INVENTARI DELS DESASTRES QUE POTSER VINDRAN AQUÍ I ARREU

“Inventari dels desastres que potser vindran aquí i arreu ”
( JORDI BARBETA )

Vam marxar de vacances saturats de males notícies i en tornar ens trobem el país i el planeta en pitjors condicions encara, i la crua realitat és que ningú sap com ens en sortirem de tantes crisis que se’ns acumulen. Sort en tenen els que encara no han perdut la fe, perquè ajuda a no perdre l’esperança. “No val la pena comparar els patiments d’aquest temps amb la glòria que se’ns ha de revelar” (Romans 8:18).

Així que, per ser sincer, comentar la realitat política, social o econòmica és ara mateix és un exercici més propi de les ciències ocultes, perquè els científics de debò no estan segurs de res, els polítics no saben què fer i els periodistes som a prop de convertir el periodisme en una pràctica esotèrica, competint amb astròlegs i endevinadors, generalment al servei del poder.

Així que qui avisa no és traïdor i comprenc perfectament que arribat a aquest punt el lector no continuï llegint. Si continua, sàpiga que el que ve ara és només a títol d’inventari.

És bastant probable que la inhabilitació del president Torra ho faci saltar tot un altre vegada i ens trobem en el més insòlit dels escenaris viscuts

Per començar a animar-nos, resulta que Donald Trump es va recuperant a les enquestes a base d’aplaudir els simpatitzants del Ku Klux Klan, la qual cosa vol dir que Trump és un problema però no el problema. El problema és que a molts americans ja els està bé que els policies blancs matin els ciutadans negres i no els sembla gens bé que a sobre els negres protestin. Alguns autors estatunidencs ja temen que una nova victòria de Trump desemboqui en una guerra civil entre blancs i negres.

Europa continua esfilagarsant-se incapaç de gestionar la crisi més greu des que es va autoenganyar anomenant-se Unió Europea. Trump és un tipus egoista i immoral que vol quedar-se les vacunes només per als ciutadans del seu país, però per als ciutadans de qualsevol estat. A Europa, en canvi, els estats competeixin entre si per acumular i no compartir els medicaments, les mascaretes, les xeringues… i fins i tot els turistes! Amb aquests precedents, la tragèdia vindrà quan arribin les vacunes.

A Espanya, el pitjor no és aquesta sensació que tot està podrit començant per dalt de tot, sinó la pèrdua de la vergonya de tants prohoms que s’entesten a amagar els problemes i malversar la credibilitat que els quedava cridant dia sí i dia també visques al Rei i a Martín Villa, i amenaçant qualsevol que pretengui plantejar seriosament alguna alternativa a la gangrena.

A Catalunya sí que hi ha molta gent avergonyida i indignada -no és una opinió, ho reflecteixen les enquestes-, primer perquè la repressió política és cada dia més despietada. Continuen les persecucions i l’acarnissament. Els presos han hagut de patir bona part del confinament tancats a la cel·la 22 hores al dia. Tanmateix, els representants que havien de portar el país a la terra promesa han decidit posar-se tota mena d’obstacles els uns als altres per arribar els primers no se sap a on. Uns pretenen eixamplar la base rebaixant plantejaments fins embogir la brúixola i altres volen ser tan purs i valents que escurcen la base per ser pocs i malavinguts.

I analitzant els darrers esdeveniments tot fa pensar que l’efervescència de les forces independentistes creixerà els propers mesos fins a límits insospitats. La trencadissa del PDeCAT amb el partit que lidera Carles Puigdemont sembla un favor que li ha fet en David Bonvehí al considerat president legítim, perquè el successor d’Artur Mas ja no sabia què més fer per treure’s de sobre l’herència de la Convergència pujolista.

Si Torra és inhabilitat, Pere Aragonès haurà de gestionar en situació precària el pitjor moment de la crisi econòmica i sanitària que tothom veu a venir per la tardor

Puigdemont planteja una “confrontació intel·ligent” amb l’Estat i el seu equip d’estrategues ja fa temps que venen dient que això només es pot fer fent taula rasa amb el passat convergent. A parer seu, no hi ha cap dubte que l’ofensiva de l’Estat seria liquidar Junts per Catalunya acusant els seus líders -con razón o sin ella- de col·laboradors necessaris en els casos de presumpte corrupció encara vius que afecten a antics quadres de CDC, cas Pujol, el 3% y lo que te rondaré morena. “No podem facilitar els atacs dels adversaris”, comentava un dels acabats d’incorporar a la direcció del partit puigdemontista. Ja veurem com acaba la batalla de les sigles i el flux de militants. Amb tot, la gran batalla segueix i seguirà sent entre ERC i el partit de Puigdemont, s’anomeni com s’anomeni.

Esquerra té al seu favor el suport mediàtic o, més ben dit, la gairebé unanimitat mediàtica contra Puigdemont, que pràcticament només podrà comptar amb les xarxes socials per fer-se sentir, però d’aquí a les eleccions encara assistirem a esdeveniments que alteraran constantment l’escenari. I no em refereixo al curs que prengui la pandèmia, que probablement serà determinant, però vull centrar-me en el que depèn estrictament de les decisions polítiques.

És bastant probable que la inhabilitació del president Torra ho faci saltar tot una altra vegada i ens trobem en el més insòlit dels escenaris viscuts fins ara. Torra ha fet una crisi de Govern per allargar una legislatura que fa set mesos ja “no tenia recorregut polític” i ha deixat clar que quan el Tribunal Suprem l’inhabiliti el Parlament no hauria d’elegir cap altre president. El motiu és que l’independentisme només pot guanyar batalles -i les va guanyant- als tribunals europeus i als mitjans internacionals. Així que Torra no perdrà l’oportunitat de posar en evidència davant del món que, un cop més, el president dels catalans, democràticament elegit, és descavalcat del seu càrrec, aquest cop per haver penjat una pancarta que demanava llibertat. I això després d’una sentència condemnatòria en un procediment carregat d’irregularitats, com és, sense anar més lluny, el fet que membres de la Junta Electoral eren militants polítics adversaris. Serà un nou escàndol que, per descomptat, alimentarà el prestigi democràtic que va acumulant la Marca España i portarà nova feina als tribunals internacionals. Però la cosa no s’acaba aquí.

Si Torra és inhabilitat, ell podrà rebutjar la sentència, quedar-se assegut al seu despatx de Palau o del Parlament fins que el desallotgin a la força i apel·lar un altre cop a la justícia europea. Però qui no tindrà més remei que assumir la presidència, si no està disposat a desobeir o a renunciar al seu càrrec, serà el vicepresident Pere Aragonès, que en tant que número dos del Govern li pertoca substituir interinament el president inhabilitat.

Els faltarà temps als seus adversaris electorals a retreure-li que arriba a la presidència per voluntat i designi del Tribunal Suprem. I per quant temps serà president? Uf! Això no està del tot clar. D’acord amb l’Estatut i la llei del Govern, el president del Parlament, Roger Torrent, tindrà 10 dies per encarregar a algun diputat capaç de reunir majoria presentar-se a la investidura. Ningú estarà en condicions de fer-ho per manca de voluntat i per manca de majoria, i fins que no hi ha un primer discurs d’investidura no es posa en marxa el rellotge dels dos mesos perquè les eleccions quedin convocades automàticament. La situació seria de bloqueig total. Però n’hi ha més.

Com que això ja ha passat altres vegades, el Consell d’Estat va fer un dictamen assumit pels serveis jurídics del Parlament, que autoritza el president de la Cambra, en aquest cas Roger Torrent, a comunicar oficialment al Ple la situació de bloqueig i aquesta comunicació tindria “l’efecte equivalent” en una primera sessió d’investidura frustrada i per tant ja posaria en marxa el rellotge perquè si en dos mesos no s’elegeix president, les eleccions quedin convocades automàticament.

Això vol dir que, si no renuncia abans, Pere Aragonès haurà de gestionar en situació precària, sense les atribucions pròpies d’un president i amb un govern dividit i enfrontat que no podrà remodelar, el pitjor moment de la crisi econòmica i sanitària que tothom veu a venir per la tardor. No només això. Haurà de fer front a la crisi política que suposarà l’ofensiva puigdemontista contra Torrent i Aragonès, que inevitablement seran acusats de col·laboradors necessaris de la repressió per fer caure un altre president legítim.

Posats a fer inventari, hi ha un altre possibilitat. Que Aragonès renunciï prèviament i li passi la patata calenta a Meritxell Budó. O que ERC se’n vagi del Govern. O fins i tot, aprofitant com n’és d’insòlita la situació i amb el pretext de la pandèmia, Pedro Sánchez torni a aplicar l’article 155 i assumeixi el comandament i/o convoqui ell les eleccions catalanes. Aliats no li’n faltarien, no. Ai ai aiiiiii..
Informa:ELNACIONAL.CAT (6-9-2020)

129 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: