JOAN B.CULLA, HISTORIADOR: “PER A L’OPINIÓ PÚBLICA ESPANYOLA EL CATALAN GATE NO ÉS CAP ESCÀNDOL “

L’historiador i assagista Joan B. Culla (Barcelona, 1952) analitza en aquesta entrevista el moment polític que viu Catalunya després de l’esclat del Catalan Gate i de les conseqüències que hi podria haver.

(MANUEL LILLO )
-S’esperava la magnitud de l’anomenat Catalan Gate?

-No és un tema que hagi seguit amb gran passió, però si em pregunta si em sorprèn, la resposta és no. Ja s’ha escrit aquests anys que quan es qüestiona la unitat de la pàtria, l’Estat espanyol, i per tant els aparells, els governs, la majoria dels diputats, mitjans, etc., consideren que això és una amenaça existencial i que contra aquest tipus d’amenaça s’han d’utilitzar tots els recursos. L’independentisme català no és percebut com un adversari legítim, sinó com un enemic. I la resposta, per tant, és coherent amb aquesta percepció. Ja es va afusellar en el seu dia alguns dirigents catalanistes, i com que això ja no és possible, s’utilitzen formes de repressió compatibles amb l’Europa del segle XXI. L’espionatge electrònic és una cosa incruenta, no causa ferides físiques ni morts, i Espanya no anava a desaprofitar aquesta possibilitat. De fet, ja en teníem indicis, tot i que amb certa cobertura judicial, però s’havien filtrat fragments sense cap valor penal. Tot servia, això sí, per a desacreditar l’independentisme. Els dirigents polítics espanyols es van veure ridiculitzats amb el tema de les urnes de l’1 d’octubre. Van comprovar que ni Puigdemont ni Junqueras estaven en l’operació per amagar-les, i va ser llavors quan van mirar de controlar tothom que tingués alguna possibilitat de participar-hi.

-Hi ha qui considera que l’Estat espanyol havia demostrat ser capaç de protagonitzar un episodi com aquest i que els independentistes han tornat a ser ingenus.

-Crec que, en general, l’independentisme, i no només pel Catalan Gate, no va ser prou conscient mai de amb qui s’estava jugant els calers. És una metàfora, evidentment. No va ser prou conscient de quina mena d’adversari tenia al davant ni del que era capaç de fer. No sé què s’hauria d’haver fet per a evitar aquesta ingenuïtat, però potser es va ser una mica innocent pensant que això seria com el Quebec versus Canadà o com Escòcia versus el Regne Unit, que hi hauria uns límits al joc brut establerts per la cultura democràtica present. I no. L’Estat espanyol no en té, aquesta cultura. I mai no ha acceptat amb fair play la possibilitat que un territori que era seu s’emancipés. Mai no ho ha fet: ni a Cuba, ni a Filipines ni a Canàries quan van intentar assassinar Antonio Cubillo, fet que va ocórrer a finals del segle XX, per cert. Pensar que l’Estat jugaria net va ser innocent. I pensar que l’Estat no utilitzaria tots els recursos a l’abast per mirar d’anticipar-se a les decisions de l’independentisme també ha sigut innocent.

-A qui afectarà més negativament aquest cas?

-El problema és, com dèiem, que per l’opinió pública espanyola això no és cap escàndol. “Ah, pero qué se pensaban? Que les íbamos a dejar romper España sin que hiciéramos nada?”. La impressió és que “només faltaria”, que calia espiar l’independentisme, per descomptat. Des d’aquest punt de vista és molt complicat, per no dir impossible, que el Govern Sánchez hagi de pagar un gran preu, llevat que Esquerra Republicana li retiri el suport parlamentari. Tot i que aquest no seria un gran problema si es té en compte que els independentistes li retirarien el suport “por defender España”. En altres països l’escàndol hauria sigut de gran magnitud, però em temo que aquí no. Si l’espionatge s’hagués practicat sobre altres adversaris polítics sí que hi hauria hagut un escàndol, tal com va passar amb les escoltes del final del mandat de Felipe González. Ara les víctimes no són polítics del PP, sinó independentistes, i contra ells és legítim qualsevol procediment per aturar-los.

-Creu que el cas Pegasus és motiu suficient perquè el Govern trenque el diàleg amb l’Estat i perquè ERC deixe de donar suport al Govern de Pedro Sánchez?

-Si el Govern Sánchez, que ha tingut paralitzada i morta la taula de diàleg durant tant de temps, en vista d’això decideix tornar a convocar la taula de diàleg, posarà difícil a ERC retirar-li la confiança. Aquest desenllaç em semblaria plausible.

-Només en aquest cas pensa que ERC podria mantenir el suport?

-Si Pedro Sánchez no fa res, no dona cap explicació, no investiga i no convoca la taula, potser ERC no tindrà cap altra alternativa que trencar les relacions. Sánchez haurà de posar alguna mesura compensatòria a l’escàndol si no vol que salti tot pels aires.

-Tot i que l’opinió pública espanyola no s’escandalitzarà per aquest cas, el PSOE pot eixir-ne perjudicat per algun altre motiu?

-És molt poc possible que això passi. El PSC podria veure’s una mica més afectat, i per això el seu discurs dels últims dies ha sigut diàleg, diàleg i diàleg. El PSOE, en relació amb els seus votants espanyols, no patirà cap mal perquè el conjunt de l’opinió pública espanyola considera que això no és cap escàndol, sinó una mesura defensiva per part d’un Estat que se sentia amenaçat. I l’electorat catalanista del PSC tampoc no sembla gaire commocionat.

-Creu que la internacionalització del cas serà un èxit?

-La internacionalització farà bullir l’olla unes setmanes o uns mesos. Aquests fets, si no són objecte d’una investigació interna i no hi ha, a dins del país, estructures disposades a anar fins al fons de l’assumpte, tal com va passar en el seu dia amb el Watergate als EUA, no tindran conseqüències. Des del punt de vista de la imatge això no beneficia l’Estat espanyol. Però tampoc no li va beneficiar l’1-O, la sentència del procés, etc. Espanya ja té assumida una pèrdua reputacional per la seva manera d’afrontar el cas català, però els mateixos que en són conscients pensen que aquesta pèrdua és una qüestió menor que una ruptura territorial.

-Per acabar, prompte se celebrarà el congrés de Junts per Catalunya. Jordi Sànchez no es presentarà a la reelecció com a secretari general i no està clar que Puigdemont continue al capdavant del partit si se vol centrar en el Consell per la República…

-Si em permet dir-ho amb to de broma, començo a veure el moment en què Junts es podria convertir en un partit, perquè a parer meu a hores d’ara no ho és. És, en tot cas, una confluència d’ingredients molt diversos: exconvergents, puigdemontistes, gent de l’òrbita d’Iniciativa per Catalunya, antics militants d’ERC, independentistes de tota la vida… Per tant, ara com ara no és un partit. Si aquest congrés el converteix en un partit, aleshores serà possible respondre a les preguntes que no es podien respondre fins ara, perquè no era un partit. La primera, i fonamental seria: “aquí, qui mana?”. Això, en general, als partits se sap. I en el cas de Junts fa anys que no se sap, perquè no és un partit. És evident que Jordi Sànchez, tot i tenir el seu pes orgànic, ni manava ni controlava la major part de l’organització. Si es fa un congrés mínimament seriós és probable que s’aclareixi qui mana, i això convertiria Junts en una organització convencional.

-És molt possible que Jordi Turull acabe liderant aquest partit. Què en pensa?

-Fa molts anys que el conec, des que era un dels dirigents de la JNC, i continuo tenint una bona relació amb ell. Considero que en la seva biografia hi ha un capítol que no puc oblidar, que és el dia en què va ser sotmès a votació com a president de la Generalitat, quan no va obtenir els vots suficients en primera votació perquè la CUP no li’ls va donar i abans de la segona votació va tornar a ser empresonat. És un episodi que impressiona, perquè trobo imperdonable el comportament de la CUP, i perquè crec que allò li va injectar una enorme dignitat. Tinc un bon concepte de Jordi Turull. En tot cas, crec que estaria bé que algú format a l’escola política de la Convergència clàssica i aïllat de qualsevol escàndol tornés a tenir un lloc de protagonisme en la política catalana. No ho dic com un argument nostàlgic. Convergència tenia un capital polític positiu –també en tenia un de negatiu, evidentment– i seria una llàstima que s’anés pel forat de l’aigüera.

-Per últim, prompte es complirà un any de la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya. Quin balanç fa del mandat?

-Ho ha tingut molt i molt difícil. Primer, els de Junts li van fer suar sang per investir-lo. I en aquests onze mesos ha passat de tot. Si ell té una virtut és que, enmig d’aquesta situació tan complicada ha sabut mantenir el cap fred. El contrast amb en Quim Torra, en aquest sentit, és espectacular pel que fa al tarannà. Entre un president accidental, d’acord, però que esclata la pandèmia i cau en depressió i després es fa inhabilitar per una qüestió absurda… En definitiva, entre un president que no tenia el més elemental sentit polític, i Pere Aragonès, crec francament que és preferible Pere Aragonès. En condicions normals, evidentment, Aragonès hauria trigat 10 o 15 anys més en arribar a la Presidència de la Generalitat. La repressió va anticipar l’ascens d’una generació. Això no és culpa de la classe política catalana, evidentment, però ha anat així. Crec, sincerament, que només el fet de mantenir la calma i el cap fred davant la tensió i les escaramusses entre els dos socis de govern català ja té un gran mèrit. Suportar impàvid les sortides de to de l’ANC, titllant-lo de covard, encara té més mèrit. Suportar tot això sense respondre té un gran mèrit. Jo no podria haver estat callat, i li hauria dit unes quantes coses a la senyora Elisenda Paluzie. Aragonès, en canvi, ha entès el seu paper i ha estat impàvid. Per tant, atesa la situació, el balanç de la seva presidència no és negatiu. En onze mesos no es podien fer grans progressos, tal com s’ha demostrat.
Informa:ELTEMPS.CAT (25-4-2022)

109 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: