FRACESC RIBERA ” TITOT” : ” PER GUANYAR HEM DE TENIR LA FORÇA PERQUÈ LA GUÀRDIA CIVIL I L’EXÈRCIT FOTIN EL CAMP “

( JOAN OBIOLS )
Francesc Ribera “Titot” (Berga, 1967) torna als escenaris amb Brams i amb una nova aventura musical amb la gira “Baula rere baula”. El concert d’aquest dissabte al Teatre Joventut de l’Hospital de Llobregat dona el tret de sortida al Barnasants, el festival de música d’autor que ja arriba a la vint-i-setena edició, i també a un espectacle que recorrerà 11 punts dels Països Catalans fins al juny, també amb un concert a Elna, a la Catalunya del Nord.

El cantant i lletrista de Brams arrossega també una llarga trajectòria política entorn l’independentisme. Primer, com a activista i durant vuit anys com a regidor de la CUP a l’Ajuntament de Berga. El 2019 ho va deixar i dirigeix l’Hostal Portbou, on ha viscut allunyat del seu vessant més reivindicatiu. Ara, torna a pujar als escenaris per a reprendre la lluita i commemorar els 32 anys de la banda musical.

– Aquest dissabte estreneu a l’Hospitalet la nova gira musical després d’any i mig de l’últim concert, però heu canviat l’escenari per teatres i auditoris. És un nou format?

– Ens ha sorgit aquesta oportunitat, la gent del Barnasants ens va proposar fer una gira d’11 concerts pels Països Catalans, i amb això ja ens van guanyar. El format en teatres i auditoris és l’única manera que ens permet tocar en l’actual situació de la pandèmia. Això, pot portar a pensar que seran espectacles acústics i tranquils, i ben asseguro que no serà així, farem un temperi de Déu, igual o més que quan estem en exteriors. La consigna és pentinar la gent.

– És una manera de recuperar la gira dels 30 anys que vau haver de cancel·lar?

– La nostra intenció era fer la gira dels 30 anys de la creació del grup el 2020, teníem programats ja 22 concerts, però només vam poder fer el de Navàs. A partir de llavors vam aturar-ho tot i vam quedar que ens trucaríem una vegada s’hagués acabat tot això per tornar-ho a engegar. Però abans que ens truquéssim, ens va contactar el Barnasants, nosaltres no haguéssim tingut la iniciativa de fer res aquest any.

– Per què “Baula rere baula”?

– Baula rere baula per a reivindicar-nos com a peça de transmissió de la cultura popular i la cançó protesta. Quan nosaltres vam començar, ja hi havia gent que ho feia i, quan nosaltres pleguem, hi haurà gent que ho continuarà fent. És això, nosaltres som una simple baula d’aquesta cadena de transmissió. Per això, als concerts ens acompanyaran artistes que han format part d’aquest món els últims 30 anys.

“Si hi haguéssim tingut Twitter, potser no hauríem muntat un grup de música”

– Deveu ser l’únic grup català que l’any 2022 fa una gira únicament a través del marc nacional dels Països Catalans.

– Sí, cada boig amb la seva. El plantejament de fer tres concerts a Catalunya, un a Elna, a la Catalunya del Nord, dos al País Valencià, un a Formentera, un a Mallorca i un a l’Alguer, ens va semblar molt bé. Aquests del Barnasants sabien per on burxar-nos. Li donarem el format de recordar vells temps i de reivindicar la unitat nacional dels Països Catalans, portar-ho a la pràctica, perquè no quedi només en paraules.

– I la pregunta que es fan tots els berguedans… per què no hi ha previst un concert a la comarca?

– Hi haurà un dotzè concert, no es pot dir encara el lloc, però n’hi haurà… [riu]

– Ja fa 30 anys de la publicació del primer disc, des de llavors, n’heu fet 13. El darrer és de 2017. En compondreu un altre?

– No t’ho sé dir, la gira que iniciem no deixa de ser excepcional. Embrancar-se a fer un disc i una gira són paraules majors. Segur que no decidirem res fins que la situació estigui normalitzada, és un any de feina per només compondre el disc, tres mesos per gravar-lo i s’ha de fer tot abans d’un estiu. També cal tenir en compte que fa uns anys Brams era la nostra professió principal i ara no. Fem això perquè ens ve de gust.

“Amb 13 discos les coses ja estan dites, per repetir-nos tampoc el farem. Caldrà veure si tindrem noves coses a explicar i si n’hi ha ganes per fer-ne un de nou”

– Tal vegada pesa el fet que amb 13 discos ja heu parlat de tots els temes que volíeu exposar…

– Exacte, amb 13 discos les coses ja estan dites, per repetir-nos tampoc el farem. Caldrà veure si tindrem noves coses a explicar i si n’hi ha ganes. Nosaltres vam néixer per la necessitat imperiosa de dirigir-nos al món. Ara, és evident que els mètodes d’expressió existents no són els mateixos que hi havia als 90; potser, si hi haguéssim tingut Twitter, no hauríem muntat un grup perquè ja ho publicaríem tot allà. Abans, per expressar-te, muntaves un fanzín, que segurament només te’l llegiries tu, o creaves una ràdio, que només escoltarien al teu carrer o muntaves un grup, que només escoltarien els teus col·legues. Vam fer això i vam tenir la sort que va transcendir. Però insisteixo, si fos ara, potser trobaríem altres vies.

– I com portes combinar la vida d’hoteler, fer de pare i tornar als escenaris?

– De cul, com sempre. A Portbou no treballo sol i a l’hivern no hi ha la mateixa feina que a l’estiu. S’ha de veure tot plegat quina consistència té. Mantindré això mentre sigui una forma de negoci i de vida, de voluntariats ja en faig molts. Però és evident que el sector de l’hostaleria ha patit un sotrac molt important amb la Covid i, encara més, en una aposta tan arriscada com és Portbou, l’últim racó del món.

– Com s’explica que un berguedà com tu, amb arrels i implicació en l’àmbit social, cultural i polític de Berga, que el 2019, just després de finalitzar dues legislatures com a regidor l’Ajuntament, marxi a Portbou?

– Primer, perquè sempre he estat anant i venint, començar de zero em suposa afrontar un repte brutal. I, segona, perquè Portbou està tan avall que només pot anar amunt. En aquest sentit, també era un repte per veure què era capaç de fer en aquest poble, un lloc que és difícil, però no comptava amb la variant de la Covid. El repte era tan bèstia que em motivava molt, ara caldrà veure si ens n’acabem sortint. Si no pot ser començarem de nou, que és el que mola més.

– Quin tipus de contacte mantens amb Berga?

– Vinc cada setmana o cada quinze dies a veure la família i els amics, soc un mal exiliat. Llavors, estic aquí contínuament. Porto la meva filla a veure els avis i em trobo amb el meu cercle d’amics amb qui tenim les nostres coses. Viure allunyat del Berguedà és millor que quan hi ets, perquè ho enyores i, quan tornes, tens més coses a parlar amb la gent.

“Per guanyar, hem de tenir la força perquè la Guàrdia Civil i l’exèrcit fotin el camp”

– I amb la CUP quina relació hi tens ara?

– Pago quota, però dir que soc militant és molt agosarat, el meu paper és més d’afiliat, tot i que la CUP no reconeix aquesta figura. Amb la gent que forma l’equip de govern a l’ajuntament mantinc un contacte esporàdic, sobretot per dubtes o per opinions de com fer algunes coses. És pràcticament tot el que puc fer des de la distància.

– Venir a viure a Portbou ha suposat un punt i a part en la teva militància política?

– En aquests moments no tinc cap activitat política. Sí que mantinc contacte amb gent d’altres organitzacions i amics, amb qui fem conxorxes secretes i conspirem tant com podem. Segueixo disposat a col·laborar allà on es necessiti una mà. La meva actitud és evitar que tot plegat grinyoli encara més del que ja ho fa. Sobretot esquivar els sectarismes, que és una de les coses més nocives. El fet de buscar traïdors aquí i allà no porta res de bo.

– Les has vist de tots colors, ets d’aquells que ja era independentista quan la idea la defensaven només quatre gats. Com vas començar?

– Entre el 84 i el 85, vaig començar amb el Carles Solà [periodista i director del 30Minuts de TV3] a muntar el moviment independentista al Berguedà. Érem només dos, com aquell qui diu. Hi havia gent que venia de col·laborar amb els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans i de l’entorn de l’Antoní Massaguer. A escala activa, no superàvem la mitja dotzena de persones, érem menys que els regidors que té ara la CUP a Berga. La independència era una idea molt marginal. Encara hi havia la confiança plena que el règim del 78 ens portaria una democràcia plena, ha calgut treballar molt en el desencís per conduir-lo cap a l’independentisme.

“Ara, tothom està molt enfadat, però ningú s’ha tornat espanyolista ni confia en la idea d’Espanya”

– I ara, com està tot aquest desencís?

– Ara, tothom està molt enfadat i no tenim l’entusiasme del 2017, però ningú s’ha tornat un espanyolista ni confia en la idea d’Espanya. Hem de trobar una nova oportunitat, ser capaços d’acumular més força que el 2017. Bàsicament depèn d’aquest equilibri.

Francesc Ribera avisa que “el control del territori” és “una professió i no una afició”. Foto: Adrià Costa

– És la força del carrer el que va fallar el 2017?

– Teníem tot l’entusiasme i molta innocència, pensàvem que ho podíem fer sense disparar ni un tir ni tirar un paper a terra. Fer la millor revolució de la història de la humanitat, sense cap cost. I, evidentment, es va veure que no. Ara cal revertir aquesta innocència alhora que es manté i s’amplia la força. D’oportunitats per prémer el botó de la revolució en tenim moltíssimes, una al mes. Les declaracions de Villarejo sobre el 17-A en són un exemple. Però per a fer-ho, cal tenir una instal·lació perquè l’interruptor funcioni, has d’estar segur que tens la força per activar-ho i, sobretot, per mantenir-ho.

“A quin balcó et vols enfilar per aixecar la DUI i esperar que la Guàrdia Civil digui que marxa? No passarà”

La nostra visió era esbiaixada, ens ho vam mirar massa des del nostre punt de vista i poc des de la banda de l’enemic. Estàvem tant contents en com de bons i forts érem, que no vam pensar-hi. Jo mateix em vaig fer un fart d’encomanar entusiasme per tot arreu i això no em converteix en un mentider, de fet, jo també creia que teníem prou força. El pròxim cop, hem d’intentar tenir més força, i si no funciona, tornar-hi, és el que ens ensenyen els anys de lluita.

– S’ha lamentat que la gent no va tenir l’oportunitat de defensar la DUI als carrers i que va ser el mateix Govern i les entitats qui va actuar com a mur de contenció.

– Quan estàs a la carretera el 3 d’octubre et penses que tens una força imparable, però a la fi, el control del territori va molt més enllà de sortir tres o quatre dies. Suposa tenir milers de persones fent torns durant dies i mesos, bloquejant els carrers i les infraestructures. No és gens fàcil perquè la gent ha de treballar, ha de menjar, ha de fer les seves obligacions familiars. El control del territori és una professió, no una afició.

Quan parlo d’acumular forces, em refereixo a tenir la capacitat de convertir el control del territori en una professió per nosaltres i no només per l’enemic. No vindrà Europa sobre un cavall blanc després de 48 hores a salvar-nos. En un moment donat hem donat cops de geni, com el 3 d’octubre, però no hem estat capaços de continuar-ho durant sis mesos, però l’enemic sí, perquè té desenes de milers de persones que fan feina per això.

“Per a mi, la prioritat és guanyar; no ser el mort més digne del cementiri”

– Quina ha de ser l’estratègia per acumular aquesta força, la taula de diàleg, tal com planteja ERC?

– La taula de diàleg és evident que no tindrà resultats. Això ho sap tothom, començant pels qui la van proposar i la defensen, també pel PSOE. Llavors, només pot servir per fer veure que Espanya no és un estat democràtic. Encara hi ha molta gent que no ho veu. L’1 d’octubre i el camí de la judicialització postreferèndum també han fet que molta gent se sumi, però encara n’hi ha molta d’altra que creu amb la democratització de l’Estat.

– I aixecar la suspensió de la DUI tal com han suggerit sectors de Junts?

– A quin balcó et vols enfilar per aixecar la DUI i esperar que la Guàrdia Civil digui que marxa? No passarà. Per a guanyar cal tenir la força coercitiva suficient perquè la Guàrdia Civil i l’exèrcit fotin el camp. Pots aixecar totes les suspensions que vulguis, però mentre no tinguem aquesta capacitat, no servirà de res. Per a mi, la prioritat és guanyar; no ser el mort més digne del cementiri.

“Ningú al món amb la possibilitat de convertir-se en heroi nacional ho canviaria per una pagueta”

– La CUP planteja un nou referèndum unilateral abans de 2025 i assenyala com a ideal el 2023, coincidint amb el d’Escòcia. Com ho valores?

– Em sembla bé sempre que tinguem la certesa que hem acumulat suficient força. Un referèndum és una altra oportunitat per prémer el botó, però hem de tenir les garanties que la instal·lació està feta i que funciona, si no tornarà a passar el mateix.

– Suposem que l’any que ve s’obre aquest nou escenari i que torna a haver un xoc amb l’Estat. Creus que els líders del 2017 que encara es mantenen a primera línia s’haurien d’apartar, tal com ha suggerit Jordi Cuixart en fer-ho ell?

– Ara mateix i en el fangar que estem, no és una prioritat. Estem en un moment d’impàs de dos anys que no passarà res. Per tant, és un mal moment per fer sorgir gent potent. Sobre els líders a qui se’ls atribueix haver-se fet enrere, hi ha una cosa que és evident i és que ningú al món amb la possibilitat de convertir-se en heroi nacional ho canviaria per una pagueta, la presó, l’exili o ser inhabilitat. És evident que els dirigents preveien que la seva situació personal en cas de tirar endavant hauria estat molt pitjor que la de suspendre-ho. Imagino que quan era l’hora d’anar a totes, no hi havia la força i, abans d’estavellar-se, van decidir deixar-ho per evitar perdre. Ara és més fàcil de remuntar-ho.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (22-1-2022)

75 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: