IMMORTAL SHERLOCK HOLMES

“Immortal Sherlock Holmes”
( JOAQUIM GIBERT FONT )

Els capvespres dels divendres, amb 9 anys, vaig descobrir a la VHF, l’equivalent actual a La 1 de TVE, a Sherlock Holmes. El misteriós i temible llebrer que s’empesca Arthur Conan Doyle, pare del detectiu londinenc, i els capítols posteriors, em va captivar en un tres i no-res. Això sí, els anava veient, acompanyat del meu germà, amb el cul encongit.

Vida i mort de Sherlock Holmes (Ed. Bromera, Alzira 2019) aplega els relats El problema final i La casa buida. Així com una extensa introducció per part del filòleg Josep Marco Borillo sobre el context històric, literari i la vida i obra de Doyle. Josep Marco, que s’ha encarregat de la traducció, junt amb Meritxell Micó, apunta que l’escriptor escocès es va doctorar en medicina i que part de les seves primeres experiències laborals foren a l’Àfrica. En el decurs del lustre 1889-1092, Marco assenyala que els britànics van enviar al sud del continent africà un poderós exèrcit que va derrotar els afrikàners i hi va implantar una dura repressió: «Conan Doyle va prendre part en aquesta guerra com a metge i la va justificar per escrit».

Uns anys abans s’havia establert professionalment, sense gaire èxit, a l’Anglaterra del sud. Marco Borillo afegeix que: «El nostre autor ja havia mostrat abans les seues inclinacions literàries, però sembla que en aquesta època, davant la poca faena que tenia a la consulta, es van aguditzar. Normalment, els estudiosos daten la concepció de Sherlock Holmes en aquests anys». El problema final i La casa buida van de bracet: no s’explica un sense l’altre. La desaparició de Holmes, tement el pitjor, en el primer relat, queda reconduïda, al cap de tres anys, en el segon, amb un insòlit retorn. De fet, Marco ens revela que Doyle va rebre centenars de cartes dels fans del personatge, inclosa la de sa mare indignada: «a la fi no tingué més remei que fer-lo reaparèixer, precisament en el segon dels relats que conformen el present volum». En la primera narració, Sherlock Holmes manifesta que vol reemprendre els estudis de química, que li tenen el cor robat, atès que considera que la seva trajectòria detectivesca ha tocat sostre. Però confessa al doctor Watson, parella professional de fet, que «no podria seure tranquil a la butaca sabent que una rata com el professor Moriarty va pels carrers de Londres sense que ningú li plante cara». Entre Holmes i Moriarty es produeix una mena de pugna de ments prodigioses: tant es detesten com s’admiren pels respectius talents. I, en conseqüència, el conegut veí del 221B de Baker Str. es mou en un estat d’alerta constant: és a l’hora perseguidor i perseguit. I, de retruc, també va de corcoll Watson, el qual insta a detenir a James Moriarty. «Això arruïnaria la faena de tres mesos. Pescaríem el peix gros però els més menuts s’esmunyirien pels forats de la xarxa», li etziba Sherlock Holmes. Moriarty, segons Holmes, és el cap pensant d’una organització criminal que cal desmantellar des del seu poder central.

Josep Marco no dubta a desmitificar el clàssic detectiu quan el qualifica de victorià excèntric amb qui segurament, en la vida real, no seria fàcil conviure: «és un hedonista que s’adelita resolent casos que se li presenten, sovint és l’interès d’un cas que el trau d’un sospitós estat d’ensopiment, d’apatia»

El gentlemen de la pipa victoriana i la gorra de caçador continua viu, a Vida i mort de Sherlock Holmes, malgrat que ens fa estar amb l’ai al cor, amb comentaris de l’estil: «una altra pedra em va passar xiulant».

*Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir (1-2-2020)

229 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: