“Immortal Ferrer i Gironès ”

( JOAQUIM GIBERT FONT )

“Va molt atrafegat el Sr. Ferrer. No si el podrà atendre”, em responia habitualment la secretària del Sta. Creu de la Selva, patronat d’habitatges de protecció oficial, del qual n’era el promotor i gerent. No obstant això, Francesc Ferrer i Gironès (Girona 1935-2006) sempre em rebia. En aquella època jo estudiava magisteri a la ciutat petita i delicada, la qual cosa em permetia, de tant en tant, fer-li una visita llampec, que de vegades s’allargava un xic més de compte. Un matí em va mostrar l’esborrany d’una carta que dirigia, en tant que senador independent en el PSC (1979-1993), a José Barrionuevo, ministre espanyol d’Interior, a causa d’un maltracta d’un policia nacional a un ciutadà de carrer. Ferrer solia focalitzar la queixa cap a l’agent en concret. Mai cap al cos policial en qüestió. En una altra ocasió, vaig ser convocat per ser president d’una taula, ran d’una contesa electoral de 1987, però la cita em fou tramesa en llengua castellana. De seguida Ferrer i Gironès em va lliurar una mena de model reclamant el text en català. La petició va funcionar i, dies més tard, rebia el document en la nostra llengua.

Mesos abans, en un acte dedicat al desè aniversari de La Bressola, vaig saber que presidia l’associació en suport de l’escola rossellonesa. I que era l’autor de La persecució política de la llengua catalana (1985), recerca en la qual revela consignes de legisladors castellans de 1715, de cara aplicar-les a casa nostra: “prevenir el cuidado de introducir la lengua castellana en aquel país (…) y por eso parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”. Insubmissió lingüística (1990), Catalanofòbia (2000), Els drets lingüístics dels catalans (2002), El gran llibre per la independència (2004), són altres títols de l’ingent llegat de Ferrer i Gironès. En paral·lel, no oblidem l’article d’opinió de cada diumenge en el diari El Punt. La seva obra i figura s’explica, en bona part, per l’incondicional suport de Montserrat Pumarola, la muller, amb qui feia pinya a tothora. Pumarola recorda quan el seu marit va constatar que «he anat a Madrid com a autonomista i n’he tornat independentista.»

L’exdiputat Joan Surroca i Sens, que va compartir amb Francesc Ferrer i Gironès sessions en el parlament català (1995-99) i bones estones, assenyala que el polític de la ciutat del quatre rius gestionava molta activitat i mai donava la impressió de veure’l atabalat: “era un plaer contemplar el seu despatx i biblioteca, extraordinàriament ben ordenat”. Surroca detalla que Ferrer no va ser conscient del problema de parlar en català i escriure en castellà fins que va tenir necessitat de comunicar-se amb la seva família quan va iniciar el servei militar. Segons ha pogut saber David Pagès i Cassú, dinamitzador cultural gironí, el dia més feliç de Ferrer i Gironès: “fou quan vaig poder escriure de la mateixa manera com parlava i en la mateixa llengua en què pensava.”

No vaig ser l’únic que el passava a saludar o l’aturava pel carrer. Ferrer va ser un polític de proximitat, generós, tenaç, rigorós, decidit, incombustible… que coneixia bé els veïnats de Girona i bona part de la nostra geografia. Un exemple del compromís de Ferrer i Gironès, en bé dels Països Catalans, el descriu el periodista Vicent Partal, en l’etapa de Lerma com a president valencià (i de Felipe González a la Moncloa), en una càrrega policial mentre es manifestava amb Acció Cultural del País Valencià: “Enmig de la batussa violenta, Francesc Ferrer es va plantar al davant de la policia brandant el seu carnet de parlamentari i va exigir d’aturar l’atac. No ho va aconseguir del tot, però va provocar un desconcert notable entre els caps de la policia, oimés que ell també era del partit en el poder.” Partal afegeix que, des de València estant, Ferrer: “en persona va redactar una denúncia documentadíssima dels fets.”

Mitjançant la web www.francescferrer.cat
(6-3-2021)