HUMILIEN UNA ÀVIA DE 81 ANYS PER PARLAR EN VALENCIÀ A UN HOSPITAL DE GANDIA

Ens trobem en una situació de crisi sanitària mundial. Aquest article no pretén criticar ni la gestió ni la qualitat actual del nostre sistema mèdic. Tanmateix estic segura que els fets que relataré són d’interés general, perquè la salut no és sols un estat de benestar físic o mental, sinó un dret reconegut en la Declaració Internacional dels Drets Humans, en la Constitució Espanyola del 1978 i a l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana. Com també ho és la dignitat, sense la qual la persona queda despullada d’allò més bàsic i íntim que converteix la vida en inviolable.

Doncs bé, aclarit aquest punt, sapigueu que el dia 2 de març de 2021 vaig portar ma mare al servei d’Urgències de l’Hospital Sant Francesc de Borja de Gandia. Entràrem cap a les huit de la vesprada i la sala d’espera estava de gom a gom. Vam passar per triatge i vam esperar el nostre torn. A continuació, el personal infermer li va fer unes proves i vam haver de tornar a esperar. En total foren quatre hores, durant les quals ma mare estava incòmodament asseguda en una cadira de rodes. El motiu de la visita era precisament que havia perdut la força i la mobilitat a les cames. Imagineu l’angoixa d’una dona que ha sigut autònoma i activa tota la seua vida.

Ma mare té 81 anys, filla de la postguerra i de la fam, va acudir a l’escola (o a costura, com diu ella) fins als 12. Alumna aplicada, va aprendre a llegir i escriure el castellà, l’idioma espanyol oficial imposat, que no triat. Als seus companys i companyes se’ls castigava si empraven el valencià dintre de l’aula. Ara bé, en eixir, únicament es comunicaven en la seua llengua materna. També amb la família, les amistats, la gent coneguda i la desconeguda, fins i tot quan anava a la verema a França. De joveneta sí que veia pel·lícules en castellà, llegia revistes en castellà, o escoltava la missa obligatòria en castellà. Al llarg del temps, però, massa enfeinada a criar, treballar i portar la casa endavant, el castellà se li anà rovellant, com l’aritmètica i la geografia que havia estudiat a l’escola. Al cap i a la fi, una llengua solament es manté viva si es practica. Ma mare ha tingut molt poques ocasions de practicar el castellà, perquè viu en un poble valencianoparlant cent per cent: Simat de la Valldigna.

I retornem al moment en el qual ma mare estava asseguda al vestíbul. Feia fred, i per raons protocol·làries, les portes estaven obertes i la calefacció no estava posada. Ma mare portava la roba mal ficada per si li havien de fer altres proves i jo li havia tirat la meua jaqueta a sobre. Estava cansada, famolenca i desorientada. Solament se li veien els ulls per damunt de la mascareta. Una mirada que ho deia tot, tanmateix no es queixava, estoica com totes les dones de la seua generació.

Quan per fi van anunciar el seu nom a través de la megafonia, vaig empènyer la cadira de rodes fins a la sala indicada. Allí vam romandre uns minuts més abans que apareguera el doctor. Era un home alt i gran, sobretot vist des d’una cadira de rodes. Així i tot, ma mare li va desitjar bona nit molt educadament. Jo no vaig tindre temps de fer-ho perquè aquest senyor, sense contestar la salutació, va arrancar-se a pronunciar el diagnòstic sense perdre més temps, d’una tirada i en un castellà perfecte.

– Perdone, no l’ he entès – va dir ma mare amb la seua veu fràgil.- Jo parle valencià, m’ho pot repetir?

I aleshores vaig ser testimoni d’una escena que em va deixar atònita. Aquell senyor doctor va acostar-se més a ma mare i va repetir a crits les paraules, gesticulant amb exageració, amb els ulls desorbitats… i en el mateix castellà perfecte. Ma mare va abaixar ara sí la mirada, vençuda i humiliada.

Ha sigut un dels episodis més grollers, esperpèntics i ridículs que he presenciat. De la perplexitat vaig passar a la vergonya aliena. Vaig agafar la cadira de rodes i vaig fer la volta sense esperar més temps. L’única cosa que desitjava era allunyar-me d’aquell mim grotesc, estalviar-li l’escena a ma mare.

Encara em dol la meua reacció, no vaig posar cap denúncia ni queixa. Crec que li vaig fallar a ma mare i a mi mateixa. Jo, que sempre he defensat la meua llengua, que he estudiat Dret i conec els mecanismes… Vaig eixir a correcuita, no per temor ni per incomoditat, sinó per protegir una dona vella i fràgil.

Que quede clar que ma mare no està sorda ni és estúpida, tenia una infecció que es podia curar amb antibiòtics. El que mai es podrà curar és la ignorància d’aquell senyor que, a pesar d’haver-se tret la carrera de Medicina i superat el MIR, no va ser capaç de repetir el diagnòstic en valencià.

Curiosament ma mare no sembla afectada per la situació. L’endemà, mentre ho comentàvem, es va riure i el va imitar fent els mateixos escarafalls. Jo sí que estic afectada. Certament li vaig explicar què li ocorria i com es podia curar, però no vaig reaccionar com devia quan tocava i em sent culpable per això.

El doctor va atemptar contra la dignitat de ma mare, contra el seu dret a ser degudament informada sobre el seu estat de salut i contra el seu dret a usar el valencià.

Algunes persones diran que, almenys, la van atendre i que jo estava allí per a ajudar-la a comprendre. Però, per què sempre hem de conformar-nos en «almenys»? Hem de cridar que «no hi ha prou»! Hem de reivindicar «més»! L’atenció sanitària no pot limitar-se solament a unes proves i un diagnòstic, ha de ser també respecte, empatia i compliment dels drets i les obligacions entre pacients i personal mèdic.

A pesar de ser capaç, no entraré a fer un llistat de normes que emparen el nostre dret a usar activament i passivament el valencià en qualsevol àmbit de l’administració. La gran majoria de nosaltres coneixem eixes lleis i amb això ens quedem. En canvi, apel·le a la consciència, la professionalitat i el codi deontològic del personal sanitari. Per si qualsevol dia acudeix una persona com ma mare, però sola o acompanyada d’altra persona que s’expressa també en valencià. Per no mencionar els que entenem perfectament el castellà i volem ser atesos en la nostra llengua materna.

Quan acudim a clíniques i hospitals, som persones amb dolències, preocupacions i temors. Obligar-nos a traduir literalment paraula per paraula és una crueltat innecessària que empitjora la nostra situació de vulnerabilitat.

Per últim, i com a mare d’un futur metge (el meu fill major), li he preguntat quina importància donen en la Facultat de Medicina a l’idioma:

«Durant la carrera s’imparteixen dues assignatures relacionades amb la relació amb el pacient: Ètica i Comunicació. En la primera no es fa referència a la llengua, a pesar de ser fonamental per a assolir la confiança i empatia amb el o la pacient. En Comunicació s’incideix en els conceptes més teòrics del procés comunicatiu però també passen per alt l’idioma. Tanmateix, únicament quan el pacient i el metge s’entenen, hi ha context comunicatiu. Si no és així, el procés de realització de la història clínica es dificulta moltíssim. No sols s’ha de saber la llengua, sinó que és fonamental conèixer les expressions populars per a referir-se als dolors i demés sensacions. Tenim diferents exemples en d’expressió valencianes «orinar color conyac» (colúria), «tindre el cap com un timbal» (migranya), «tindre la pell encesa» (erupció cutània)…. Una persona no entra per la porta dient «Escolte doctor, crec que tinc colúria, per què?»

És funció dels metges desxifrar els símptomes que pateix el o la pacient i transformar la seua informació en termes mèdics. Llavors establirà un diagnòstic per a, posteriorment, tornar a transformar el llenguatge mèdic en un més comprensible per al pacient. D’aquesta forma, li explicarà què ha de fer per a curar-se (medicació, dosis, actuacions, etc.) i calmarà la seua preocupació.

Tenint clar això, jo estudie anglés i alemany, ja que tant si em quede a treballar ací com si no, estic segura que m’arribaran pacients de qualsevol punt del món, cada vegada més globalitzat”.

Sí, vivim en un món globalitzat, tothom en som conscients i les Escoles Oficials d’Idiomes també. Eixa demanda en la matriculació de diferents idiomes europeus i de més enllà ho demostra clarament. Però amb tanta mobilitat i globalització, moltes persones futures professionals de la Medicina han oblidat que al País Valencià tenim una llengua pròpia. Minoritària, tal volta, però tan útil com qualsevol altra per a comunicar-se pacíficament.

Diuen al meu poble que «dos no es barallen si u no vol». Igualment, dos no és comuniquen si u no vol.

És per aquesta raó, que a pesar de les normes que ens emparen i dels discursos polítics, si no canvia la consciència dels individus i dels sectors que integrem la societat, continuarem sofrint situacions tan grotesques com la que va viure ma mare a l’Hospital Sant Francesc de Borja, a Gandia.
Informa:NOSALTRESLAVEU (15-3-2021)

108 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: