GAUDIR D’UNA BONA CONVERSA, UN DELS PLAERS MÉS GRATIFICANTS

“En el sostremort d’un cafè”

( QUIM GIBERT )

Amb un bon amic coincideixo en la necessitat, en certes moments, de notar el mormoli humà de la quotidianitat. Sol ser en cafeteries i al costat de desconeguts, que a còpia de veure’ls dia sí, dia també, els coneixes de vista. I, fins i tot, els acabes saludant.

Hi ha cafès on acostumo a despenjar-m’hi i m’assec en algun racó discret, amb bones vistes, on m’hi puc estar un estona llarga badant, pensant, llegint, preparant quelcom o, simplement, perdent el temps. Una d’aquestes cafeteries disposa d’un sostremort, on els clients no tendeixen a pujar-hi fins que els baixos són plens. Si bé és cert que hi ha fil musical, el chill out és suportable: no és massa intens. A més, tampoc tenen televisió. Un matí de febrer m’hi vaig atansar. En el sostremort no hi havia ni una ànima, fins que just darrera meu, s’hi va seure una parella. Els hi vaig dir «bon dia». Al cap d’uns instants, van activar un vídeo del mòbil. El volum era força elevat. Van transcórrer uns minuts. En comprovar que l’escolta del vídeo prosseguia, els vaig demanar si els hi faria res baixar un xic el so.
L’home em va respondre que érem en un establiment públic i em va instar a canviar de lloc: «hi ha altres taules més apartades, també se sent música ambiental, què no et molesta?» Me’l vaig quedar observant-lo un segons, aguantant la mirada, però sense encomanar un esguard desafiant. Al simpàtic veí se’l veia amb ganes de discutir, com si amb mi hagués trobat la persona que necessitava per vomitar un suposat malestar. L’acompanyant feia rialletes. Vaig continuar amb les meves cabòries i, al cap de pocs minuts, vaig deduir que el vídeo s’havia acabat, atès que va retornar la calma.

En aquesta línia, Joan-Carles Mèlich, filòsof, assenyala que l’ètica no és el que l’altre fa amb mi sinó què faig jo amb l’altre: «L’ètica és la reacció lliure als fets concrets, inesperats, que ens personalitza, que ens fa pròpiament humans». Per Mèlich, l’ètica ens diu que hem de fer quelcom sense dir-nos què ni com fer-ho: «qui és ètic ha d’assumir les conseqüències del seus dubtes».

En paral¡lel, Estrella Montolío, experta en comunicació, apunta que el silenci Ês una bona estratègia defensiva molt infravalorada en una cultura de la incontinència verbal: Però els comentaris malvats es fan mÊs evidents quan no troben ressò. Les audiències de tota mena gratifiquen qui no perd la calma. Afegeix Montolío que les nostres paraules ens representen: els agressors verbals solen atacar en públic.

Les claus i secrets que s’amaguen en una cosa tan quotidiana com les converses queden ben exposades, segons la periodista Mònica Planas, a Cosas que pasan cuando conversamos, darrer llibre d’Estrella Montolío (Ariel, 2020). Planas subratlla que la base de la bona convivència rau sovint en l’habilitat de la conversa, en la capacitat d’establir una bona sintonia amb els diàlegs que mantenim amb la gent més propera: «La gràcia rau en el fet que, sense adonar-nos-en, participem d’una mena de pactes tàcits que fan que les converses funcionin i fins i tot, en alguns casos, es converteixin en meravelloses». I és que poder gaudir d’una bona conversa és un dels plaers més gratificants.

*Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
(29-4-2020)

234 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: