FRAGA: EL GRIS DE LA CEGALLOSA, LA RESIDUALITZACIÓ DEL CATALÀ

“Fraga: el gris de la cegallosa”
( QUIM GIBERT )

El 1461 el príncep Carles de Viana, també dit Carles IV de Navarra, fou reclòs a la presó de Fraga, a l’actual palau Montcada, per Joan II, el seu pare. La llegenda assenyala que només hi va passar una nit, en el decurs de la qual no li va ser fàcil agafar el son. I és que, de cop i volta, se li va aparèixer una bruixa: Urganda, la inconeguda. La misteriosa dama li va oferir una poció màgica que el faria invisible, amb la qual cosa podria escapolir-se dels sentinelles. El príncep de Viana va refusar el beuratge. Urganda va desaparèixer ofesa: s’ho va prendre com un despit. L’endemà un estol de soldats provinents de Lleida es va acostar cap a Fraga amb la intenció d’alliberar el príncep. Però una boira espessa els va impedir, a les envistes del Baix Cinca, continuar la ruta. Diuen que la intensa cegallosa, la manera local d’anomenar la boira, va ser una venjança de la bruixa. Des de llavors, la cegallosa continua encegant els ulls de molts veïns.

D’un temps ençà he tingut converses, que procuro no allargar, amb funcionaris de la regidoria de cultura de Fraga i dirigents d’entitats culturals i educatives, que manifesten veure injust l’escassa presència del català a la vida institucional de la ciutat i, sobretot, entre el jovent. Són observacions més que evidents. Ho diuen persones amb estudis, que s’anticipen abans que algú els faci sentir còmplices precisament per aquest motiu. I és que m’he trobat que la mateixa funcionària que em diu, tota orgullosa, que el català «és patrimoni», a l’hora d’expressar-se, en àmbits públics a Fraga, no dubte a fer-ho en castellà. En altres casos, he escoltat representants locals, en els mitjans de comunicació fragatins, recalcant que «el catalán es nuestra lengua». Així en castellà. No hi ha dubte que tenen raó: la llengua pròpia rep un tracte marginal a la Franja de Ponent. Si del que es tracta és de girar la truita, només cal posar fil a l’agulla. Atès que tant els de la regidoria com els de les entitats tenen al seu abast fer molt més per la identitat lingüística. Segur! Reconec que dignificar el català a la Franja de Ponent sovint genera estrès i altres maldecaps (pors, vergonyes, prejudicis…). Però desentendre’s, amb excuses de mal pagador, és invalidar-nos: esborrar-nos com a catalanoparlants des de casa estant.

Ras i curt, no tenir un compromís ferm amb el català, allà on aquesta llengua és l’autòctona, és destruir la cultura pròpia. I fer servir el castellà, en substitució, és aculturar. Els professionals de la cultura i l’educació no haurien de ser còmplices d’aquest lingüicidi per inanició. O, altrament, no estem parlant de professionals, sinó de simples gestors.

Les senyalitzacions urbanes bilingües, algunes en faltes d’ortografia, i detalls puntuals en català, no resolen el vergonyós dèficit lingüístic a la Franja de Ponent. De fet, per demostrar que el règim franquista no reprimia el català, Ramón Serrano Suñer, ministre del primer govern de la dictadura, va acceptar, amb mesures molt restrictives, l’edició legal de llibres en català el 1940. Segons explica l’escriptor Raül Garrigasait, el cuñadísimo Serrano Suñer, «s’enorgulleix en les seves memòries d’haver autoritzat la publicació de llibres en català». Afegeix Garrigasait que el 1941 ho van permetre altres càrrecs del règim feixista espanyol: «podia fer bon efecte a alguns sectors de la societat».

Vaig seguir amb interès, des de la biblioteca infantil Gianni Rodari de Fraga, el conte Elmer. Es tracta d’un elefant virolat, que irradia felicitat i divertiment entre la bandada. Bo i així, l’aspecte cromàtic l’incomoda: el fa diferent i susceptible d’esdevenir la riota de l’elefantada. Enderiat a voler ser tan gris de pell com els altres, una matinada s’esmunyi discretament cap a la selva fins anar a raure davant d’un arbre amb fruites d’allò més grises. El sacseja fins a fer caure bona part de la fruita. I llavors s’hi rebolca ben rebolcat. La grisor el deixa amarat de dalt a baix. Una volta reincorporat al grup d’elefants passa desapercebut. Però allò que més el descol·loca és l’ensopiment i la tristor que s’hi respira. Observa una i altra vegada el posat seriós dels paquiderms, enmig d’un avorriment general i d’una quietud silenciosa que li resulta provocadora. Tant és així, que de patac fa un bot d’entusiasme, amb la trompa enxerinada, tot deixant anar un bramul eixordador que desvetlla la bandada i remou un cel ennuvolat. L’esclat d’alegria d’Elmer contamina l’ambient. «Bruuuuuuuu», responen uns saltant. «Hii, iii», fan uns altres. L’esvalot és descomunal i els núvols pixaners comencen a descarregar a tot drap. La grisor del tenyit d’Elmer se’n va a rodar a ran del ruixat. I, per tant, torna a ser un elefant multicolor. La bandada està tan emocionada que decideix, un cop a l’any, maquillar-se de colors i que Elmer, aquell dia, pugui pintar-se com li plagui. Fins i tot de gris. Per cert, el conte fou contat als xiquets en castellà.

.Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció.
(27-2-2021)

159 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: