(MARÇAL GIRBAU)
Encara que a alguns independentistes els provoqui mitja ganyota, no hi ha dubte que els esdeveniments d’aquesta darrera setmana haurien de ser motiu d’alegria i felicitat per al moviment autodeterminista.
En primer lloc, cada dia que passa veig més clar que els pactes de VOX amb el PP als Països Catalans –País Valencià i Illes Balears– ens acabaran sortint a compte i tot. Així com Ciutadans va aconseguir d’esdevenir una operació espanyolista intel·ligent —responsable i culpable de la situació de actual en matèria de llengua, en què el català ha perdut prestigi i poder simbòlic al llarg dels darrers 20 anys–, el partit d’Abascal representa l’antítesi d’aquesta maniobra, fet pel qual podria ser el generador de l’efecte contrari, i amb resultats visibles amb molta més celeritat que els provocats per l’Albert Rivera. Per exemple, el fet que VOX a València i a les Balears amassi la flor i nata del freakisme polític més xavacà i inculte, pot produir el deliciós efecte que ja va provocar el franquisme en el seu moment: que l’ús i defensa de la llengua castellana es torni a associar a les idees més esbojarrades, antigues i extremistes de l’arc ideològic.
En definitiva, que es generi l’estat d’opinió que si xerres en castellà és que formes part dels masclistes, xenòfobs recalcitrants, homòfobs de pedra picada, toreros, i garrulos en general de Vox; i, per tant, que aquells que no vulguin que algú sospiti de la seva proximitat amb aquests postulats, s’incorporin de nou al català, per pura vergonya, tal com, abans de l’arribada de Ciutadans, ja feia el PP a Catalunya, que, per no ser titllat de franquista, parlava en català. Durant 40 anys hem constatat que, malauradament, les administracions autonòmiques tenen una capacitat d’incidència força limitada en el terreny de la política lingüística, atesa la manca de competències d’Estat i, sobretot, la incapacitat d’exercir una veritable coerció cap a aquelles empreses i organismes que vulneren els drets lingüístics. La paradoxa de la vida és que potser acaba contribuint més a la promoció del català el nou President del Parlament Balear, que totes les direccions de política lingüística juntes.
En segon lloc, el muntatge judicial, policial i cinematogràfic per la presumpta trama d’irregularitats de l’Ajuntament de Sitges també és una bona notícia per a l’independentisme. Vagi per endavant que tinc la certesa que l’alcaldessa de la ciutat és innocent, de la mateixa manera que era –i és– innocent Laura Borràs. La bona notícia, però, és que és bo que casos com aquests comencin d’esquitxar partits com ERC, perquè és l’única manera que es posi sobre la taula que cal un canvi de discurs pel que fa a qüestions com la transparència, la contractació pública, o la gestió de subvencions i contractes. No es pot pretendre fer al independència d’un país sense embrutar-se les mans. Que ERC remarqui dia sí, dia també, que són un partit de 92 anys d’història “impol·luta”, des del poble més petit fins al darrer departament de la Generalitat, en el fons, ens juga a la contra, perquè un partit aparentment tan perfecte, amb gent aparentment tan honesta, serà incapaç de dur a terme totes les filigranes necessàries que implica un procés de secessió. La independència d’un país també necessita els seus pirates, i això no ens hauria de generar cap incomoditat.
Subscripció al butlletí
Rep les novetats d’El Temps al teu correu:
Finalment, el tercer esdeveniment positiu de la setmana és la investidura de Jaume Collboni. Ja se que hi haurà independentistes de bona fe que no hi estaran d’acord, però, sincerament, us he de confessar que, en saber-se la notícia una hora abans del ple, vaig pensar que era el millor que ens podia passar, com a país. El més divertit és que aquests darrers dies el mateix Xavier Trias ha reconegut, fins i tot de manera explícita en algun cas, que, en realitat, aquí la veritable operació d’Estat era ell. Que si ell hagués sortit escollit alcalde, això hagués permès de pacificar la situació política de Catalunya i tornar a bastir ponts amb els poders fàctics. Trias està emprenyat perquè se sent traït pels “seus”, és a dir, pels espanyols.
Ell ho tenia pactat amb el PP. Tenia acordat que seria un alcalde bondadós i assenyat, a canvi del seu suport –per omissió–. El que no va calcular és que per a un polític espanyol, hi ha poques coses que provoquin un plaer tan gran com fotre un català, especialment si és un peix bullit. Hi ha qui ha sortit a dir que s’ha creat un cordó sanitari contra l’independentisme, perquè l’independentisme ha deixat de semblar una proposta simpàtica, i ha esdevingut una opció que genera por i animadversió. Ben al contrari: lluny de generar por i animadversió, en aquests moments l’independentisme transmet la sensació de marginalitat i derrota, i per això un individu com en Sirera devia experimentar mig orgasme dissabte passat en el ple d’investidura. Trias està indignat i amollau un que us bombin, perquè és la manera poc dissimulada que té de dir “si ara torna l’hegemonia indepe, us foteu, perquè jo no hi seré”. A Trias el que li sap greu és que les ambicions personals de Collboni i dels Comuns han aturat l’autèntica operació d’Estat. A Collboni i Colau se’ls en fot Espanya: han fet el que han fet pensant estrictament en els interessos personals i de partit.
Que Trias no sigui alcalde és una bona notícia per al país, entre d’altres motius perquè estic convençut que, com a independentistes, ens hauria fet passar certa vergonya, en moments clau, en què s’haguessin de prendre decisions clau. A més, el govern de Trias hauria estat un govern feble, en minoria, en què no s’haurien pogut dur a terme polítiques que molestessin gaire els espanyols, perquè en qualsevol moment donat podrien haver fet una moció de censura. I, finalment, que Trias no governi és una bona manera d’evitar que tota la troup de nens convergents de tota la vida –que tenen d’independentistes el que jo tinc d’astronauta– tornin a tenir nòmina pública mensual.
En conclusió, doncs, gràcies Collboni, i gràcies Espanya: vosaltres no ens falleu mai.
