I MAS, ON ÉS ?

“I Mas, on és? ”
( XEVI XIRGO )-
“És impossible que el silenci del president Mas, enmig de tot el que està passant, sigui cap casualitat
Si alguna cosa no ha pas­sat des­a­per­ce­buda a ningú, en tot aquest procés d’avi­nen­ces i des­a­vi­nen­ces entre JxCat, el PDe­CAT, el PNC i tot aquest embo­lic de noms que ara es comença a desem­bo­li­car, és que, al pre­si­dent Mas, l’hem vist poc. Sabem què pensa Puig­de­mont; sabem què pensa Pas­cal; sabem què pensa Bon­vehí (de fet, en aquest cas no sé si ho sabem del tot), però el que és clar és que no sabem què pensa Mas. Si ara Mas guarda silenci, no dona entre­vis­tes (en puc donar fe, perquè li he dema­nat insis­tent­ment i no me l’ha pas con­ce­dit), no fa comu­ni­cats i no con­voca rodes de premsa, per alguna cosa deu ser.

Els silen­cis de Mas no són mai cap casu­a­li­tat. Està d’acord amb Puig­de­mont? Es farà de Junts? Es que­darà en el PDE­Cat i si aquesta for­mació deci­deix concórrer a les elec­ci­ons hi donarà suport? O fins i tot, ara que ja ha com­plert la con­demna del 9-N, li passa pel cap anar a les llis­tes? O, en el fons, men­tor com va ser d’ella, sim­pa­titza amb el PNC aquest de Marta Pas­cal i uns quants més? És evi­dent que el posi­ci­o­na­ment de Mas, un home d’ordre, seny i un munt de qua­li­tats al dar­rere, no és menor. Mas és per a molts mili­tants i elec­tors d’aquest espai (o de l’espai que havia arri­bat a ser) un refe­rent. No ho sé, què pensa Mas.I a mi em sem­bla que un dia o un altre ho hau­ria de dir. Però me l’ima­gino com un pare havent de triar entre els seus fills. Mas va ser qui va refun­dar l’antiga Con­vergència i, aquell juliol del 2016, un dels pares del PDe­CAT. Va ser també qui va apos­tar clara­ment per Marta Pas­cal (l’heme­ro­teca n’és plena, d’elo­gis a l’ara líder del PNC) i va ser, és clar, qui va apos­tar per Car­les Puig­de­mont com a relleu seu a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. Pot­ser el més còmode és fer de pare i que­dar-se quiet. Sobre­tot quan, acos­tu­mat a sumar, ara del que es parla és de sepa­ra­ci­ons. Me l’ima­gino d’acord amb la diagnosi d’un, amb les for­mes de l’altre i pot­ser ente­nent els motius de la que fa tres. Pot­ser el més còmode, deia, és el silenci. Però em sobta. No sol tenir pèls a la llen­gua.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (26-7-2020)

272 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: