HISTORIADOR ILLA: HAURIA DE RECORDAR QUE TOTHOM ES ESCLAU DE LES SEVES PARAULES

“Historiador Illa”
( JOAN B.CULLA )

És possible que alguns altres membres de la classe política comencin a estar un xic gelosos del protagonisme que adquireix, en aquesta finestra d’opinió setmanal, el senyor Salvador Illa i Roca. Ja em sap greu, però els asseguro que no és per voluntat de l’articulista, sinó a causa de la facúndia declarativa, de la logorrea que darrerament afecta el líder del PSC.

No content amb acompanyar totes les seves compareixences amb el ridícul cartellet de “Govern alternatiu de Catalunya” (¿vostès han vist mai el líder de l’oposició britànica parlant al darrere d’un rètol que digui “Shadow Cabinet”?), l’altre diumenge el presidenciable i imminent primer secretari socialista deixà anar, en una entrevista periodística, que els deu anys del Procés, “no exagero, han sigut els pitjors dels últims tres-cents de la història de Catalunya”.
El ‘president alternatiu’ hauria de recordar que tothom és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis

Professionalment interpel·lat per aquesta contundent afirmació, jo em pregunto, i l’hi pregunto al senyor Illa: ¿pitjors que els anys posteriors a la Guerra de Successió, amb milers d’exiliats, amb el desmantellament institucional del país, amb les execucions de Bac de Roda, del general Moragues i de molts altres patriotes? ¿Pitjors que la major part del regnat de Ferran VII, quan a causa de l’estòlid absolutisme i del naufragi colonial “la mayor parte de las fábricas se han cerrado, los telares están cubiertos de polvo, los artesanos pordiosean por las calles”, segons testimoniava Bonaventura Carles Aribau el 1824? ¿Pitjors que l’etapa central del segle XIX, sota els espadones isabelins, quan l’estat d’excepció era una rutina, “Barcelona está siempre hecha un campamento” quan no era bombardejada i “gran número de catalanes han sido fusilados sin sentencia legal, sin formación de causa”, segons la cèlebre denúncia parlamentària de Joan Prim el 1851?
Illa afirma que “els últims deu anys” han sigut “els pitjors dels últims 300 a Catalunya”.
Illa critica els ultimàtums al diàleg i demana “expectatives realistes”.

Per al cap de l’oposició, ¿el decenni del Procés ha estat pitjor que la dècada de 1920, des de la ley de fugas de Martínez Anido fins a les persecucions de Primo de Rivera? ¿Pitjor que el període de negror iniciat el 1939, amb 60.000 exiliats de llarga durada, amb les presons plenes a rebentar, amb l’escorxador del Camp de la Bota funcionant a ple rendiment…?

Quan va adonar-se o li van fer veure que la seva fòbia antiindependentista l’havia dut a dir –cito Vicenç Villatoro– “bestieses incommensurables”, el president alternatiu, sense rectificar ni disculpar-se, ha volgut escapolir-se del mal pas assegurant que, arran de les seves paraules, s’han fet “comparacions que no corresponen”. Certament, senyor Illa, però les va fer vostè. Els altres ens hem limitat a glossar-les, a subratllar què significa exactament qualificar la dècada 2010-2020 com la pitjor de la història catalana moderna i quins són els termes de comparació possibles.

En qualsevol cas, l’ensopegada no ha escarmentat el seu protagonista. Convençut potser per algun spin doctor massa ben pagat que, per ser un cap de l’oposició creïble, li cal fer-se present als mitjans cada dia, i no content amb anar repetint mecànicament que els primers cent dies del president Aragonès han estat “molt decebedors”, Salvador Illa reaccionà immediatament a l’anunci de la concessió de la Medalla d’Honor del Parlament a “les víctimes de la repressió” de l’1 d’Octubre: “En tots els reconeixements que donin les institucions de tots els catalans, ens hi hem de sentir representats tots els catalans”, ha sentenciat.

Fora una doctrina d’allò més plausible… si les institucions que ens envolten l’apliquessin. Sens dubte, l’exministre Illa deu considerar la monarquia una institució “de tots els espanyols”. I bé, quan el 1991 l’aleshores rei Joan Carles concedí el marquesat de Samaranch a un exjerarca franquista que va creure que el seu passat s’esborrava donant a Barcelona uns Jocs Olímpics; quan el 2011 el mateix titular de la Corona atorgà el marquesat de Vargas Llosa a l’escriptor peruà que, des de feia una vintena d’anys, blasmava el nacionalisme català i les polítiques de normalització lingüística, que havia estat corifeu de luxe d’Alejo Vidal-Quadras, que havia comparat la defensa del català amb les pràctiques nazis, ¿se suposa que tots els catalans súbdits del Regne d’Espanya es van sentir representats per aquells guardons? Tant el senyor Illa com jo sabem que no, però no recordo que ni ell ni el seu partit formulessin la més mínima objecció als nous títols nobiliaris. Al contrari.

Ni tan sols no cal anar tan enrere ni tan amunt. Si la Medalla d’Honor del Parlament anirà als “represaliats de l’1-O”, és ben sabut que el ministeri de l’Interior espanyol repartí generosament, entre els membres de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil involucrats en la repressió del referèndum, primes, gratificacions, ascensos i recompenses. Segons el senyor Illa, el ministeri de l’Interior ens representa tots? Si la resposta és afirmativa, ¿creu que com a mínim els dos milions de participants en aquella votació, els colpejats, perseguits, lesionats i humiliats pels piolins, van aprovar que el govern d’Espanya premiés aquells que els havien atonyinat?

El president alternatiu hauria de recordar que tothom és esclau de les seves paraules i amo dels seus silencis.
*Joan B. Culla és historiador
Informa:ARA.CAT (7-IX-2021)

65 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: