“HEM DE SALVAR LA IDENTITAT, ENCARA QUE ENS DIGUIN REACCIONARIS ELS QUI VOLEN SALVAR LA SEVA ” ( JORDI PUJOL)

‚ÄúNosaltres s√≠ que ens en sortim; hi som, existim‚ÄĚ
‚ÄúEstem en una situaci√≥ de molta confusi√≥‚ÄĚ
‚ÄúHem de recompondre el projecte i la maniobra, salvar la identitat, el ser‚ÄĚ
‚ÄúDel tema judicial, al jutjat‚ÄĚ
No hi ha pitjor soledat que la soledat del corredor de fons que sap que la seva √©s una cursa sense final, o amb un final gens agra√Įt. Des del seu despatx faltat de la dignitat que pertocaria a un personatge de la seva talla pol√≠tica, Pujol reflexiona sobre all√≤ que l‚Äôha enderiat tota la vida, amb veu alta, per primer cop des de fa sis anys. Com a bon corredor de fons, deixa per al seu meditar profund tot all√≤ que nom√©s faria que posar nous paranys en el seu recorregut. Si no parla m√©s de pol√≠tica √©s perqu√® creu que ja no li toca. Si no parla dels seus afers judicials √©s perqu√® ja s‚Äôha explicat al Parlament i als jutjats i perqu√® √©s aqu√≠ on haur√† de tornar a fer-ho.
( JORDI PANYELLA )

Als 90 anys, Jordi Pujol i Soley manté activa la gimnàstica del pensament, la dèria per posar en ordre les idees, la necessitat de contribuir al debat del moment, encara que ell, des de la penombra, digui que ni ho fa ni ho ha de fer.
Vostè està retirat, i molt, des del 2014, però s’ha mantingut fidel a una manera de ser, pensant, repensant les coses, escrivint i, des de fa un temps, fent-ho des del web de Serviol.
Sí, ho faig, però molt poc…
Per què molt poc?
Perquè em sembla que no em pertoca cap mena de protagonisme i que allò que em correspon fer és quedar molt al marge del que és el dia a dia polític.
Però vostè segueix observant l’actualitat.
Segueixo interessat per les coses que passen a la Xina, als Estat Units, no cal dir-ho, a R√ļssia i, evidentment, molt interessat per una cosa que √©s una passi√≥ meva, que √©s Europa, perqu√® jo em considero un patriota europeu, a part d‚Äôun patriota catal√†.
Per tant, vostè no ha quedat al marge d’allò que ha estat la seva raó de ser, pensar sobre Catalunya.
√Čs un pensament que sempre he posat en un context m√©s ampli, amb unes relacions m√©s bones o dolentes, segons els temps, que √©s Espanya i, evidentment, que √©s Europa.
L‚Äô√ļltima preocupaci√≥ seva, que expressa a trav√©s de Serviol, √©s una reflexi√≥ sobre la identitat, que vost√® veu en perill.
L‚Äô√ļltima preocupaci√≥ no. √Čs la preocupaci√≥ de sempre. Miri, jo soc nacionalista‚Ķ
Disculpi. Als 90 anys, i despr√©s d‚Äôanys de reflexionar-hi, vost√® encara dona voltes a aquesta q√ľesti√≥ de qu√® som‚Ķ
També es debat sobre la identitat europea. I si no es discuteix malament rai, perquè, si no es fa, Europa va perdent fibra. Què és ser europeu? Quin és el paper d’Europa al món. Com ha d’actuar Europa de manera que conservi la seva capacitat d’acció i, a la vegada, el respecte als seus valors i a la pluralitat de nacions que integra.
Ara creu que la identitat de Catalunya torna a estar en perill?
Torna a estar molt pressionada. En un futur immediat Catalunya haurà de fer una reflexió sobre la situació. Allò que es diu l’estat de la nació.
Si ho planteja aix√≠, alg√ļ potser pensar√† que est√† parlant en clau de les pr√≤ximes eleccions?
Evidentment que això hi juga, però a mi personalment no em toca, ara no em correspon parlar en termes polítics. Ara bé, en el terreny de les idees, una reflexió sobre la naturalesa i l’evolució de Catalunya, què és i a què pot aspirar Catalunya, com hem de defensar el país, això sí.
I cap on encamina aquesta reflexió?
El fonamental en tot pa√≠s √©s que mantingui la seva identitat i que estigui en condicions de fer un servei a la gent concreta. A les persones. Un pa√≠s ha de ser √ļtil a la seva gent i per aix√≤ ha de tenir una personalitat pr√≤pia que pugui ajudar la seva gent a projectar-se; √©s a dir, a tenir projecte de pa√≠s.
Hi ha l’ànima, però també hi ha les eines. I una cosa és tan important com l’altra.
Hi ha molts que pensen, i tenen ra√≥, que √©s molt important el tema del finan√ßament, de les infraestructures, la competitivitat del pa√≠s. Crec tenir prou demostrat que sempre que he pogut i ho he tingut al meu abast, en totes aquestes coses jo hi he estat i sovint amb resultats positius. Ara, aix√≤ pot ser que tamb√© trontolli, perqu√® amb tot el que s‚Äôha produ√Įt Catalunya pot quedar en una situaci√≥ que ens deixi una mica malparats. Per tant, una reflexi√≥ sobre aix√≤ s‚Äôhaur√† de fer i en aquesta reflexi√≥ el fet fonamental √©s ser.
Ser, abans que cap altra cosa?
Per ser políticament i per ser econòmicament primer cal ser com a societat i també com a cultura. I és molt important tenir un projecte. Això és el primer, la primera condició d’una persona és ser. Definir la pròpia identitat, el propi ser és el primer objectiu d’una persona i d’un conjunt humà. Per desenvolupar una identitat, una persona necessita una colla, un grup. En el terreny polític, qui desenvolupa aquesta identitat són les nacions.
Aquest projecte que diu que es necessita per ser, existeix?
S√≠, hi √©s i hi ha estat durant les √ļltimes d√®cades. Hi ha estat sempre. I des de la segona meitat del segle XIX i durant tot el segle XX, amb moments brillants, moments dolents i moments que semblava mort. Aquest projecte necessita recolzar-se en un sentiment i en la viv√®ncia que s‚Äô√©s una realitat col¬∑lectiva. Que es vol conservar la idea que s‚Äô√©s un subjecte d‚Äôacci√≥ col¬∑lectiva. En aquest terreny hi ha un fet b√†sic que cap pa√≠s pot menystenir, que √©s tenir sentit d‚Äôidentitat. Som i volem ser aix√≤.
Un pa√≠s com Catalunya que ha estat immers en un proc√©s per la independ√®ncia, ara ha de tornar al moment zero de tornar-se a fer-se fort en la q√ľesti√≥ de la identitat?
S‚Äôha produ√Įt una certa desorientaci√≥, per√≤ no hem de tornar al moment zero. No. Durant tot el segle XX Catalunya ha fet un proc√©s de refor√ßament de la seva societat. All√≤ que Joan Triad√ļ en deia un segle d‚Äôor. Catalunya s‚Äôha enfortit, ha fet un gran progr√©s. Per√≤ ara podria ser que tot aquest progr√©s entr√©s en crisi.
Una crisi motivada per què?
Per una determinada idea de veure Espanya. Aix√≤ √©s compatible amb Espanya? S√≠, podria ser-ho, almenys ha estat la idea del catalanisme del segle XIX i de bona part del segle XX. Aquesta era la idea que guiava majorit√†riament el catalanisme. Fins i tot quan aquest catalanisme va agafar una component nacional amb la idea de ‚ÄúSom una naci√≥‚ÄĚ.
Vost√®, el 2014, en una confer√®ncia sobre Herder i Renan diu: ‚ÄúSoc molt respectu√≥s amb Espanya.‚ÄĚ Encara avui?
Hem de distingir entre l‚Äôacci√≥ d‚Äôun pa√≠s, una societat, un grup hum√†, i el que √©s la seva realitat interna. Espanya √©s un pa√≠s potent. T√© una llengua entre les primeres del m√≥n i un projecte pol√≠tic que arrenca dels reis asturians, del Beat de Li√©bana, i de la reconquesta de Toledo, i que encara avui perdura. Dins d‚Äôaquest pa√≠s potent que √©s Espanya hi ha una cosa, que √©s que ning√ļ no els ha de fer nosa. Catalunya √©s una pe√ßa que no encaixa del tot i, per tant, s‚Äôha de llimar.
Vostè encara manté aquest respecte per Espanya, però Espanya no té cap respecte envers Catalunya.
Evidentment, en aquests moments, no.
I això és el que posa en perill la idea d’identitat en aquest país?
√Čs clar. Per aix√≤ ens hem d‚Äôaferrar a aquest concepte d‚Äôidentitat i no ens ha de fer ang√ļnia que ens diguin que aix√≤ √©s reaccionari.
Vostè ho ha dit, pot semblar antic parlar d’identitat…
Poden dir el que vulguin. Poden dir que √©s antic o que √©s populista, una paraula que ara, com deia el president M√ļjica, s‚Äôha inventat per arraconar all√≤ que fa nosa a determinades reivindicacions de certs poders econ√≤mics i pol√≠tics.
I, malgrat tot, vostè insisteix a dir que cal parlar-ne.
Tothom insisteix a dir que cal parlar-ne. Ho fan els francesos. Ara surt el president Macron i diu que no es pot parlar de nacionalisme, que s’ha de parlar de patriotisme. Però el patriotisme és un fet identitari. Putin té tant d’èxit perquè ha tornat als russos l’orgull de ser russos.
I aquí quan hem volgut anar mes enllà de la nació no ens n’hem sortit.
S√≠ que ens en sortim. Hi som, existim. De moment existim, perqu√® nosaltres ja no haur√≠em d‚Äôexistir. A l‚Äô√®poca en qu√® jo veia gent del PP perqu√® hav√≠em de discutir temes pol√≠tics i econ√≤mics, per exemple la llei Wert, i vaig entrar en confrontaci√≥ amb l‚ÄôAznar, m‚Äôho deien molt clar: ‚ÄúDe tot aix√≤; llengua, cultura, mem√≤ria hist√≤rica, d‚Äôaqu√≠ a quaranta anys ja no se‚Äôn recordar√† ning√ļ. Farem una pol√≠tica de contenci√≥ de les seves reivindicacions, vost√®s rebran molta immigraci√≥ i el m√≥n anir√† cap una altra direcci√≥.‚ÄĚ
Aquest discurs el va fer reaccionar?
Sí. M’ho van dir, això, quan vaig anar a protestar amb motiu de la llei Wert, que anava contra un component essencial de la identitat que és la llengua i la cultura. El finançament és molt important i si t’asfixien pots acabar en una situació de gran feblesa fins a desaparèixer. Però el fet fonamental és la identitat, ser d’una determinada manera, ser hereu d’una determinada història, ser capaç de formular sobre aquestes bases un projecte de futur. Hi ha gent que creu que això que estic dient és ridícul, però a la pràctica fins i tot els que ho critiquen busquen la seva identitat. Per a molts espanyols això de la identitat catalana és ridícul, però ells estan arrapats a la seva.
Tornem al nucli del concepte de la identitat, al ser. N’hi ha moltes, d’identitats.
No nom√©s parlem d‚Äôuna identitat nacional, hi ha identitats de tota mena; la identitat obrera, religiosa, filos√≤fica, de g√®nere… En les identitats col¬∑lectives hi ha la dignitat, la gent demana que se la tracti dignament. I hi pot haver un altre fet important, que √©s el ressentiment. N‚Äôhi pot haver a Catalunya i a Espanya. Poc o molt n‚Äôhi ha pel fet d‚Äôhaver estat tractada durant els √ļltims segles com un estat de segona.
I a Catalunya aquest ressentiment és cap a Espanya?
Catalunya t√© menys capacitat d‚Äôodi i de ressentiment que altres pa√Įsos, perqu√® potser som m√©s febles. L‚Äôodi √©s un gran defecte de la gent, √©s un pecat capital. Per√≤ per tenir odi cal tenir pot√®ncia. Sense pot√®ncia es pot tenir enveja, per√≤ no es t√© odi.
Potser perquè no som capaços d’odiar, ara diuen que torna la política del peix al cove…
Alguns diuen que cal tornar al peix al cove. Jo tinc una bona opinió de molts dels polítics que ara actuen. Però no són del tot coherents. I en conjunt hi ha molta confusió, la qual cosa no és cap problema greu perquè això en la política passa molt i és legítim. A veure, es va demanar un nou Estatut en part per guanyar unes eleccions, i era legítim, però s’ha demostrat que era una opció perillosa.
Vostè ho ha dit, va ser una opció perillosa i, jo hi afegeixo que no va acabar gens bé.
De molt, la responsabilitat més greu en tot això la va tenir la classe política espanyola i la barreja de política, poder judicial i el deep state o estat profund, que ho va acabar d’embolicar. Sense això hi hauria hagut un nou Estatut, s’hauria anat fent i nosaltres hauríem millorat la situació. Però, vista l’actuació de la classe política espanyola, de la política espanyola profunda, la reacció va ser en gran part la reclamació d’independència. Va ser una reacció del cor, amb aspectes molt positius, amb una Catalunya que ha demostrat una capacitat de mobilització i de determini molt important. Però ara estem en una situació de molta confusió.
I què cal fer?
Hem de recompondre el projecte i la maniobra. I hem de salvar la identitat, el ser.
En aquests moments d‚Äôemerg√®ncia sanit√†ria, la defensa de la identitat ‚Äďindividual i de pa√≠s‚Äď s‚Äôha de plantejar dient que abans de ser cal sobreviure?
Aquesta emerg√®ncia sanit√†ria tamb√© la tenen a Dinamarca, i Portugal tamb√© la t√©, per√≤ la seva identitat no els la discuteix ning√ļ. Com em va dir fa anys Mario Soares: ‚ÄúAra Catalunya porta m√©s empenta econ√≤mica que Portugal, per√≤ els portuguesos sabem que mai tindrem problemes per parlar en portugu√®s. √Čs a dir, no tindrem problemes d‚Äôidentitat.‚ÄĚ
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (10-12-2020)

181 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: