ISONA PASSOLA: ” HI HA UN EXILI DE TREBALLADORS DEL CINEMA CAP A MADRID QUE FA FEREDAT “

Isona Passola (Barcelona, 1953) acaba el seu mandat a l’Acadèmia del Cinema Català i passa a presidir l’Ateneu Barcelonès, una entitat de la qual es va fer sòcia als 16 anys. Parla de la crítica situació del cinema en català, responsabilitza el Govern de la Generalitat i TV3 i exposa els seus projectes a l’Ateneu i a Massa d’or, la seva productora.

(ÀLEX MILIAN )

—A la gala dels IX Premis Gaudí, el 2017, es preguntava “Què hem fet malament?” perquè els espectadors de cinema en català no parin de minvar. Després de la expansió de les plataformes i d’un any de pandèmia per la COVID-19, creu que hi ha manera de recuperar-se?

—Si pensés que no hi ha manera de recuperar-nos, no parlaria amb la contundència que parlo ni m’adreçaria directament als polítics com m’adreço. Em sembla que és relativament fàcil recuperar-se, però cal valentia i no depèn només dels professionals del sector. A tot arreu, el cinema és una qüestió d’estat. Ahir mateix llegia una notícia dels diners que ha abocat el Govern de Corea del Sud perquè el seu cinema estigui on està, que en aquests moments és pioner arreu del món.

—Amb Paràsits van guanyar a Cannes i als Òscars.

—SĂ­. Qualsevol paĂ­s que es prengui seriosament a si mateix sap que el cinema ĂŠs el mirall on ens reflectim; es allò de nosaltres que ensenyem al mĂłn. Això ĂŠs aixĂ­. El cinema cohesiona, crea empatia, crea sensaciĂł de col¡lectivitat i crea esperit reflexiu: no ĂŠs un esperit col¡lectiu de ramat sinĂł crĂ­tic. De totes les manifestacions culturals, ĂŠs la que vehicula mĂŠs continguts culturals i que arriba a mĂŠs gent. Això no ĂŠs cap broma. Quan sents que els adolescents miren set hores d’audiovisuals, et demanes com ĂŠs possible que al meu paĂ­s no hi hagi audiovisual propi en la meva llengua o que sigui tan poc significatiu que no arribi a ningĂş. Per mi ha tingut molt sentit estar aquests vuit anys a l’Acadèmia per deixar constĂ ncia que això ĂŠs aixĂ­ i dir que les autoritats d’aquest paĂ­s van badar. Evidentment que haurĂ­em pogut fer el que van fer els bascos amb la seva cinematografia, i ara estan rectificant: haurĂ­em pogut fer tot l’audiovisual a Madrid. Es deia “cinema basc”, es feia tot des de Madrid i es feia tot en castellĂ …

—Vol dir l’època de Julio Medem, etc?

—Sí, tota aquella etapa. Jo em penso que això no tindria cap sentit. Sobretot perquè Catalunya era el segon centre de producció audiovisual fins fa molt poc. Catalunya era un centre de publicitat importantíssim del sud d’Europa i el primer de l’Estat i tenia uns professionals de nassos. Ho teníem! I quan dic ‘Ho teníem’ sé el que dic. Per tant, algú ha badat. Puc posar-me les mans al cor i fer autocrítica del sector, però amb les mans al cor i tot, puc dir que qui ha badat és el Govern. Perquè, en un moment determinat, hi havia una televisió molt potent, Televisió de Catalunya, que estirava i estirava, i ens permetia produir pel·lícules com Pa negre.

—Pa negre, que va produir vostè a través de la seva productora, Massa d’or, va ser un èxit a tot arreu.
SubscripciĂł al butlletĂ­

—Jo, amb Pa negre, he anat per tot el món. Quan dic per tot el món, és que he estat per tots els Estats Units, per tots els països d’Amèrica del Sud, a l’Àsia, per països àrabs i per tot arreu. I de cop ens trobem que aquest any a la gala dels Gaudí només hi havia sis pel·lícules en català. I tenen uns pressupostos que no van molt lluny.

—I des de Pa negre només han passat deu anys.

—És que no és qüestió de talent. Perquè de talent n’hi ha molt. Però els treballadors són tots a l’exili. Hi ha un exili laboral que t’asseguro que fa feredat. Si mires els títols de crèdit de les sèries espanyoles, la majoria són noms catalans. D’actors i de tècnics. Per tant: tenim la professió? La tenim. Tenim unes escoles caríssimes, que també paga la Generalitat, i estem preparant gent perquè se’n vagi a treballar a fora. És absolutament ridícul. Simplement perquè no s’aboquen els diners que s’han d’abocar per produir, que tampoc són tants!, és només un pam menys de carretera. On s’han d’abocar els diners? Els diners s’han d’abocar a través del Departament de Cultura de la Generalitat, de l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals).

—Ha estat Cultura qui ha fallat?

—Qui ha fallat és TV3. Perquè, evidentment, estem jugant amb un desavantatge horrible perquè tenim totes les plataformes i totes les televisions en castellà. L’única cosa que tenim en català i que podria solucionar això amb tres o quatre pel·lícules l’any, recollint tot el talent, és TV3. Però TV3 ara no té diners per produir a fora.

—Per què?

—Perquè té una estructura pesant i envellida. I ho diré, i sé que, en dir-ho, m’hi jugo algunes enemistats de dintre de Televisió de Catalunya: és un clam, i això ho sap qualsevol analista d’empresa o qualsevol que llegeixi l’últim llibre de Salvador Alsius [Com TV3 no hi ha(via) res]: una empresa que dedica més del 60% a personal i estructura no pot fer res.

—Efectivament, s’hi està jugant enemistats. És tan greu?

—L’any passat no hi havia diners per fer ni mitja pel·lícula. Tot s’ho menjaven les despeses de personal i d’infraestructura. I a darrera hora, fent molta pressió a Presidència, van posar sis milions d’euros perquè hi hagués alguna producció. Això implica un repartiment de diners amb quantitats tan petites que fa que no puguem fer pel·lícules o sèries competitives. I una segona cosa: TV3 ara està pagant perquè es faci en castellà. Com són tants pocs diners, no pot pressionar perquè la llengua original sigui el català. La majoria de produccions de TV3 són en castellà i després es doblen. Per què? Perquè no posen prou diners. Jo recordo que, quan sortíem amb els nostres projectes amb un bon suport de TV3 i la Generalitat, les coses eren diferents.

—Quin va ser el millor moment per produir en català?

—No paro de repetir-ho: durant l’etapa de Joan Manuel Tresserras com a conseller de Cultura. Va tenir molt mèrit. Van plantar cara, van fer una Llei del cinema i van entendre que amb quatre o cinc pel¡lĂ­cules l’any podĂ­em anar molt forts. Aquell any vam passar del 0,7% de gent que anava a veure cinema en catalĂ  al 7%. Per què? Perquè es van concentrar els diners en quatre o cinc pel¡lĂ­cules. Recordo que, a mĂŠs de Pa negre, hi havia Bruc, Eva, Herois… Productes per a diferents pĂşblics: una era històrica, l’altra d’aventures, l’altra per a joves… Ho van fer molt bĂŠ. Van agafar tots els projectes que hi havia sobre la taula i van decidir concentrar-se en uns quants. I tampoc van posar tants diners. Però jo, per exemple, vaig poder anar a TVE i dir que tenia aquells diners i podia rodar en catalĂ . I cap problema.

“L’any passat TV3 podia produir zero pel¡lĂ­cules. Quan ens vam adonar, ens en vam anar el director de TV3, la patronal i l’Acadèmia del Cinema CatalĂ  a Presidència a exclamar-nos. ‘Aquest any no es pot produir cap pel¡lĂ­cula’. Ah! No s’ho imaginaven. Ho van resoldre rĂ pidament”.

—Però la hiperestructura de TV3 ja existia en aquell moment.

—Sí, però aquesta estructura no estava tan envellida ni havien canviat tant les coses. En aquests anys, ha canviat el model. Només amb les xarxes socials i les plataformes ha canviat el model. Han canviat les maneres de treballar, les maneres de difondre i promocionar. I allà hi ha la mateixa gent que hi havia. I la gent s’ha anat fent gran. Jo no m’atreveixo a parlar de segons què. Jo sé fer cine, però no m’atreveixo a posar el model al dia. Hi ha d’haver gent jove familiaritzada amb les noves tecnologies. És un tema d’edat, també. Encara que dolgui és així. I això no vol dir que no hi hagi gent amb talent, que n’hi ha.

—I com es resol?

—El meu ideal de televisió és una cosa tan vella com el Channel Four: uns informatius molt potents, com ja té ara TV3, i tenir llibertat amb la ficció. Els documentals també es poden fer des de dintre, per la gent d’informatius. Però els documentals més creatius, la ficció i els programes infantils que els encarreguin a fora. Ens sortirà més barat. Que no em diguin que no és més barat a fora, perquè no ho és. I podràs triar entre el més nou i innovador que s’està fent. Pots comprar a fora i no et crees la dependència de la infraestructura. Una cosa que quedi clara: jo no vull anar contra cap treballador de TV3. Se’ls ha d’oferir una sortida als treballadors, amb incentius, una manera de marxar tranquil·lament a tota aquella gent que li vagi bé marxar. No costa tant. No estic anant contra cap sindicat. Estic demanant al Govern que faci propostes per resoldre el problema tractant bé els treballadors. Que val diners? Sí, però costa més diners anar allargant això. Un cop les has pagat de cop no les has de pagar cada mes. Això ho fan totes les empreses. Em desespero. Una altra barrabassada!

—De qui?

—També de TV3: com han deixat perdre un capital importantíssim com era el del públic infantil? Ara els nens petits, que veuen més audiovisual que mai, no poden veure Bola de Drac en català. Com s’han carregat els canals infantils que tenien aquella potència? Bola de Drac va catalanitzar lingüísticament tota una generació. Com es pot badar tant? Sobretot si penses que no estàs fent res mal fet, que estàs defensant una llengua. És que, al final, sembla que ens haguem d’avergonyir de defensar una llengua que està absolutament minoritzada. Des de l’Acadèmia he recordat sovint el discurs que ens va fer el president de l’Acadèmia del Cinema Europeu, Wim Wenders: “Si us plau, rodeu en totes les llengües perquè la llengua d’Europa és la traducció! La cultura d’Europa és la diversitat. Defenseu això!”. Em sembla mentida que estiguem amb nimietats polítiques i estiguem abandonant el que tenim davant dels nassos. Estim retrocedint tant en temes lingüístics, en temes culturals i en temes de modernitat; i quan parlo de modernitat no parlo del futur, sinó de l’actualitat. Soc molt contundent amb això. Si han tingut sentit aquests vuit anys a l’Acadèmia ha estat perquè permanentment hem encarregat estudis per veure on érem; hem anat parlant amb dades, no de memòria; hem tingut debats i hem pogut anar denunciant tot això.

—I malgrat això, els polítics han badat. Per què? No us ha escoltat el Govern?

—Han passat moltes coses. Els objectius finals hi han de ser, però el dia a dia l’hem deixat caure. I deixant caure el dia a dia hem deixat caure els objectius finals —un autogovern, una independència… Per un objectiu teòric hem deixat caure el dia a dia. I si continuem badant, ho seguirem fent. Hi ha alguna força que tĂŠ molt clar que el dia a dia ĂŠs important. Això vol dir que s’han de fer pactes i no anar nomĂŠs amb el purisme per davant. Ens ha matat el purisme. Ens ha matat l’ideologisme pur. Ha fet molt mal abandonar la quotidianitat. I això si parlem de cinema i audiovisuals.

—La resta de la cultura també passa un mal moment.

—Jo vaig estar vuit anys al CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), i el CoNCA ĂŠs un lloc d’anĂ lisi fantĂ stic de tota la cultura (llibres, mĂşsica, mitjans de comunicaciĂł, arts plĂ stiques, teatre…). L’àmbit cultural en què treballo jo ĂŠs molt influent, però la cultura Ă mplia ĂŠs absolutament necessĂ ria per a la cohesiĂł de paĂ­s. En aquest sentit em fa molta il¡lusiĂł ser ara la presidenta de l’Ateneu Barcelonès, perquè l’Ateneu em permet abraçar el concepte ampli de cultura… Pel que fa als polĂ­tics, crec que finalment ho han entès.

—Han entès els polítics la situació crítica del cinema i la cultura catalana?

—No t’ho puc assegurar, però, amb les converses reiterades amb polítics, diria que se n’han adonat. Perquè la reacció l’últim any va ser immediata. En el moment que vam veure que TV3 podia produir zero pel·lícules, ens en vam anar el director de TV3, la patronal i l’Acadèmia del Cinema Català a Presidència a exclamar-nos. “Aquest any no es pot produir”. Ah! No s’ho imaginaven. Ho van resoldre ràpidament. Amb una petita xifra. Però és que s’ha de resoldre estructuralment.

—Està molt indignada.

—És que em desespero de veure el que està passant. Un país que havia estat capaç de defensar-se d’un monstre com era el franquisme a través de la cultura i de persistir, i que, quan ha tingut totes les llibertats i uns quants recursos, ha deixat caure la cultura com l’ha deixat caure. No pot ser que el Departament de Cultura sempre sigui el germà pobre. Que el pressupost de cultura és del 0,7%!

—Era el percentatge que fa uns anys reclamàvem per a solidaritat i cooperació.

—És que és tan clar. Em fa tanta ràbia i em sap tan greu. L’altre dia ens va rebre el vicepresident [Pere Aragonès] i li vaig dir: “Ja sé que ho teniu clar aquí [s’assenyala el cap], que s’ha de resoldre el tema de l’audiovisual a Catalunya, però ara ho heu de tenir clar aquí: a la butxaca.” Decideix, si fas un pam més de carretera, d’on treus els diners. Perquè governar és prioritzar. A mi que no em vinguin amb històries. Espoli fiscal? És clar que existeix. Però amb el que tens pots prioritzar.
Informa:ELTEMPS.CAT (3-4-2021)

94 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: