A, a Barcelona. Li ho va recordar Laura Masvidal, muller de Joaquim Forn, que li va dir: ‘No sóc jo qui hauria de ser aquí’.

El vicepresident del parlament, Josep Costa, es va negar a donar-li la mà, i el pare d’en Xavi, el nen mort a l’atemptat de la Rambla, li va dir: ‘Clavi un cop de puny sobre la taula i deixi anar els presos polítics. La meitat dels independentistes l’aplaudiran.’

Qui  mana a Espanya?

Felipe VI va respondre a aquestes paraules: ‘Jo no puc fer-hi res.’ I el pare va insistir-hi: ‘Qui mana a Espanya? Clavi el cop de puny.’ Felipe VI va repetir que no podia fer-hi res i se’n va allunyar. No només no va fer res en aquest sentit, sinó tot el contrari: tot just començat el judici contra el procés, el mes de febrer d’enguany, el rei espanyol va pronunciar unes paraules en públlic, en una ingerència insòlita, reafirmant la posició que els fiscals havien fixat en la primera sessió al Tribunal Suprem. ‘No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense el respecte a les lleis no hi ha ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, fallida dels principis morals i cívics de la societat.’ Deixava clar a Marchena i a tot el tribunal com s’ho havien de mirar, com havien de culminar el càstig.
Informa:VILAWEB.CAT (19-6-2109)