ICETA, CULTURETA: CADA DIA ES PARLA MENYS EL CATALÀ

“Iceta cultureta”
( BERNAT DEDÉU )

Quan ahir mateix va saber-se la profunda remodelació del Gobierno Sánchez, la majoria dels meus col·legues de la cultura i de la cultureta van esprintar a l’abocador de la indignació moral (a saber, Mr. Twitter) per exclamar-se del fet que un polític de carnet sense formació acadèmica però amb vocació d’eternitat com el capatàs del PSC acabés regentant la més alta instància administrativa del gremi. Els amiguis escriptors, pensaires i gasetillers s’aïraven del fet que Iceta, un home que va començar –i no va acabar– Químiques i Econòmiques a l’Autònoma, però a qui la vida de partit ha mantingut els sacsons des de l’any 1987, passés de regentar la cartera de Política Territorial a la de Cultura sense aportar cap càtedra humanística, ni tan sols una trista fotografia d’Instagram on se’l veiés visitant el MNAC o una piulada a Twitter que no sia per compartir un article d’El País.

Els mateixos amics de la cultura en què penso també van queixar-se del nomenament de l’alta funcionària cultural Natàlia Garriga quan la van fer consellera, car consideraven que Garriga era un exemple prototípic de la discreció burocràtica alimentada pels partits catalans. Si el nostre conseller, consellera o conselleri hagués estat un escriptor reputat, un gran home de teatre o un aspirant a premi Nobel el gremi també hauria protestat, car hom no forma part del món cultural si qualsevulla decisió política no li és susceptible de queixa. Servidora comparteix escassament la indignació dels companys, i no només pel fet que les competències del Ministerio espanyol siguin més aviat testimonials (Iceta, bàsicament, es passarà el mandat pescant croquetes del càtering als openings d’arreu), sinó perquè el moviment de Sánchez resulta conseqüent i prou savi.

Ja vaig escriure que la flamant presentació dels indults al Liceu (a saber, el primer equipament públic cultural d’allò que queda del nostre país) ideada per Iván Redondo no era cap casualitat, com tampoc no ho és el nomenament d’Iceta a Cultura. Sánchez sap perfectament que, una vegada derrotat l’independentisme en l’àmbit polític, l’única resistència a la invasió de l’espanyolisme a Catalunya vindrà dels pocs sectors de la cultura que resistim a l’enèsim intent d’imposar la pax autonòmica al territori (és a dir, de disfressar de reconciliació i bon rotllo el conflicte nacional que encara existeix entre Catalunya i Espanya, pel simple fet que l’estat consideri l’opinió dels catalans sobre la seva forma d’organitzar-se políticament com una cosa més aviat subalterna). Iceta continuarà com a virrei a Catalunya, per molt que visqui a Madrit, i el seu ministeri s’inflarà de pes polític.

Amagar el conflicte cultural rebaixant-lo a una pau convivencial inexistent és una sàvia estratègia de Pedro Sánchez

Sánchez necessita una folklòrica de la reconciliació que sigui molt visible, i en aquesta tasca en Miquel complirà de conya amb la missió. De moment, ja l’hem vist abraçar-se a Jordi Cuixart, el nostre Mandela, i ja veureu com a partir d’ara els espanyols aprofitaran tot quant vernissage, especialment els que s’esdevinguin a Catalunya, perquè Iceta s’abraoni a quants més ex-presos polítics millor. Quan calgui defendre la unitat d’Espanya hi serà com un autèntica vedet del pride rojigualdo (“No ha nacido nadie que me humille a mí y menos que humille a España”, deia fa pocs dies al Congreso davant dels morros dels diputats de VOX) i quan s’escaigui parlar de reconciliació els seus assessors li passaran manta targetes amb versos d’Espriu, Martí i Pol i si falla la poesia sempre es pot acabar cantant alguna cosa d’en Serrat, que fa el mateix efecte que l’aparició de la Mare de Déu.

Amagar el conflicte cultural rebaixant-lo a una pau convivencial inexistent és una sàvia estratègia de Pedro Sánchez, i val a dir que la Generalitat està demostrant un múscul més aviat fluixet a l’hora de contrarestar-lo, perquè mentre els telenotícies de la Tribu es passen el dia celebrant que la gent pugui tornar al Cruïlla a cantar de nou l’Empordà, el nivell de parlants de la nostra llengua, per posar només un exemple, decreix a dia que passa i el català va acostant-se a una agonia que, quan arribi, serà impossible de contrarestar. Però això tant li fot, perquè ara és l’hora de tornar a ballar el Don’t stop me now i de reafirmar l’espanyolisme a Catalunya, i per aquesta tasca, insisteixo, tant li fot que Iceta no sigui un cultureta, perquè venent la moto no té rival i si qui té al davant per parar-lo és l’administració Aragonès, doncs ja em direu si Pedro Sánchez no pot respirar tranquil fontent-se un chuletón.
Informa:ELNACIONAL.CAT (11-VII-2021)

85 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: