GUANYAR TEMPS AL TRIBUNAL DE COMPTES, SÍ: PERÒ S’ACCEPTA LA REPRESSIÓ

“Guanyar temps al Tribunal de Comptes, al preu d’acceptar la repressió i deixar de fer política”.

És positiu que es guanye temps mentre hom cerca una solució a aquesta situació tan kafkiana i és clar que els quaranta encausats mereixen aquest suport i molt més, tots i cadascun. Però això no vol dir que el preu no siga preocupant

( VICENT PARTAL )

Els quaranta polítics i funcionaris amenaçats pel Tribunal de Comptes espanyol poden respirar una mica més tranquils des d’ahir. El govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat la creació d’un fons complementari de riscs, que hauria de servir, si no passa res, per a evitar que els roben impunement la casa i els béns a final d’aquest mes de juliol, com era a punt de passar.

Però tot penja d’un fil. Pedro Sánchez va dir ahir mateix, de seguida, que estudiaria si el mètode anunciat era il·legal. Tanmateix, l’ombra més espessa arriba del Tribunal de Comptes mateix. Aquest organisme ha actuat d’una manera tan capriciosa i poc previsible fins avui que ningú no sap si acceptarà o no aquests diners que la Generalitat posa ara sobre la taula. Perquè farà, literalment, allò que li done la gana.

Benvinguda siga, en qualsevol cas, la implicació de la Generalitat i, especialment, la denúncia pública que ahir va fer l’executiu de la persecució política de què són víctimes els quaranta responsables, en diverses èpoques, de la política exterior del govern català. Ara, dit això, i entenent l’alleujament dels encausats, cal dir també que la solució adoptada no és òptima en termes pràctics i encara menys, molt menys, en termes polítics.

En termes pràctics perquè, a tot estirar, açò no és sinó un ajornament de la crisi. Segons l’acord, en cas que hi haja sentència ferma contra els afectats, hauran de tornar els diners. Trinco-trinco. A la Generalitat. I, alerta, perquè serà el Suprem espanyol que dirà si la sentència és condemnatòria, cosa que és previsible per als afectats per l’acció exterior però que per als acusats del 9-N ja és efectiva. De manera que aquests, entre els quals el president Mas, simplement ja no s’hi podran acollir.

En termes polítics la cosa encara és pitjor. Tot explicant el perquè de tot plegat, el conseller Giró digué ahir sense despentinar-se que la finalitat de fer-ho així era evitar l’acusació de malversació contra l’actual govern o els seus membres. Per a protegir-se ells. A banda la consideració moral que a cadascú ens puga suggerir aquesta descarnada explicació, val a dir que, de tota manera, l’argument és realment molt pobre. I d’una innocència sideral. El ministre Montoro va declarar oficialment, signant un paper amb tots els segells necessaris, que la Generalitat no s’havia gastat ni un euro públic en el referèndum, però tots sabem que això no ha evitat pas la persecució, ni la implicació, ni la reclamació dels diners. Em sap greu dir-ho tan de dret, però pense que el conseller Giró hauria de tenir clar que, pel que siga i quan siga, si el volen perseguir, a ell o al president Aragonès o a tot el govern, si els interessa perseguir-los, no en dubtaran ni un minut. O és que ens hauríem de creure ara, després de tot això que ja hem vist i patit, que la justícia espanyola és previsible, com si fos la d’un país democràtic?

Insistesc que és positiu que es guanye temps mentre hom cerca una solució a aquesta situació tan kafkiana i que els quaranta encausats mereixen aquest suport i molt més, tots i cadascun. Però això no impedeix que el preu siga preocupant perquè implica no solament assumir la repressió com un fet normalitzat sinó també renunciar a fer política. Renunciar, d’entrada i ja en el primer minut, a empènyer políticament contra les cordes l’estat espanyol per la persecució de la dissidència i de la minoria nacional catalana. Renunciar a fer més gros i insostenible l’escàndol organitzat a escala europea i internacional. I renunciar a plantar cara i a posar entrebancs a Pedro Sánchez. I tot això sols perquè sembla que creuen, i em sap greu que siguen tan innocents, que així ells en restaran al marge, sans i estalvis.

PS1. I sobre la (manca de) coherència. La Generalitat justifica coses terribles com l’acusació contra Marcel Vivet, tot afirmant que té l’obligació de defensar a capa i espasa –perquè són funcionaris– els agressius mossos de la BRIMO, fins i tot si no li agrada de fer-ho. Però aquest zel i aquest ímpetu desapareix de sobte quan cal protegir a capa i espasa els funcionaris que van treballar al Departament d’Exteriors o els mossos que van protegir a Alemanya el president Puigdemont? Hi ha ningú que m’ho puga explicar això?

PS2. Les plaques tectòniques es mouen i amb intensitat també a la resta del país. Aquests dies les Illes i el País Valencià han fet una trobada històrica a Palma, que a VilaWeb ha explicat amb tots els ets i uts la nostra cap de redacció, Esperança Camps. La presidenta Armengol i el president Puig, com explica molt bé Camps en una de les seues cròniques, han entonat junts un nou “Escolta, Espanya” , que ara ja no arriba del cor del Principat sinó que s’alça contra Madrid des del sud i des de la mar. La queixa pel maltractament rebut i la crítica del model hipercentralista que es va consolidant són, al País Valencià i les Illes i venint dels màxims representants institucionals, un pas endavant digne de ser tingut en compte, un senyal de la profunditat d’alguns canvis que es van esdevenint. Ací i, encara més, allí.

Informa:VILAWEB.CAT (7-VII-2021)

82 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: