JO CANTO COM VULL, ÉS A DIR, EN CASTELLÀ O EN ANGLÈS

“Jo canto com vull”.

“…i parlo com em dóna la gana. I el resultat és que els qui esguiten que canten i parlen i viuen en la llengua que els rota en realitat acaben parlant en les que vol el mercat”.

( PAU VIDAL )

Com els fenòmens editorials inesperats, que cada any n’hi ha mitja dotzena i ningú sap gaire per què, amb els músics passa la mateixa. O cantautors, si és que l’etiqueta encara val. Aquestes setmanes assistim al naixement de l’enèsim. Concretament de l’enèsima. Una noia que canta, l’enèsima mostra que la submissió és tan potent que ni la veiem. El gènere, el contingut de l’obra, la personalitat de l’artista en qüestió, són irrellevants. Ara s’estilen els discursos buits, les frases curtes, la insubstancialitat. Que la ideologia no ens amargui el bon rotllo, ara tornem a ser pobrets però alegrets. I els esquitxos en anglès perquè quedi clar que és un personatge actual i enganxi el jovent. Random per aquí, chill per allà. I si pot ser (com efectivament és), també quatre lletres en globish, o com a mínim frases intercalades.

I ja som a la mare dels ous. L’anglès que obre totes les portes, l’esloganet que et converteix en candidat a artista mundial (perquè avui el camp de batalla és el món), s’alterna, s’intercala, es compagina amb la teva llengua de creació. Que és el castellà, no cal dir-ho. El mercat ho vol així, el mercat no accepta idiomes sense projecció internacional, un eufemisme per dir sense capacitat de venda. Perquè triomfis cal que et presentis amb l’aspecte que permet triomfar. Això va així, i hi ha qui hi juga (la majoria) i quatre gats que no.

El més grotesc del cas, el fet que mostra la reculada, que el temor a ser titllats de barretinaires ens encarcara i ens paralitza més que a les dues generacions precedents, és que ningú ho qüestiona. Ho trobem natural. Els mitjans fan entrevistes a l’estrella emergent, la promouen, i cap periodista, cap entrevistaire, posa en dubte una conducta tan anòmala com que algú faci servir per a la seva carrera una llengua diferent de la de viure. El discurs imperant diu que reivindicar identitats és reaccionari, de manera que s’acaben imposant les identitats hegemòniques, les que es disfressen de no-identitats. En una entrevista l’enèsima estrella fins i tot engalta que “XX [el nom artístic] té molta relació amb Barcelona”, i tan ampla. Com si fos una Woody Allen que ve a rodar a la Barcelona folklòrica de les tapes o un d’aquests directors ibèrics que hi ambienten la sèrie i aconsegueixen esborrar el més petit rastre de catalanitat. Però no, l’enèsima artista emergent és nada a Barcelona, parla la llengua del país, fins i tot té cognom del país. I tanmateix, ni crea en la llengua del país ni ningú considera oportú preguntar-li per aquesta raresa, aquesta castració, aquesta acceptació mesella de la subsidiarietat (i no ho dic tant per la persona en qüestió, que estic segur que deu tenir una resposta a punt i que fins i tot se la deu creure de bona fe, sinó pel quadre general. Pel fet que aquest ordre de coses sigui possible, i acceptat per molts com a inevitable, fins i tot com a positiu).

Sortint un moment del camp musical, però no del tot de l’artístic, trobo que ve a tomb ampliar les consideracions d’aquell professor de qui us parlava la setmana passada (segon paràgraf), el qui va proposar als seus estudiants de la facultat de Traducció (insisteixo: de Traducció) una redacció sobre el futur de la llengua: “Els [alumnes] catalans eren uns enzes que es pensaven que el català el salvarien per amor, mentre que els castellans tenien la visió molt més clara. Els nostres són tan toixos que alçaven la mà alegrement quan demanava qui se sentia bilingüe.” Com es dedueix pel to, són consideracions fetes en privat, que ara reprodueixo amb el seu permís. “L’exercici, finalment, va acabar en fracàs: tant dir-los que la llengua se n’anava a la merda i que si realment la volien salvar calia que veiessin el castellà com qualsevol altra llengua estrangera, que aquests poca-soltes, entre que han entès que la llengua s’acaba i que no estan disposats a engegar a dida el castellà, a segon [quan els alumnes trien l’orientació d’idioma] faran castellà quasi tots. Vull dir quasi tots els catalanoparlants; els castellans no cal ni dir-ho. I mira que als nostres no he parat de dir-los en tot el curs que són uns [piiiiip] si es creuen que poden competir en castellà amb un castellanoparlant.” La conclusió del professor em recorda la frase d’aquella amiga que m’assegurava que el català no corria perill perquè ella l’havia transmès als seus fills: “El més bèstia de tot és que a les redaccions tots els nostres deien que el català no es perdria perquè lluitarien per salvar-lo, i que era tan bonic i tan nostre… Però es matricularan a Castellà. No veuen la llengua més enllà del folklore.”

Convenientment il·lustrats sobre la mentalitat del feliç poble bilingüòfil, torno al tema de l’article. I amb la granota d’estadístic, perquè vull fer un càlcul molt aproximatiu, però que servirà per entendre’ns. Posem que la relació català/castellà en el camp dels creadors musicals és la mateixa que en la població general: 35%-55%. Els de llengua materna castellana treballen majoritàriament en castellà i uns quants en anglès; que facin lletres en català senzillament no n’hi ha (llevat de comptadíssimes excepcions, tan comptadíssimes que deu passar com amb el famós cas del nen d’Olot, el monolingüe català que ningú ha vist). Per tant, un mínim del 50% de la música que es fa aquí és en castellà (resto el 5% dels anglòfils). Ja he dit que faig els números a l’engròs. Passem als lletristes catalans: si tots, absolutament tots, fessin com els castellans, el resultat seria aquest: 35% de música en català, 50% en castellà i 15% en altres llengües (i tant de bo. En realitat, aquest 15% seria en part també en castellà, perquè els artistes d’altres llengües maternes treballen o bé en la seva o bé en castellà). Ara bé, els creadors catalans no fan pas això. És de mal calcular, però suposem que facin meitat i meitat (i soc generós); d’exemples de transvestisme en tenim a pleret, des de la planetària Rosalia a la cabassada de nanos i nanes que componen trap i els seus derivats imitant els latinos amb què la indústria discogràfica els turmenta. La meitat d’un 35% és un 17,5%. Doncs ja tens, ni que sigui pel broc gros, els números: les lletres en la llengua local no arriben al 20% (i si m’erro, acceptaré amb molt de gust la rectificació).

No cal que el formuli, oi, el missatge que els nostres creadors reben gràcies a aquests models?
Informa:VILAWEB.CAT (21-5-2021)

82 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: