“HI HA SALES QUE NO ACCEPTEN LA PEL·LÍCULA “ALCARRÀS” SI NO ÉS DOBLADA AL CASTELLÀ” (CARLA SIMON )

Entrevista a la directora de cinema Carla Simon.

—S’ha posat molt èmfasi que el film “Alcarràs “sigui rodat en català. Us ha sorprès que la gent trobi estrany que no sigui en castellà?
—No tenia sentit rodar aquesta pel·lícula en castellà. En cap moment no va ser sobre la taula. El film retrata una zona molt concreta, havia de ser amb el seu parlar. Cada pel·lícula et demana unes coses, i aquesta demanava fer-la amb gent d’allà i amb el seu llenguatge.

—Abans de l’estrena, hi ha molta gent que ja l’ha fet seu sense ni haver-lo vist.
—La veritat és que m’ha sorprès que la gent la faci tan seva, però crec que en part és una cosa que genera la pel·lícula. Sempre teníem la intenció de retratar una família, i que quan la gent entrés el cinema tingués la sensació que en formava part. En realitat, per això la vam rodar així. Buscàvem això.

—Però això passa fins i tot abans de veure-la. Suposo que en part és per haver aconseguit una fita històrica per al català. La gent se’n sent orgullosa d’alguna manera.
—Amb les bones notícies, acostumen a passar aquestes coses. A més, és una bona notícia per a un territori que acostuma a sortir als mitjans per males notícies. Si es parla de Lleida és per gelades, pedregades, temporers… I, de sobte, posar-ho al mapa des d’un punt de vista positiu, que valora allò que fan, és una cosa que agraeixen molt.

—Ahir, per això, ja hi havia les primeres crítiques. Hi ha molta gent que no entén que la pel·lícula s’hagi de doblar al castellà a Catalunya.
—Twitter és el pitjor lloc del món. Jo no en tinc, no vull saber per què es queixa la gent tota l’estona. Nosaltres volem que la gent entengui d’on venim i què fem? Doncs hi ha gent que no entén el català. Per què no s’hauria de subtitular? Jo vull que aquesta pel·lícula arribi a com més gent millor. De fet, l’hem doblada. Si ara es queixen per la subtitulació, imagina’t què diran quan se sàpiga que s’ha doblat. Estiu 1993 no la vam doblar quan va sortir, i només es va poder estrenar a quaranta-cinc sales. No hi ha més sales que acceptin pel·lícules subtitulades a Espanya. I és clar, aquesta, fent el doblatge, s’estrenarà a cent cinquanta sales. Volem que aquesta pel·lícula arribi a la gent. Llavors hi ha un moment que penses: què fem? No la podem posar en català a tot arreu. No té sentit. La gent que no l’entén l’ha de veure en subtítols.

—Però a la Berlinale es va poder veure en català, sense cap problema
—Si, però amb subtítols.

—Sí, però és curiós que s’hagi de doblar perquè la projectin en certes sales de cinema de l’estat espanyol, no?
—A mi no és que em faci il·lusió. Jo no la veuré doblada, se’m fa molt estrany. Però no s’ha arreglat el problema de doblatge a l’estat espanyol. Si volem que la vegi la gent, hem de doblar el film al castellà. O la doblem o no la veuran. Hi ha sales que no accepten la pel·lícula si no la doblem al castellà. Al final hem hagut de fer-ho. Creiem que és més important que la vegi la gent.

—No us ha dit mai ningú per què no la fèieu en castellà?
—En el meu cas, no. La meva productora m’ha respectat sempre les decisions sobre com s’han d’explicar les històries. Tenia molt sentit que aquesta pel·lícula fos en català. Suposo que, depenent de quin cinema facis, sí que hi ha decisions comercials al darrere de la llengua en què es filma la pel·lícula. Però en el cinema d’autor en general això no passa.

—I ara què? Ens teniu acostumats a parlar de les vostres històries. El film següent parlarà de la maternitat?
—No. Com que vam haver d’ajornar la pel·lícula per la pandèmia, en realitat ja vaig començar a escriure un guió. Quan pugui i tingui temps [es mira la panxa, està embarassada] continuaré amb això.

—Per tant, ja teniu alguna cosa al cap?
—Sí, és clar, això sempre…

—Ara hi havia gent que deia que havia passat molt de temps entre Estiu 1993 i Alcarràs.
—Hi ha hagut una pandèmia entremig. Hem hagut d’ajornar-ho tot un any. En realitat només haurien passat quatre anys si hagués anat com teníem previst. Per mi, quatre anys entre pel·lícules, si les vols fer amb la responsabilitat que té aquest film, que necessitava molta investigació, és el mínim. Si haguéssim volgut córrer per fer aquesta pel·lícula, no hauria sortit com volíem. No hauríem fet un any de càsting, dos anys de guió… Realment ningú no espera la meva pel·lícula. Allò que és realment important és fer-ho bé. Això no és una cursa per a veure qui fa més pel·lícules. Es tracta de fer-ho bé. Aquest projecte era molt complex, no el podíem fer en dos anys. És pràcticament impossible…

—Per tant, d’aquí a quatre anys tindrem un altre film…
—Potser menys, perquè és una pel·lícula que està a mig fer. De moment, només us puc dir que és sobre la memòria familiar.
Informa:VILAWEB.CAT (28-4-2022)

149 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: