JOAN GUÀRDIA, NOU RECTOR DE LA UB, MALGRAT LES PRESSIONS DELS ULTRES

( ALEIX SALVANS )

Primer de tot, enhorabona per la victòria. El candidat de l’ANC ha guanyat les eleccions?

Gràcies, però… l’ANC tenia un candidat? Primera notícia.

Això havien dit els seus oponents, que va rebre el suport de càrrecs de l’associació com Adrià Alsina o fins i tot de la seva presidenta, Elisenda Paluzie.

No trobaràs ni una sola declaració meva, ni cap declaració pública, ni un sol indici al nostre programa ni pla de govern que vagi en aquest sentit. I mentre això sigui així ja som al cap del carrer. La doctora Paluzie va ser degana de la Facultat d’Economia i Empresa durant molts anys i té una trajectòria llarguíssima dins la institució. Com altres acadèmics, va creure que s’havia de posicionar en aquesta qüestió i, si no recordo malament, ella mateixa ho va explicar en un tuit, identificant-la com la seva opinió personal. No, no som “la candidatura de”, ni “els de”, ni “el rector de” cap entitat a la qual no pertanyo ni he estat mai vinculat. Hi ha interessos de part que van voler embolicar la troca en aquest sentit i nosaltres vam intentar no deixar-nos endur i mantenir-nos ferms i al nostre lloc, amb el nostre programa i el nostre pla de govern estrictament acadèmics.

La campanya, però, va funcionar en aquesta clau. El mateix doctor Vallespín, que era el més crític amb el rector sortint, Joan Elias, quan es van saber els resultats de la primera volta es va posar a la seva disposició i va demanar el vot per a ell.

Això s’hauria de preguntar al doctor Vallespín. La interpretació que puc fer des de fora és que no li importava tant el programa com qui no havia de ser el rector i, pel que sembla, els seus electors no li van fer gaire cas.

Los de Artós, grup conegut per la seva relació amb la violència d’extrema dreta, va demanar el vot per al doctor Elias per evitar que la UB “s’omplís de rates independentistes” i va insinuar que vostè convertiria la Universitat –irònicament– en un camp d’extermini.

El doctor Elias potser hauria d’explicar les seves declaracions al programa de Josep Cuní, però va sentir la necessitat de desmarcar-se públicament d’aquest tipus de suports per indesitjables. La sensació que tenim és que ha estat una segona volta feixuga, dura, innecessària i molt allunyada de l’esperit acadèmic. Hi ha una certa decepció i percepció d’inutilitat de tot plegat. Curiosament, qui ens acusava de voler polititzar la Universitat de Barcelona és qui ho ha fet. Nosaltres ens hem mantingut al marge d’aquesta polèmica perquè fer mal és molt fàcil. Com els micos: no veure, no sentir, no parlar. Ens hem centrat el nostre discurs… i que alguns pensin quines són les conseqüències del que van encetar perquè s’haurà de tancar.

A l’entrevista anterior va dir que, si guanyava, estaria obert a la resta de candidatures. Després de tot el que ha passat la proposta es manté?

Absolutament. No he modificat la meva posició ni un mil·límetre. Cal diferenciar la valoració personal d’una persona de la instuticional, del rol que cadascú desenvolupa. Si no fos així traïria el que he dit i no ho contemplo. A més, el bé de la casa exigeix que el doctor Elias i jo estiguem a l’alçada. També vull remarcar una cosa: la primera persona que va trucar per felicitar-me per la victòria va ser el doctor Elias. Potser un dels grans avantatges de l’àmbit universitari és que el nano segon després de la baralla ja hi ha un sentit institucional que apareix i que s’ha de mantenir i fomentar. És el que hem fet i el que estem fent.

La campanya contra seu no es fonamenta en el programa: només diu que la Universitat de Barcelona ha de ser pública i catalana i que ha de jugar un paper en l’ecosistema de la llengua i la cultura del país, una posició clarament moderada.

Ho mantint i ho posa clarament als estatuts de la Universitat. Podem especular, i això és tan gratuït com perillós, però a la polèmica de qui havia de guanyar les eleccions mai no es va posar en qüestió cap argument acadèmic. Potser hi havia interès que això fos així perquè algú creia que el podia beneficiar, però a la vista dels resultats tot plegat ha quedat desautoritzat. Hem guanyat per deu punts, la distància més gran de la història en unes eleccions al rectorat. La lliçó és que la comunitat universitària no és tan simple com per empassar-se qualsevol missatge, que faríem bé de pensar que una campanya a la universitat no és el lloc on dirimir aquests assumptes i que hauríem d’aprendre a mesurar què diem perquè tornar a la normalitat pot ser complicat.
“La lliçó és que la comunitat universitària no és tan simple com per empassar-se qualsevol missatge”

Li va faltar molt poc (49,65%) per ser elegit rector en primera volta. Fa la sensació que quan va ser llavors quan es va muntar la campanya.

Això pot ser correcte, no ho sabrem mai però la cronologia dels fets és aquesta. A la vista dels resultats del divendres a la nit, dissabte al matí ja era tot un femer. Potser sí que algú es va posar més nerviós del compte.

La participació, per bé que no és alta pel que veiem en altres comicis, va pujar i va ser la més alta de la història de la Universitat.

Entre els estudiants va augmentar moltíssim, tot i que lluny del que podríem esperar. Tot plegat va tenir un efecte crida, la campanya entre els estudiants va ser molt dura i es van sentir més interpel·lats del que és habitual, cosa que finalment ens va afavorir. La demoscòpia mostra que les participacions solen ajudar les opcions majoritàries. Havíem estudiat tots els escenaris i sabíem perfectament que era molt difícil que hi hagués un gir tan dramàtic com per fer canviar la tendència, ni tan sols ajuntant els vots dels altres dos candidats. Algú va fer un mal càlcul o una lectura incorrecta, però ara cal deixar-ho enrere i pensar en el futur, en la transició que segur que serà modèlica i en com anirà tot a partir d’ara.
“La campanya entre els estudiants va ser molt dura i es van sentir més interpel·lats del que és habitual”
Joan Guàrdia, rector de la Universitat de Barcelona a partir del proper 12 de gener | Jordi Borràs

A banda de la polarització, el vot telemàtic també va ajudar a augmentar la participació?

Això explica l’augment de la primera volta, més calmada i més acadèmica però on els estudiants ja van votar una mica més del que era habitual. Entre el professorat i el personal, en canvi, les xifres van mantenir-se. Això demostra que ens podríem haver estalviat els neguits perquè les eleccions van funcionar com un rellotge, sense incidents. Hem après que es pot fer i que serveix per a qualsevol altra cosa, i aquest fil que s’ha obert l’aprofitarem per a molts processos. Hem de fer dues coses: facilitar encara més el vot telemàtic i instaurar-lo com a mecanisme quotidià de la casa.

El personal de la universitat té molt clara la importància de les eleccions però sembla que els estudiants no tant i l’augment de participació ha tingut poc a veure amb raons acadèmiques. Seguirà intentant que els estudiants participin més?

No només en les eleccions a rector. Això és un problema de les democràcies occidentals, aquest “vostè participi un cop cada quatre anys i deixi’ns fer”. Hauríem d’aprofitar aquesta oportunitat per incorporar altres mecanismes de participació dels estudiants perquè es manifestin en milions de coses diferents. S’ha de saber emprar perquè les coses en què participin tinguin un efecte directe. Et sents implicat en alguna cosa quan veus que té un impacte, i això no acostuma a passar perquè sovint la universitat segueix la idea del despotisme il·lustrat: tot pels estudiants però sense els estudiants. Les eleccions al rectorat han posat sobre la taula un sistema que funciona i que serveix per a moltes coses.

Tal com ho diu fa la sensació de “model suís”, de fer un referèndum gairebé cada setmana.

Nosaltres som llatins i aquesta idea ens sembla massa, però almenys per als afers importants. Per exemple: què enpensen, els estudiants, de les taxes? Els hem de donar tota la informació i que s’expressin, que tinguin la capacitat de gestionar la seva presència a la universitat i fer saber com veuen les coses, perquè això marca què és un ciutadà compromès.
“La pandèmia anirà evolucionant però no podem modificar el nostre criteri”
El doctor Joan Guàrdia durant la seva entrevista amb ‘El Món’ | Jordi Borràs

El doctor Elias recull les coses, surt del despatx i vostè hi entra. Què és el primer que fa?

Hi ha tres coses urgents. La primera és planificar el segon semestre d’una manera clara: la pandèmia anirà evolucionant però no podem modificar el nostre criteri. Hem de contribuïr a la serenitat de la institució i ja ho estem fent, de manera que si prenem possessió el dia 12, el 13 o el 14 estigui tot clar. Segona cosa: el pla de places de PAS i de professorat és extraordinàriament urgent. Tenim els pressupostos prorrogats a causa de les eleccions i convé aprofitar que els haurem de tancar al febrer per tenir algunes mesures pressupostades per reduir la precarietat i millorar les condicions laborals. I per acabar una cosa més senzilla: preparar la presencialitat. Volem que tothom sàpiga què passarà a partir del primer de setembre de 2021, quan sembla que podrem tornar a les aules. Cal un procés de recuperació dels espais, la rutina, la quotidianitat i també pensar en els estudiants que no han pogut viure la universitat durant aquest curs.

Parlant de pressupostos, això depèn d’institucions han gastat moltíssims diners en la gestió de la pandèmia. Això pot afectar la universitat com tants altres àmbits.

Pot passar o no, efectivament. De moment la Generalitat garanteix partides dels Fons Covid perquè les universitats puguin afrontar les despeses. El conseller Tremosa hi està treballant i crec que aquest no serà el problema fonamental. El que ens amoïna és no aprofitar aquest context de crisi per entomar les modificacions de les partides pressupostàries del sistema universitari català, i no només això sinó la revisió exhaustiva dels criteris de distribució dels fons. Hi ha una trampa perversa: “la suma ha de ser zero”, el que et donin a tu li prendran a una altra universitat i ningú no ho farà. La reivindicació és agafar els pressupostos d’abans de la crisi, tenir en compte els increments de PIB, les corbes de creixement, els costos d’inversió… i veure quin hauria de ser el pressupost total. I trobar la manera d’arribar-hi i distribuir-lo justament. El risc és entrar en “la Covid ho ha afectat tot” i que ens comencin a retallar. La Covid passarà i no es pot aprofitar l’avinentesa per deixar de banda un espai tan important i que en aquests moments està tan maltractat.

128 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: