ILLA, LA METÀFORA D’UN PAÍS QUE ENTERRA LA INDEPENDÈNCIA AMB DESÍDIA I PARSIMÒNIA

“Illa no brilla ”
( BERNAT DEDÉU )

Que el ministre de Sanitat del país amb una de les quotes més altes de mortalitat per Covid-19 d’Europa desembarqui a Catalunya com la gran esperança blanca d’un dels antics tòtems hegemònics del catalanisme indica fins a quin punt s’ha devaluat la política del país i palesa també la podridura de la partitocràcia. Salvador Illa mai ha amagat que Pedro Sánchez va entregar-li un ministeri sense competències i el va fer anar a Madrit perquè pogués tenir mig peu a la política catalana i, de pas, amb l’objectiu que Iceta pogués presumir de tenir un ministre de joguina a la cort amb els seus col·legues de l’Ecuestre. A pesar de la seva més que qüestionable gestió, Illa ha tingut el mèrit innegable de ser un polític immutable, que no destaca però que té el rostre marmori fins i tot en les pitjors circumstàncies, que no somriuria ni veient com l’Espanyol guanya la Champions.

Si em permeteu el joc de mots, Illa no brilla, ni punyetera falta que fa, perquè Iceta el vendrà al seu electorat contrastant la seva suposada eficàcia amb les llàgrimes de la nostra estimadíssima Alba Vergés. Iceta és intel·ligent, i sap que a la política catalana tot és positura i fake. El seu ministre no és res de l’altre món, això no hi ha qui ho dubti, però, ai las, amics, al costat del pobre El Homrani o la dissortada Meritxell Budó sembla que tingui la serenor i la força d’Alexandre el Gran. Mentre l’Esperit Sant de Lledoners i Pere Aragonès viraven la proa cap a l’independentisme del seny i la bona gestió, abanderada per uns consellers d’una incompetència sideral, a les properes eleccions, fixa’t tu si la vida té conya, veurem votants del catalanisme moderat que fins i tot havien arribat a encigalar-se amb la DUI tornant a votar el PSC perquè, ja se sap, si més no gestionant no fan cagar.

Salvador Illa és la metàfora perfecta d’aquest país que va enterrant el procés amb desídia i parsimònia

El desembarcament d’Illa, tot i la seva grisor, encara serà més sonat si atenem a la cursa de trànsfugues que experimenta de fa dies l’espanyolisme a Catalunya. La fins ara portaveu de Ciutadans, Lorena Roldán, que havia vençut a les primàries dels taronges pel proper 14-F, serà la número dos de la llista d’Alejandro Fernández al PP que s’ha complementat també amb Eva Parera, l’antiga senadora de Convergència que ha passat d’exigir un referèndum d’autodeterminació a Rajoy a dir que això del nacionalisme és quelcom que fot tuf a vell i resclosit. Comprovem, en definitiva, com els nostres parlamentaris ja no tenen cap mena de vergonya en dissimular la seva barra monumental i la seva absoluta manca de compromís amb un projecte polític, més enllà del sou i de la cadira (i ho diu servidor, que sempre ha defensat que els polítics catalans cobren poca pasta).

En un univers com el del processisme, amb el llistó de l’exigència cada dia més baix, és del tot lògic que el zoo de l’espanyolisme català respiri tranquil sense un enemic digne i pugui jugar a cromos d’aquesta forma tan desvergonyida. De fet, amb l’operació Illa, Sánchez intenta pacificar Catalunya de la mateixa manera que ja ZP ho intentà amb l’operació de l’Estatut. Guanyi Convergència o Esquerra, Sánchez albira un Parlament on el PSC pugui tornar a la centralitat i un país en què el bisnes torni a la sociovergència de sempre. La jugada només li pot sortir malament si la base popular de l’independentisme es revolta contra una partitocràcia que malda per pactar amb Espanya amb molt més frenesí que els nostres pares de la tan criticada quinta del 78. Comparats amb aquests tanoques nostres d’ara, Pujol i Maragall sí que eren veritables independentistes ardits!

Illa és el candidat perfecte perquè no brilla, perquè no brillar, de fet, és la condició sine qua non per dedicar-se a la política catalana d’enguany i tenir un cert èxit. El PSC ha fet santament posant un home de palla al cartell electoral i, per poc que xucli de la caiguda en picat de Ciutadans i d’aquest PP que juga a fer-se el catalanista moderat, al meu col·lega filòsof li espera una existència ben tranquil·la al Parlament de Catalunya com a cap de l’oposició. Illa és la metàfora perfecta d’aquest país que va enterrant el procés amb desídia i parsimònia: si vols arribar a fer alguna cosa, fillet meu, fes el favor de no destacar gaire o, si més no, si l’has cagada, fes com que no ho sembli. Bentornat a casa, Salvador.
Informa:ELNACIONAL.CAT (6-1-2021)

147 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: