IGLESIAS DEFENSA QUE PUIGDEMONT ÉS UN EXILIAT MENTRE QUE COLAU HO NEGA

“Pablo Iglesias té raó ”

És absurd, com ha fet Colau, dir que la comparació no s’aguanta per enlloc
( SEBASTIÀ ALZAMORA )

El vicepresident segon del govern d’Espanya i secretari general de Podem, Pablo Iglesias, s’ha reafirmat en les seves declaracions en què (a preguntes del periodista Gonzo, de La Sexta) comparava Puigdemont i els exiliats catalans de l’1-O amb els exiliats republicans del 39. I hi va afegir unes paraules que toquen el quid de la qüestió: “Per criminalitzar l’independentisme ja hi ha molts altres polítics, amb mi que no hi comptin”. D’això es tracta, exactament.

Resulta més decebedor que Iglesias s’hagi quedat tan tot sol dins del seu propi espai polític, i fins i tot des d’una bona part de l’independentisme

La injustícia i els abusos de poder sempre són comparables, per molt que, en cada cas, es produeixin sota circumstàncies diferents. És absurd, com ha fet l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, dir que la comparació no s’aguanta perquè els republicans que fugien del feixisme espanyol ho feien travessant els Pirineus a peu, mentre que Puigdemont i companyia han pogut i poden viure en unes millors condicions. Tampoc les presons d’ara són com les de Franco, però això no lleva que els presos polítics –Romeva, Junqueras, Sànchez, Cuixart, Bassa, Forcadell, Rull, Turull, Forn– siguin això: presos polítics, com també ho eren els de la dictadura. Tampoc estan empresonats en les mateixes condicions que hi va estar José Mujica entre els anys 70 i 80, però això no evita que l’expresident de l’Uruguai es reconegui en ells i s’hi solidaritzi. Els presos polítics i els exiliats catalans, en definitiva, són perfectament comparables amb qualsevol altra persona que hagi estat perseguida per un sistema autoritari a causa de les seves idees polítiques. La comparació és perfectament oportuna i raonable, i després ens podem aturar a dilucidar les diferents, inacabables casuístiques: també si ho fem persona per persona, perquè l’exili o la presó per motius polítics no són experiències unívoques, sinó que cadascú les viu a la seva manera. Amb un gran sofriment per a ells i per a les seves persones properes, això sí que no canvia.

L’única manera de negar als exiliats catalans la seva condició d’exiliats és fer trampes retòriques com les que fa temps que estem acostumats a sentir i a llegir, i l’únic motiu per fer-ho és que, efectivament, existeix una voluntat més que clara de criminalitzar l’independentisme, de fer passar un moviment democràtic i pacífic com una conxorxa criminal. No sorprèn per tant que el PSOE i la dreta espanyola s’hagin afanyat a dir-li de tot a Iglesias, però sí que resulta més decebedor que s’hagi quedat tan tot sol dins del seu propi espai polític (on ha rebut des de reconvencions amb la boca petita com la de Colau fins a un majoritari i desagradable silenci), i fins i tot des d’una bona part de l’independentisme, que en comptes de reconèixer un interlocutor –amb un posicionament que no és independentista, òbviament, però que mostra una disposició honesta– s’estimen més desqualificar-lo a partir de prejudicis i de suspicàcies mal covades. Iglesias no s’ha fet cap favor en dir i sostenir una cosa que és una veritat certa, i el simple fet d’haver gosat fer-ho, en un entorn tan tòxic com el de la política espanyola i la catalana, és mereixedor de respecte.
Informa:ARA.CAT (20-1-2021)

120 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: