I SI LES MASCARETES DE CUBA A ESPANYA SUMESSIN 1898?

“I si les mascaretes de Cuba a Espanya sumessin 1898? ”
( VÍCTOR ALEXANDRE )
)Els millors advocats defensors d’un Estat ultranacionalista com l’espanyol no són espanyols, són catalans. Hi ha catalans que tenen tan arrelada la submissió a aquell país, que sempre que Catalunya pateix un atac, un greuge o una burla de caràcter polític o judicial surten a raig blasmant la més mínima reacció d’autodefensa que es produeixi. Consideren que tots aquells catalans que no es vinclen, com ells, que no riuen les gracietes espanyoles, com ells, i que, a diferència d’ells, responen assertivament a cada atac, són catalans paranoics, carregats de manies i membres de l’Orde de la Teoria de la Conspiració. L’autoodi català ja fa molts anys que és una màquina reproductora molt activa de col·laboracionistes que, com fan els papistes amb el Papa, frisen per ser més espanyols que els espanyols. Entre els que escalfen cadires a Catalunya o a Madrid, destaquen Miquel Iceta, Salvador Illa, Eva Granados, Dolors Montserrat, Teresa Cunillera, Jaume Asens, Jéssica Albiach, Ada Colau i un llarg etcètera.

Han estat precisament Cunillera, Asens, Albiach i Colau, membres dels dos partits del Gobierno de España, els qui més s’han significat contra el govern català per haver denunciat la utilització del coronavirus per fer befa de Catalunya enviant-hi una xifra de mascaretes que, ves quina casualitat!, dóna la xifra de 1714. El conseller Buch va respondre: “Si la següent xifra és 1939 entendrem que es busca alguna cosa més i no ho admetrem. No podem consentir com a país que se’ns riguin a la cara”. La maniobra de Cunillera, Asens, Albiach i Colau és la tradicional quan algú se sent enxampat i mancat d’arguments, que és la que diu que la millor defensa és un atac. El dolent, doncs, seria el govern català per denunciar la burla en comptes d’entomar el cop, ajupir el cap i obeir l’amo espanyol. Fins i tot Gabriel Rufián, intentant erosionar miserablement Junts per Catalunya, hi va sucar pa a favor del seu Gobierno Amigo burlant-se del conseller Buch i presentant-lo com un acudit del programa ‘Polònia’.

Però centrem-nos en les veus del Gobierno de España. Així com hi ha casats que un dia, en obrir-se sobtadament la porta del dormitori i aparèixer la seva parella, diuen: “Això no és el que sembla!”, Cunillera, Asens, Albiach i Colau, ho diuen amb relació a les mascaretes:

Teresa Cunillera: “Hi ha 10 milions de mascaretes i es distribueixen en funció de la població. Van venir les que tocaven. Les persones que feien el recompte segur que no hi van pensar”.

Jaume Asens: “Crec que ara tots hauríem de tenir un únic enemic: el virus, i no confrontar territoris llençant-nos al cap el 1714”.

Jéssica Albiach: “Algú ha volgut veure fantasmes on no n’hi ha. […] Un insult a aquells republicans que es van deixar la vida contra el feixisme”.

Ada Colau: “Cal una rectificació del govern de Catalunya”.

Com veiem, són frases de manual que posen en evidència fins a quin punt aquesta gent és indigna d’ocupar un càrrec públic. Convertits en braç executor d’Espanya a Catalunya, llancen la pedra, amaguen la mà i culpen el nostre país de defensar-se. Però analitzem les seves paraules i el fet en si mateix. D’entrada, la senyora Cunillera menteix descaradament amb relació al nombre de mascaretes, perquè les xifres no són les que diu, i fa riure que atribueixi el recompte a unes hipotètiques terceres “persones” al marge del Gobierno de España. La tramesa la fa el Gobierno, i és el Gobierno, no pas una empresa fantasma, qui decideix el nombre total de mascaretes destinades a Catalunya.

En el cas de Jaume Asens, és penós que no hagi tingut una mica més d’imaginació. Si tan sensible és el seu Gobierno i tanta és la cura que posa evitant “confrontar territoris”, com és que el senyor Asens no blasma la “insensibilitat” espanyola amb una tramesa que només genera confrontació? Pel que fa a la frase de Jéssica Albiach, dient que la queixa del govern català insulta els republicans morts pel feixisme, està tan poc reflexionada que es torna d’immediat contra el qui la diu. Com és, senyora Albiach, que les víctimes del 1939 mereixen consideració i, en canvi, no la mereixen les víctimes del 1714? No em respondrà, oi que no? També és molt il·lustratiu que Ada Colau exigís una “rectificació” al govern de Catalunya, per no entomar la burla calladet, en lloc d’exigir-la al seu Gobierno per haver-la fet. Molt propi de Colau.

Si hi ha una cosa que en política no existeix és la casualitat. Per això tots els estats del món tenen un instrument que es diu diplomàcia destinat a frenar qualsevol afany de provocar “casualitats” inconvenients. Però demanar diplomàcia a Espanya, un país que tracta la dissidència a cops de porra, amb presons, amb persecucions, amb exilis i retallant llibertats, és demanar la lluna en un cove. El Gobierno de España va fer una tramesa de mascaretes a Catalunya d’acord amb el següent criteri: 1.264.000 a Barcelona, 180.000 a Tarragona, 172.000 a Girona i 98.000 a Lleida, que, ves per on!, sumaven en total 1.714.000 unitats. Però que ningú no hi vegi fantasmes! Això no és el que sembla. És pura casualitat. Una simple facècia de la vida. Però ¿qui va decidir quantes mascaretes s’enviaven a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona? El Gobierno de España, naturalment. És prou sabut que tots els números de màgia tenen el seu truc i que del que es tracta és que estigui ben amagat perquè no es vegi. El truc del Gobierno de España, en aquesta qüestió, rau precisament en la inversió del procés. És a dir, no és que la xifra assignada a cada província doni casualment 1714, sinó que primer s’estableix la xifra de 1714 i després es fa el repartiment adient. És com quan vas a una botiga per comprar-hi regals i el botiguer et pregunta: “Quant es vol gastar?” Un cop li dius la xifra, el conjunt de tot allò que t’ofereixi, camises, jerseis, corbates, mitjons… s’ajustarà fil per randa al total que tu has marcat. I si després algú et demana per què aquella xifra i no una altra, només has de respondre: “Ah, ha estat casualitat. Ni m’hi havia fixat”.

Tota la gestió del coronavirus és una exhibició d’ultranacionalisme espanyol que no dubta a servir-se de la pandèmia en benefici d’una obsessió malaltissa que es diu Unidad de España i que passa per damunt de la vida humana. Tot està al servei d’aquesta idea, i no es perd ocasió d’imposar-la, ni tan sols a l’hora de trametre mascaretes a Catalunya. Per veure les costures de la maniobra de l’Estat en el tema que ens ocupa, n’hi ha prou que canviem els països emissor i receptor de les mascaretes, així com la xifra 1714. Imaginem que Cuba fa una tramesa de macaretes a l’Estat espanyol que, guaita tu, quina casualitat!, dóna un total de 1898. No cal que digui quina hauria estat la reacció del Gobierno de España, del rei espanyol, dels partits espanyols i de Cunillera, Rufián, Asens, Albiach, Colau i companyia, oi que no? I què diria Cuba, rient per sota el nas? Doncs diria: “Ni ens hi havíem fixat. Oh, que mal pensats que són aquests espanyols, mare de Déu! Quan vam fer el recompte ni hi vam pensar. No es pot utilitzar el virus per confrontar territoris. És un insult als cubans que van ser víctimes de les bales espanyoles. Els cubans no veiem el “Polònia”. Cal una rectificació immediata d’España. Estem molt ofesos!”
Informa:RACOCATALA.CAT (24-5-2020)

192 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: