GUANYAR O SUCUMBIR: CAL FER TOMBAR L’ESTACA ESPANYOLA PER ALLIBERAR-NOS-EN

“Guanyar o sucombir ”

( JAUME ALONSO-CUEVILLAS )
Escric aquestes reflexions tot just després de llegir les resolucions dictades pel Tribunal Suprem revocant la concessió del tercer grau (així com l’aplicació de l’article 100.2 del Reglament Penitenciari) als nou presos polítics catalans. Unes resolucions que, malgrat ser les esperades, provoquen dolor i indignació profunda.

Acte seguit, la majoritària i conservadora Asociación de Fiscales (AF) ha fet una intolerable piulada enllaçant la notícia de les resolucions judicials amb un vomitiu “Junqueras se tomará el turrón en Lledoners”.

Ambdós episodis em tornen a confirmar el que fa temps vinc sostenint: com a conseqüència de l’1 d’octubre, l’enfrontament entre Catalunya i Espanya ha arribat a un punt de no retorn. Després de la brutalitat policial, impròpia d’un Estat pretesament democràtic, i del posterior discurs “aporellista” del cap de l’Estat el dia 3 d’octubre, el divorci és irreversible. Molts catalans ­­–tant s’hi val ara si superem, o no, el cinquanta per cent­– hem desconnectat ja de forma definitiva de qualsevol forma de pertinença a un Estat clarament autoritari, demofòbic i catalanòfob. I l’Estat espanyol és plenament conscient de la irreversibilitat de la situació.

Així, la convivència esdevé impossible i només una de les parts pot guanyar la partida. Els catalans que volem marxar d’Espanya no modificarem la nostra convicció i, per tant, tard o d’hora, d’una forma o una altra, ho tornarem a fer. Per a nosaltres, la independència de Catalunya és irrenunciable. L’Estat, que sap que no pot reeducar-nos, si vol guanyar la partida ­–i és obvi que la vol guanyar al preu que sigui­–, no té doncs cap altra via que anihilar els nostres anhels de llibertat. L’Estat farà, per tant, tot el que calgui per acabar amb la nostra identitat diferencial. I ens ho ha demostrat ja que, per aconseguir-ho, emprarà totes les vies legals, il·legals, al·legals, o claveguerals, si cal. El combat serà, doncs, definitiu: a tot o res. O l’Estat acaba definitivament amb la nostra identitat o nosaltres seguirem intentant-ho fins que aconseguim deslliurar-nos del jou. Hem de ser conscients que ens hi juguem el ser o no ser com a poble. O aconseguim ser independents o serem assimilats per l’espanyolitat. La connivència ja no és possible. L’Estat potser podria tolerar un regionalisme folklòric, però no un sentiment nacional tan íntimament arrelat.

Hem de ser-ne conscients i actuar en conseqüència. Qualsevol intent de pacte amb Espanya està condemnat al fracàs. La meva experiència al Congrés em ratifica que, quan es tracta de Catalunya, no hi ha cap diferència entre un espanyol de dretes i un espanyol d’esquerres. Tots són espanyols per damunt de tot. Espanya no reconeixerà mai –almenys de forma voluntària– el dret de Catalunya a l’autodeterminació. Podem pactar-hi millores en inversions –que segurament tampoc no compliran­– o algunes contrapartides menors, però el programa de l’Estat és i seguirà sent minvar la nostra identitat. Atacaran la nostra llengua (a l’escola, mitjans i cultura), laminaran les nostres ja laminades competències, que seran objecte de creixents harmonitzacions i interpretacions centralitzadores restrictives. I seguiran desfermant una repressió desbocada amb el concurs entusiasta d’uns aparells estatals (togats, uniformats, legisladors, reguladors i funcionarials) cada cop més descaradament autoritaris i anticatalans. Amb l’aplaudiment d’una premsa majoritàriament militant i uns poders econòmics desitjosos de conservar l’statu-quo extractiu. Tot sota l’empara protectora d’una corona alineada amb la dreta més extrema i beneïda per una cúpula eclesial pròpia de temps que haurien de ser passat.

Preparem-nos, doncs, pels temps durs que ens tocarà viure. No som nosaltres, sinó l’Estat, qui ha triat la via de la confrontació. Nosaltres no podem evitar-la si no és a força de renunciar al nostre objectiu de llibertat. Arribats on som, i amb tot el patiment acumulat, claudicar ja no és una opció. Això no aturaria, tampoc, la repressió. No hem arribat fins aquí per rendir-nos. Hem de persistir, seguint el pla estratègic dissenyat des de l’exili que ja ha donat alguns triomfs, el fruit dels quals s’anirà materialitzant de forma progressiva. I fent-ho de forma pacífica i intel·ligent, doncs sabem que qualsevol excusa servirà per incrementar la dosi de repressió i no els hi ho hem de posar pas fàcil.

Malgrat que l’estaca està ben corcada (ascens de l’extrema dreta a l’exèrcit, judicatura, fiscalia, serveis secrets…), pot donar la falsa sensació que es tracta d’una realitat sòlida i inalterable. Com ho semblava el mur de Berlín a la vigília de caure inesperadament.

Si estirem tots ella caurà, i molt de temps no pot durar. Estirem cada dia pensant que demà podria caure.

I tinguem clar que si mantenim la determinació, com diu la cançó, segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.
Informa:ELTEMPS.CAT (7-12-2020)

84 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: