HI HA QUATRE-CENTS MIL VOTS DE RESIDENTS A CATALUNYA QUE SÓN ANTICATALANS

“Victimisme”

“L’hereu escampa del tèxtil era el baliga-balaga que es rebentava la fortuna familiar; el de la immigració espanyola és l’esquenadret lingüístic que fa de la presumpta discriminació un ‘modus imponendi’”

( PAU VIDAL )
Hi ha una èpica de la immigració que s’alimenta de la frustració. De la frustració de tres generacions que no han pogut o volgut seguir l’evolució natural de les coses. Segones i terceres generacions brandant el papu de la discriminació: “Es que en todos sitios te piden el catalán para trabajar”. El dramatisme de l’arribada dels avis, el mateix que avui embolcalla, salvant les distàncies, les pasteres que fugen de les guerres africanes, s’ha convertit en patetisme: mig milió de persones nascudes a Catalunya són incapaces de parlar la llengua del país (EULP2018 dixit). Nascudes, eh?, no arribades als quatre o als quinze anys. Aules i més aules d’adolescents que llencen per la borda una possibilitat d’ascendir socialment, si és que això avui encara té cap sentit, perquè ningú és capaç de fer-los entendre el valor que té la llengua. Ni a l’escola ni a casa. Centenars de milers de persones condemnant-se a una doble marginació, en nom de què? D’un espanyolisme que igualment els considera catalans i, en conseqüència, els malmena com a tals? Ho explicava aquest dia Josep Asensio: s’han escarrassat a mantenir oberta la ferida de l’emigració espanyola per usar el dolor contra la nació catalana. I així segones i terceres generacions s’aferren a un dol incomplet que els impedeix formar part de la nació on han viscut quasi tota la vida, on han nascut, on presumiblement faran família.

Hi ha el mite d’una imatge congelada que no es pot revisitar, perquè un bon dia vam decidir que, si volíem mantenir la concòrdia, hi havia dos temes que no es podien tocar: la llengua i la immigració espanyola promoguda pel franquisme. Hi ha un victimisme aprofitat que acusa els autòctons d’excloents, i que m’omple d’improperis cada vegada que escric el sintagma ‘els castellans’ (i que ho tornarà a fer tan bon punt li arribi al TL l’anunci d’aquest article), però que negarà fins a la mort l’existència d’un sector que no vol saber res de la catalanitat, que odia tot allò que fa tuf de català, començant per la llengua. Un sector que va caure de quatre grapes en la trampa de Ciudadanos, que així aprofitava l’enorme energia del ressentiment per aixecar encara més el mur d’aquella ferida, i que ara hem visualitzat amb més claredat amb els vots al neofeixisme. Entre tres i quatre-cents mil residents a Catalunya declaradament anticatalans.

Hi ha una fossilització d’una certa visió dels emigrants que cristal·litza en la gran xaronada de la Feria d’Abril. I no en va aquest esperpent, que com és natural anava de cap a caiguda, ha reviscolat els últims anys gràcies a la nova clientela, la immigració llatinoamericana. Hi ha un fil que uneix el colonialisme en sèrie dels hidalgos amb l’entronització del flamenc de faralaes a càrrec del Movimiento. La creació interessada d’un imaginari arcaic, ranci, que serveixi de preservatiu contra allò que els immigrants podrien descobrir si obrissin els ulls i s’adonessin que han anat a parar en un indret que no és Espanya. No en va els professors de secundària destaquen els descendents de les víctimes d’aquell colonialisme com els més rebecs a la catalanització. Amb el regató com a escut passiu-agressiu.

Hi ha un absurd en virtut del qual fills i néts d’aquells emigrants declaren, amb aquell orgull desafiant de qui es defensa d’alguna cosa, que “yo soy catalán”, una contradicció en els termes que no es pot reconèixer públicament perquè, a còpia d’igualar les dues llengües fins al paroxisme, a còpia de menystenir el concepte d’identitat, hem renunciat a la idea de llengua pròpia. Hi ha una hipocresia que neix de la por cristal·litzada en el mite de la feliç arcàdia bilingüe, un mite que condemna a l’ostracisme tot intent de denunciar públicament que el gruix d’aquests bilingües han estat bilingüitzats a la força. Un mite tan poderós que fa que de les boques de les víctimes mateixes en brollin, mesells, els arguments fal·laços. Hi ha compatriotes que són el pitjor enemic.

Hi ha un miratge que ha desaparegut, i és el de la Catalunya pròspera: fa quaranta anys, catalanitzar-te et sortia a compte perquè prosperaves; ara ja no, ara tothom ha vist que no era concòrdia, era senzillament por. I s’han adonat que ens arronsem a la primera, per això surt molt més a compte apartar-nos de la història d’una vegada. Més fàcil i amb menys maldecaps. Qui té ganes d’adoptar una identitat traumatitzada i perdedora quan en tens una de guanyadora molt més a l’abast de la mà, i sense fer cap esforç?

I hi ha, finalment, un element nou: una emigració desconeguda. Un gruix que ja ateny la cinquena part dels residents i que, abandonat per nosaltres, no necessita ni adoctrinament ni pressió estatal o familiar. Senzillament s’adapta a la situació, com els animalons busquen l’escalf del sol en comptes de l’enuig de la pluja. I com que nosaltres no volem combatre, els deixem en mans del fals victimisme, del regató xaró, del discurs analfabet que va de Pizarro i companyia a la farsa del cop d’estat, de la constitució que esclafa tota diferència a la “democracia plena”.

Hi ha una soga al coll, i ara ja només queda estirar-la.
Informa:VILAWEB.CAT (26-2-2021)

74 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: