GIRONA EN CATALÀ ES DIU…GIRONA

“Girona es diu Girona ”
( JORDI GALVES )
Girona es diu Girona, en català. En canvi, en espanyol, es diu Gerona. És així, poseu-vos com vulgueu que és així. I Lleida es diu Lérida. De la mateixa manera que, en català, Zaragoza es diu Saragossa, Jumilla es diu Jumella i London es diu Londres. L’English Channel es diu canal de la Mànega i no, no té res a veure amb la terra del Quixot. Chile es diu Xile, Běijīng (北京) es diu Pequín, Ierevan (Երեվան) es diu Erevan i la ciutat d’al-Jaza’ir (الجزائر) es diu Alger, una paraula catalana que passa al francès ben aviat. Totes les llengües adapten els noms difícils de pronunciar a la seva fonètica particular i a la seva tradició cultural; d’aquí ve que es digui Nova York i, en canvi, usem la paraula Newcastle sense traduir-la, perquè la ciutat dels gratacels ja forma part de nosaltres. Quan catalanitzes el nom d’un indret és que te l’has fet teu, de manera que molts preferim Xicago a Chicago i també estem molt agraïts a la vida per no haver d’esmentar gaire la província canadenca de Saskatchewan, tan eufònica com remota. Aquest principi general té excepcions, poques, i el fan servir totes les llengües del món. És una llei universal.

La documentada i històrica persecució lingüística del català, durant molts segles, ha generat que algunes persones, amb molt bona intenció, mai no acceptin cap traducció dels noms propis catalans

Però vet aquí que fa pocs dies, Luis del Pino, el famós ultranacionalista espanyol, va decidir posar-se a llegir textos catalans antics i quedà commocionat amb l’experiència. Cal dir que aquest Lluís del Pi jo no el tocaria ni amb un bastó llarg, que és el periodista conspiranoic que va investigar els famosos atemptats de l’11 de març del 2004 a Madrid, contra la versió oficial. Jo no li diria res a aquest Ludovicus Pinastellus, que s’exhibeix amb l’estanquera pintada a la cara, però és que es veu que ha descobert que llengua catalana té història, ui, i, per tant, ha anat canviant. Louis du Pin acaba de recuperar una piulada del 23 de setembre de 2018 on anunciava al món un gran descobriment contra les mentides catalanes: “Husmeando en archivos genealógicos de la provincia de Gerona, me he topado con algo curioso: en todos los documentos escritos EN CATALÁN, a Gerona se la llama GErona, no Girona” i en un altre tuit de fa tres dies, del 24 d’agost, impressionava amb la seva sagacitat: “Vamos afinando. Del libro de actas del Ayuntamiento de Gerona. Documento en catalán del 3 de enero de 1810: se usa Gerona.”
La conxorxa sembla evident per a aquest investigador expert en les conspiracions més complexes, per aquest periodista que veu el que vol veure. Tant reclamar la forma Girona, Girona, en llengua catalana i ell solet ha descobert que és un invent, una manipulació del maleït nacionalisme. Per als ulls de Ludwig der Kiefer els fets són nítids, tot és una operació per molestar, per allunyar el català de l’espanyol, quan són pràcticament iguals, com sap tothom. No entén que, mentre Girona s’escrivia Gerona, en la llengua tradicional i llatinitzada, Barcelona s’escrivia Barchinona i Osca s’escrivia Osca. No per influència del català, sinó del llatí. Per això mateix el gentilici espanyol de la ciutat és oscense.

La documentada i històrica persecució lingüística del català, durant molts segles, ha generat que algunes persones, amb molt bona intenció, mai no acceptin cap traducció dels noms propis catalans. Es pot entendre. Només qui ho ha patit sap com és d’humiliant, de feridor, l’ús de formes colonitzadores com San Cucufate del Vallés o San Saturnino de Noya. Potser és l’hora de no privar els espanyolistes de tenir aquesta vivència emotiva, de veure com, en català, també ens hi podem tornar i fer el mateix. També podem traduir encara més toponímia espanyola a la nostra llengua i fer-la servir. Més toponímia de la que ens permet la nostra tradició lingüística, recuperant formes medievals o, fins i tot, inventant-ne de noves.

Així tindran tota la raó tots els que ens acusen d’una toponímia pensada només per irritar. Tots aquells que ens acusen de falsificadors. Què els semblaria que la ciutat de Sevilla fos ara en català Çibília? Que Màlaga fos Màlega o Màleca. Que Valladolid s’escrigués a partir d’ara Vall Adolit. Seguint l’exemple de Sant Jaume de Galícia també podríem adoptar la forma Vic de Galícia (Vigo), Lucurunya (La Corunya) i, des de la mateixa perspectiva, escriure sempre les ciutats asturianes d’acord amb la llengua pròpia d’aquell territori: Xixon (Gijón) i Uvieu (Oviedo), molt més fàcils de pronunciar amb la fonètica catalana. Podríem també fer traduccions directes i així obtindríem la ciutat andalusa de Magrana o la universitària Alcalà de Fenars. Tot és posar-s’hi. Que bonic seria poder parlar de Xerès de la Frontera, de la remota Santa Creu de Tenarífia, de les localitats madrilenyes de Mòstols, Fontllaurada, Lleganyès, Xetaf (Getafe), Torrassa d’Ardoç i El Corcó (Alcorcón) un nom força adient per denunciar la pol·lució acústica del municipi. Les localitats basques les diríem sempre en basc, amb la possibilitat optativa d’anomenar Irunya com a Pampalluna. Santander passaria a ser Sant Andreu de Castella, Burgos quedaria en Burcs, El Miria seria Almería, i recuperaríem les velles formes d’Albacet, Lo Grony (Logroño), la Cantarella (Alcantarilla), Olva (Huelva) i Tolèdul. Les dues ciutats d’Extremadura serien Càrceres i Badalloç. Sense oblidar les nobles ciutats castellanes de Çamora i d’Ençalamànquia, per on passa el riu Tormos. També podríem fer servir la forma Xaén i Guadalaixara. Sense oblidar les colònies africanes de Septa i Mililla. En la guerra cultural, encara no hem dit la darrera paraula.

Informa:ELNACIONAL.CAT (27-8-2020)

410 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: