“FORMACIÓN DEL ESPÍRITU NACIONAL”: ESPANYA NO CANVIA MAI

Hemeroteca
‘Formación del Espíritu Nacional’
A Espanya fins i tot els diccionaris destil·len doctrina

(JOAN B. CULLA )

És possible que aquest article formi part de les “campanyes d’autèntica difamació” i de “desqualificació” que l’independentisme català promou contra la justícia espanyola, segons denuncià l’altre dia el senyor Carlos Lesmes Serrano, president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem. El meu propòsit no és difamar ni desqualificar, sinó només analitzar; però si l’anàlisi ha esdevingut una activitat de risc, caldrà assumir-lo.

A parer meu, el propòsit fonamental dels graons superiors del poder judicial espanyol (no de la justícia en general) en tots els procediments contra dirigents independentistes ha estat, i és, no tant la venjança com l’escarment. Escarmentar, segons el diccionari de l’IEC, significa “prendre ensenyament del que hom ha experimentat per no tornar a incórrer en falta, per no tornar a arriscar-se, etcètera”. Molt més expressiva i pertinent em sembla la definició castellana del Diccionario de la lengua española de la RAE. “Escarmentar: imponer o aplicar un castigo a alguien, o corregirlo con rigor por haber cometido una falta”. L’exemple que el Diccionario posa a continuació resulta esplèndid: “Escarmentaron a los rebeldes con un castigo ejemplarizante”. Com veuen, a Espanya fins i tot els diccionaris destil·len doctrina.

Expliquem-ho d’una altra manera. En la immensa majoria dels casos que arriben a la jurisdicció de l’Audiència Nacional, del Tribunal Suprem, del Constitucional, etcètera, els aspectes tècnics prevalen a l’hora de dictar sentència, sense que això esborri les fílies o les fòbies polítiques dels jutges implicats. Ho vàrem veure en el cas Sandro Rosell i ho acabem de comprovar en el dels assaltants al Centre Cultural Blanquerna, el 2013: les condemnes o absolucions finals s’argumenten sobre la base de si era aplicable aquesta o aquella circumstància agreujant o atenuant, de si als acusats se’ls ha respectat o no la presumpció d’innocència, de si les proves són prou indubtables, etcètera.

L’aspecte que trobo més frapant –i més torbador– és l’argumentari que utilitzà la Fiscalia per tal d’oposar-se a totes les concessions del 100.2

En el judici del Procés i en els que hi estan connectats, en canvi, el nord de la brúixola és un altre. L’objectiu últim de tota la parafernàlia judicial és aquell que es deu haver expressat milers de vegades des de fa tres anys en les tertúlies i cenacles on es reuneixen, fonamentalment a Madrid, aquelles “castas acampadas sobre el Estado” a què es referia Manuel Azaña: membres de l’alta judicatura, funcionaris de nivell superior, periodistes subvencionats amb ínfules de conformar l’opinió a cop de portada, generales y jefes de certs instituts armats, alguns polítics o expolítics, personatges del món financer i empresarial més lligat al BOE… L’objectiu de tota aquesta gent era i és que els processats independentistes no se vayan de rositas; que, després d’haver gosat sacsejar i amenaçar el sistema que aquelles castes controlen i exploten des de fa segles, sofreixin un càstig exemplar, sever i el més humiliant possible.

És aquí on entrà en escena l’aplicació, primer, de l’article 100.2 del reglament penitenciari i, ara, del tercer grau als nou condemnats a presó pel tribunal que presidia Manuel Marchena. Naturalment, si la voluntat de la bombolla ambiental que embolcallà el judici del Suprem era que els rèprobes separatistes no se fuesen de rositas, veure’ls sortir de la presó per treballar o fer tasques socials –per molt que portessin engarjolats dos anys i mig– i, darrerament, observar com concedeixen entrevistes en directe, són rebuts en triomf als seus municipis o funden nous partits havia de provocar la indignació de tots aquells que, volent-los escarmentar, no els troben gens escarmentats. Com no podia ser d’altra manera, i després del clamor mediàtic sobre el fraude de ley, els privilegios penitenciarios, la excarcelación encubierta, etcètera, la sala segona del Suprem ha reaccionat a les demandes del seu entorn natural i amenaça amb retornar els presos a un règim tancat estricte.

D’aquesta situació, l’aspecte que trobo més frapant –i més torbador– és l’argumentari que utilitzà la Fiscalia per tal d’oposar-se a totes les concessions del 100.2, i que ara el Suprem fa seu contra Carme Forcadell abans d’emprar-lo contra els seus vuit companys: que el seu procés de reinserció “no pot ser aliè al delicte pel qual va ser condemnada”; que als presos polítics els és exigible “un tractament penitenciari pel delicte de sedició”.

En aquest punt, m’agradaria poder oferir en préstec al jutge Marchena la meva col·lecció personal de manuals de Formación del Espíritu Nacional dels anys de batxillerat. Com que estic parlant del període 1962-69, ja no eren llibres plens de yugos y flechas, sinó de glosses del desarrollismo franquista, de referències a la unidad de los hombres y las tierras de España, d’al·lusions a la familia, el municipio y el sindicato. Vaja, que amb un lleu rentat de cara (substituir el Caudillo pel rei, els Principios Fundamentales per la Constitució, etcètera) podrien servir perfectament per reeducar els presos independentistes.

Ai las, vaig llençar aquells volums d’Editorial Doncel creient, erròniament, que eren obsolets. Però acabo de comprovar que, a Milanuncios.com, es poden comprar per un grapat d’euros.

Informa:ARA.CAT (27-7-2020)

179 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: