“HEM DE SALVAR LA IDENTITAT, ENCARA QUE ENS DIGUIN REACCIONARIS ELS QUI VOLEN SALVAR LA SEVA ” ( JORDI PUJOL)

“Nosaltres sí que ens en sortim; hi som, existim”
“Estem en una situació de molta confusió”
“Hem de recompondre el projecte i la maniobra, salvar la identitat, el ser”
“Del tema judicial, al jutjat”
No hi ha pitjor soledat que la soledat del corredor de fons que sap que la seva és una cursa sense final, o amb un final gens agraït. Des del seu despatx faltat de la dignitat que pertocaria a un personatge de la seva talla política, Pujol reflexiona sobre allò que l’ha enderiat tota la vida, amb veu alta, per primer cop des de fa sis anys. Com a bon corredor de fons, deixa per al seu meditar profund tot allò que només faria que posar nous paranys en el seu recorregut. Si no parla més de política és perquè creu que ja no li toca. Si no parla dels seus afers judicials és perquè ja s’ha explicat al Parlament i als jutjats i perquè és aquí on haurà de tornar a fer-ho.
( JORDI PANYELLA )

Als 90 anys, Jordi Pujol i Soley manté activa la gimnàstica del pensament, la dèria per posar en ordre les idees, la necessitat de contribuir al debat del moment, encara que ell, des de la penombra, digui que ni ho fa ni ho ha de fer.
Vostè està retirat, i molt, des del 2014, però s’ha mantingut fidel a una manera de ser, pensant, repensant les coses, escrivint i, des de fa un temps, fent-ho des del web de Serviol.
Sí, ho faig, però molt poc…
Per què molt poc?
Perquè em sembla que no em pertoca cap mena de protagonisme i que allò que em correspon fer és quedar molt al marge del que és el dia a dia polític.
Però vostè segueix observant l’actualitat.
Segueixo interessat per les coses que passen a la Xina, als Estat Units, no cal dir-ho, a Rússia i, evidentment, molt interessat per una cosa que és una passió meva, que és Europa, perquè jo em considero un patriota europeu, a part d’un patriota català.
Per tant, vostè no ha quedat al marge d’allò que ha estat la seva raó de ser, pensar sobre Catalunya.
És un pensament que sempre he posat en un context més ampli, amb unes relacions més bones o dolentes, segons els temps, que és Espanya i, evidentment, que és Europa.
L’última preocupació seva, que expressa a través de Serviol, és una reflexió sobre la identitat, que vostè veu en perill.
L’última preocupació no. És la preocupació de sempre. Miri, jo soc nacionalista…
Disculpi. Als 90 anys, i després d’anys de reflexionar-hi, vostè encara dona voltes a aquesta qüestió de què som…
També es debat sobre la identitat europea. I si no es discuteix malament rai, perquè, si no es fa, Europa va perdent fibra. Què és ser europeu? Quin és el paper d’Europa al món. Com ha d’actuar Europa de manera que conservi la seva capacitat d’acció i, a la vegada, el respecte als seus valors i a la pluralitat de nacions que integra.
Ara creu que la identitat de Catalunya torna a estar en perill?
Torna a estar molt pressionada. En un futur immediat Catalunya haurà de fer una reflexió sobre la situació. Allò que es diu l’estat de la nació.
Si ho planteja així, algú potser pensarà que està parlant en clau de les pròximes eleccions?
Evidentment que això hi juga, però a mi personalment no em toca, ara no em correspon parlar en termes polítics. Ara bé, en el terreny de les idees, una reflexió sobre la naturalesa i l’evolució de Catalunya, què és i a què pot aspirar Catalunya, com hem de defensar el país, això sí.
I cap on encamina aquesta reflexió?
El fonamental en tot país és que mantingui la seva identitat i que estigui en condicions de fer un servei a la gent concreta. A les persones. Un país ha de ser útil a la seva gent i per això ha de tenir una personalitat pròpia que pugui ajudar la seva gent a projectar-se; és a dir, a tenir projecte de país.
Hi ha l’ànima, però també hi ha les eines. I una cosa és tan important com l’altra.
Hi ha molts que pensen, i tenen raó, que és molt important el tema del finançament, de les infraestructures, la competitivitat del país. Crec tenir prou demostrat que sempre que he pogut i ho he tingut al meu abast, en totes aquestes coses jo hi he estat i sovint amb resultats positius. Ara, això pot ser que també trontolli, perquè amb tot el que s’ha produït Catalunya pot quedar en una situació que ens deixi una mica malparats. Per tant, una reflexió sobre això s’haurà de fer i en aquesta reflexió el fet fonamental és ser.
Ser, abans que cap altra cosa?
Per ser políticament i per ser econòmicament primer cal ser com a societat i també com a cultura. I és molt important tenir un projecte. Això és el primer, la primera condició d’una persona és ser. Definir la pròpia identitat, el propi ser és el primer objectiu d’una persona i d’un conjunt humà. Per desenvolupar una identitat, una persona necessita una colla, un grup. En el terreny polític, qui desenvolupa aquesta identitat són les nacions.
Aquest projecte que diu que es necessita per ser, existeix?
Sí, hi és i hi ha estat durant les últimes dècades. Hi ha estat sempre. I des de la segona meitat del segle XIX i durant tot el segle XX, amb moments brillants, moments dolents i moments que semblava mort. Aquest projecte necessita recolzar-se en un sentiment i en la vivència que s’és una realitat col·lectiva. Que es vol conservar la idea que s’és un subjecte d’acció col·lectiva. En aquest terreny hi ha un fet bàsic que cap país pot menystenir, que és tenir sentit d’identitat. Som i volem ser això.
Un país com Catalunya que ha estat immers en un procés per la independència, ara ha de tornar al moment zero de tornar-se a fer-se fort en la qüestió de la identitat?
S’ha produït una certa desorientació, però no hem de tornar al moment zero. No. Durant tot el segle XX Catalunya ha fet un procés de reforçament de la seva societat. Allò que Joan Triadú en deia un segle d’or. Catalunya s’ha enfortit, ha fet un gran progrés. Però ara podria ser que tot aquest progrés entrés en crisi.
Una crisi motivada per què?
Per una determinada idea de veure Espanya. Això és compatible amb Espanya? Sí, podria ser-ho, almenys ha estat la idea del catalanisme del segle XIX i de bona part del segle XX. Aquesta era la idea que guiava majoritàriament el catalanisme. Fins i tot quan aquest catalanisme va agafar una component nacional amb la idea de “Som una nació”.
Vostè, el 2014, en una conferència sobre Herder i Renan diu: “Soc molt respectuós amb Espanya.” Encara avui?
Hem de distingir entre l’acció d’un país, una societat, un grup humà, i el que és la seva realitat interna. Espanya és un país potent. Té una llengua entre les primeres del món i un projecte polític que arrenca dels reis asturians, del Beat de Liébana, i de la reconquesta de Toledo, i que encara avui perdura. Dins d’aquest país potent que és Espanya hi ha una cosa, que és que ningú no els ha de fer nosa. Catalunya és una peça que no encaixa del tot i, per tant, s’ha de llimar.
Vostè encara manté aquest respecte per Espanya, però Espanya no té cap respecte envers Catalunya.
Evidentment, en aquests moments, no.
I això és el que posa en perill la idea d’identitat en aquest país?
És clar. Per això ens hem d’aferrar a aquest concepte d’identitat i no ens ha de fer angúnia que ens diguin que això és reaccionari.
Vostè ho ha dit, pot semblar antic parlar d’identitat…
Poden dir el que vulguin. Poden dir que és antic o que és populista, una paraula que ara, com deia el president Mújica, s’ha inventat per arraconar allò que fa nosa a determinades reivindicacions de certs poders econòmics i polítics.
I, malgrat tot, vostè insisteix a dir que cal parlar-ne.
Tothom insisteix a dir que cal parlar-ne. Ho fan els francesos. Ara surt el president Macron i diu que no es pot parlar de nacionalisme, que s’ha de parlar de patriotisme. Però el patriotisme és un fet identitari. Putin té tant d’èxit perquè ha tornat als russos l’orgull de ser russos.
I aquí quan hem volgut anar mes enllà de la nació no ens n’hem sortit.
Sí que ens en sortim. Hi som, existim. De moment existim, perquè nosaltres ja no hauríem d’existir. A l’època en què jo veia gent del PP perquè havíem de discutir temes polítics i econòmics, per exemple la llei Wert, i vaig entrar en confrontació amb l’Aznar, m’ho deien molt clar: “De tot això; llengua, cultura, memòria històrica, d’aquí a quaranta anys ja no se’n recordarà ningú. Farem una política de contenció de les seves reivindicacions, vostès rebran molta immigració i el món anirà cap una altra direcció.”
Aquest discurs el va fer reaccionar?
Sí. M’ho van dir, això, quan vaig anar a protestar amb motiu de la llei Wert, que anava contra un component essencial de la identitat que és la llengua i la cultura. El finançament és molt important i si t’asfixien pots acabar en una situació de gran feblesa fins a desaparèixer. Però el fet fonamental és la identitat, ser d’una determinada manera, ser hereu d’una determinada història, ser capaç de formular sobre aquestes bases un projecte de futur. Hi ha gent que creu que això que estic dient és ridícul, però a la pràctica fins i tot els que ho critiquen busquen la seva identitat. Per a molts espanyols això de la identitat catalana és ridícul, però ells estan arrapats a la seva.
Tornem al nucli del concepte de la identitat, al ser. N’hi ha moltes, d’identitats.
No només parlem d’una identitat nacional, hi ha identitats de tota mena; la identitat obrera, religiosa, filosòfica, de gènere… En les identitats col·lectives hi ha la dignitat, la gent demana que se la tracti dignament. I hi pot haver un altre fet important, que és el ressentiment. N’hi pot haver a Catalunya i a Espanya. Poc o molt n’hi ha pel fet d’haver estat tractada durant els últims segles com un estat de segona.
I a Catalunya aquest ressentiment és cap a Espanya?
Catalunya té menys capacitat d’odi i de ressentiment que altres països, perquè potser som més febles. L’odi és un gran defecte de la gent, és un pecat capital. Però per tenir odi cal tenir potència. Sense potència es pot tenir enveja, però no es té odi.
Potser perquè no som capaços d’odiar, ara diuen que torna la política del peix al cove…
Alguns diuen que cal tornar al peix al cove. Jo tinc una bona opinió de molts dels polítics que ara actuen. Però no són del tot coherents. I en conjunt hi ha molta confusió, la qual cosa no és cap problema greu perquè això en la política passa molt i és legítim. A veure, es va demanar un nou Estatut en part per guanyar unes eleccions, i era legítim, però s’ha demostrat que era una opció perillosa.
Vostè ho ha dit, va ser una opció perillosa i, jo hi afegeixo que no va acabar gens bé.
De molt, la responsabilitat més greu en tot això la va tenir la classe política espanyola i la barreja de política, poder judicial i el deep state o estat profund, que ho va acabar d’embolicar. Sense això hi hauria hagut un nou Estatut, s’hauria anat fent i nosaltres hauríem millorat la situació. Però, vista l’actuació de la classe política espanyola, de la política espanyola profunda, la reacció va ser en gran part la reclamació d’independència. Va ser una reacció del cor, amb aspectes molt positius, amb una Catalunya que ha demostrat una capacitat de mobilització i de determini molt important. Però ara estem en una situació de molta confusió.
I què cal fer?
Hem de recompondre el projecte i la maniobra. I hem de salvar la identitat, el ser.
En aquests moments d’emergència sanitària, la defensa de la identitat –individual i de país– s’ha de plantejar dient que abans de ser cal sobreviure?
Aquesta emergència sanitària també la tenen a Dinamarca, i Portugal també la té, però la seva identitat no els la discuteix ningú. Com em va dir fa anys Mario Soares: “Ara Catalunya porta més empenta econòmica que Portugal, però els portuguesos sabem que mai tindrem problemes per parlar en portuguès. És a dir, no tindrem problemes d’identitat.”
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (10-12-2020)

111 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: