GIBRALTAR DECIDEIX EL FUTUR AMB REFERÈNDUMS, MENTRE QUE ESPANYA HO NEGA A CEUTA I MELILLA

“Places i províncies africanes: Ceuta, Melilla i altres curiositats colonials”.
“Els defensors de la suposada política no-nacionalista i constitucionalista ensenyen les seves vergonyes quan es parla de Ceuta i Melilla”.
( ALFRED BOSCH )
L’entrada massiva de persones a Ceuta i Melilla, que hem vist els darrers dies, té relació amb l’impacte social del COVID. Però hi ha sens dubte altres qüestions que hi han pesat, algunes molt profundes i antigues. Segur que el Marroc ha relaxat els controls per facilitar el pas d’una pila de joves i no tan joves exasperats. Segur que Rabat juga amb els emigrants per pressionar Madrid, que no ha comès altra ofensa que dispensar atenció mèdica a un activista saharaui. Segur que tot això hi és, com ja s’ha ocupat a destacar la premsa espanyola.

Però també hi ha el vell colonialisme, i el nacionalisme espanyol més ranci. Les possessions de Ceuta i Melilla no tenen cap lògica, cap ni una. Ni econòmica, ni geogràfica ni històrica ni estratègica. Són un destorb polític majúscul. Ho hem vist aquests dies; el govern espanyol ha hagut de fer mans i mànigues per ocultar qualsevol abús d’autoritat per part de la força pública, quan milers de persones intentaven superar la reixa de separació. Tot i així, s’han vist imatges molt crues, de morts i ferits a la platja, de nens apurats, de mares joves desesperades… un autèntic desgavell humanitari que cap país del primer món s’hauria de permetre.

¿És tot culpa del virus i del pèrfid monarca alauita? De cap manera. El motiu principal al darrere d’aquestes imatges, l’explicació de fons real, és la tronada obstinació africanista del patriotisme espanyol. És la dèria persistent en passar per potència mundial, i de preservar amb dents i ungles aquests enclavaments a la costa africana, obligant-se a fer de gendarmes en una explosiva frontera amb el Sud del planeta. Els defensors de la suposada política no-nacionalista i constitucionalista ensenyen les seves vergonyes quan es parla de Ceuta i Melilla. S’acaben els arguments i s’entra en el territori discursiu de la cabra de la Legió –la de Franco i Millán Astray.

Que els portuguesos conquerissin Ceuta al segle XV no sembla un motiu rotund per justificar que Espanya continuï ocupant la vila; com tampoc no es pot reclamar el retorn de les ciutats a cap dels seus històrics ocupants, fossin fenicis, bizantins, visigots o àrabs. La història ha de servir per conèixer el passat, no pas per determinar el futur. En tot cas, aquí caldria parlar dels principis d’autodeterminació, i que tots els residents votin democràticament si volen romandre al Regne d’Espanya.

En aquest sentit, sorprenen les grans diferències que s’al·leguen amb Gibraltar; segons el nacionalisme espanyol, allò sí que és una colònia de debò, per mor d’un tractat entre reis absolutistes de fa segles. A veure, siguem seriosos; l’única diferència de pes entre Gibraltar i les places espanyoles és que la possessió britànica ha votat diversos cops per decidir com i amb qui volen viure. I aquesta lògica, que donaria raons com a punys a Espanya, raons inapel·lables a l’hora de frenar el Marroc, ningú no s’atreveix a esgrimir-la. Fins i tot sabent que el sentit del vot segurament afavoriria l’espanyolitat. Espanya no vol ser democràtica ni sabent que guanya.

El problema gros, amb Ceuta i Melilla, encara està per arribar. De moment, la població rifenya no ha superat l’espanyola. Però la tendència apunta cap a un canvi de majories. I no sembla que les autoritats facin gaire esforços per acomodar aquestes identitats canviants. Si el nacionalisme espanyol tingués alguna neurona, desplegaria una campanya de normalització rifenya que deixés el centralisme marroquí en ridícul; cooficialitat de l’idioma amazic, classes a les escoles, història i cultura rifenya… tot allò que provoca pànic al Marroc i que pot convertir les dues ciutats en referents culturals dignes per als veïns de més enllà de la reixa.

Sent realistes, només hi ha dos escenaris de futur possibles per a Ceuta i Melilla. L’un és anar aguantant sense fer altra cosa que repetir el discurs patrioter espanyol; que els locals votin cada cop més a Vox i que es vagi enquistant la cosa, fins que algun dia esclati la tensió interna i el Regne d’Espanya marxi a tota pressa i amb la cua entre cames. L’altre és posar-hi un poc d’intel·ligència. Entendre que la via gibraltarenya no és una enganyifa, sinó precisament la clau per prosperar. Concedir el màxim d’autonomia econòmica i una identitat bicultural plena; deixar votar molt i apoderar els locals amb una auto-determinació irrebatible. I convertir les viles en dues perles, unes Singapurs bessones que siguin l’enveja i l’estel enlluernador de tot Àfrica.

Quina opció us sembla que triarà el Regne d’Espanya?
Informa:ELMON.CAT (25-5-2021)

107 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: