JOAN LAPORTA, EL REI SOL DEL BARÇA

“Joan Laporta, el Rei Sol del Barcelona”.
El mandatari va revertir el 2003 la crisi de Gaspart i ara esgrimeix la seva maduresa per superar el cicle de Bartomeu
( RAMON BESA )

L’univers Barça gira al voltant de Joan Laporta des que va deixar d’estar controlat per Josep LluĂ­s NĂșñez. L’avui president blaugrana va edificar la seva obra de referĂšncia el 2003 a partir de les ruĂŻnes del mandat de Joan Gaspart (2000-2003), mĂ  dreta del constructor que va liderar el club des de 1978 fins al 2000, i avui torna a la llotja de l’estadi per intentar reflotar una instituciĂł trencada i desmoralitzada pel Barçagate, el punt final al desgovern de Josep Maria Bartomeu (2015-2020) de la mateixa manera que el fitxatge de Neymar Junior va provocar la dimissiĂł de Sandro Rosell (2010-2014). Rosell i Bartomeu van compartir junta directiva amb Laporta durant dos anys (2003-2005) i tots dos han afavorit la tornada de l’advocat barcelonĂ­ de 58 anys al Camp Nou.

NingĂș no ha condicionat mĂ©s la vida barcelonista que Laporta des que el 1998 va liderar la plataforma Elefant Blau, contrĂ ria a la continuĂŻtat de NĂșñez. “Laporta ha estat el que ha canviat amb el temps sense deixar de ser Laporta”, coincideixen a dir alguns dels que continuen al seu costat i es feliciten per la seva facilitat a l’hora de connectar amb la gent blaugrana desprĂ©s del parĂšntesi polĂ­tic, independentista convençut des dels temps del PI amb Pilar Rahola, diputat al Parlament de Catalunya per Solidaritat Catalana per la IndependĂšncia i desprĂ©s regidor a l’Ajuntament de Barcelona. El currĂ­culum polĂ­tic no l’ha penalitzat necessĂ riament en el seu intent d’aglutinar el barcelonisme en la seva tornada al Barça. Avui costa portar la contrĂ ria a Laporta.

Afortunat o precĂ­s, tĂ© el do de presentar-se com el personatge oportĂș en el moment ideal, com diria el periodista JoaquĂ­n Luna. “El triomf de Laporta va ser un error del sistema perquĂš vam ser considerats una directiva okupa”, afirma l’exvicepresident Albert Vicens quan es recorda el triomf del 2003 davant de LluĂ­s Bassat, un candidat de consens que va reunir influents representants polĂ­tics (Miquel Roca i Junyent), econĂČmics (Salvador Alemany) i esportius (Pep Guardiola). Avui, aquells poders fĂ ctics que li van jugar en contra han emmudit i es dobleguen a l’ascendent de Laporta. NingĂș no va moure un dit en contra seu i els que qĂŒestionen les seves decisions sĂłn represos pels que es consideren templers del Camp Nou.

La pancarta del Bernabéu

“Hi ha una diferĂšncia abismal per entendre el president de 2003 i el del 2021”, argumenta un dels Ă­ntims col·laboradors del president del Barça. “Viatja sense retrovisor, no tĂ© rancor i ha madurat tant que, si bĂ© abans amenaçava d’acomiadar els que es creuessin al seu pas camĂ­ del Camp Nou, ara es mostra disposat a parlar amb cadascun d’ells per conĂšixer la seva situaciĂł, una disposiciĂł lĂČgica si tenim en compte que han passat 18 anys”. “Jo l’he votat malgrat tots els seus defectes”, rebla un altre dels seus exdirectius en una frase que sintetitza el seu Ăšxit davant VĂ­ctor Font, partidari d’un canvi radical, i Toni Freixa, el candidat de la tercera via, defensor de la uniĂł entre cruyffistes i nuñistes, col·laborador al seu dia de Laporta, Rosell i Bartomeu.

No es discuteix que Laporta pugui administrar els molts actius barcelonistes, figures com Xavi HernĂĄndez i Jordi Cruyff, que figuraven com els lĂ­ders del projecte esportiu de Font, de la mateixa manera que no se li retreuen els errors del seu passat, com si haguessin prescrit o haguĂ©s pagat per tots, quan va ser sotmĂšs a l’escarni pĂșblic —alguns mitjans van publicar fins i tot factures dels seus dinars mĂ©s convencionals— i a una acciĂł de responsabilitat social per part de la junta de Rosell. La sensaciĂł general Ă©s que ja se sap quines coses dolentes es podien saber de Laporta i, per tant, no cal burxar mĂ©s els seus negocis amb l’Uzbekistan, els espionatges i ni si va posar en risc l’economia del club desprĂ©s de nomenar com a director general Joan Oliver.

Tot i que avui encara es polemitza sobre el balanç econĂČmic i les seves mĂșltiples interpretacions, el traspĂ s de poders de Laporta a Rosell sempre es va considerar menys traumĂ tic, ni que no fos pel patrimoni esportiu, que el de Gaspart o el de Bartomeu. Laporta, en qualsevol cas, sempre ha tingut cintura perquĂš les seves fallades s’oblidessin, no comptessin o s’atribuĂŻssin a un egocentrisme necessari per defensar el Barça. Molt enginyĂłs i Ășnic en la improvisaciĂł, Laporta es distingeix per la seva bona cintura: va anunciar Beckham, va apostar desprĂ©s per Ayala-Albelda-Aimar i va presumir al final de Ronaldinho. I va abraçar el patrocini de l’Unicef desprĂ©s de negociar amb una farmacĂšutica i mĂ©s tard amb el Govern de PequĂ­n.

La grĂ cia de Laporta rau en la seva imperfecciĂł per afrontar la incertesa davant els que disposen d’organigrames i organitzacions que se suposen infal·libles i, per tant, no necessiten ser validades en un procĂ©s electoral, ja sigui el 2003 davant de Bassat o el 2021 davant de Font. El lema laportista ha estat inequĂ­voc: experiĂšncia i valentia per sortir d’un conflicte extrem generat pels que presumeixen de ser avalats per Esade. “Ho tornarem a fer”, ha repetit per retenir els seus fidels (uns 14.000 socis) i conquerir els desencisats desprĂ©s d’identificar el Madrid com a enemic: “ganes de tornar a veure-us”, es llegia a la pancarta del BernabĂ©u. “El Madrid no va guanyar ni una sola Champions quan jo manava”, va reblar a TV-3.

No hi ha millor bandera que l’autoestima i l’optimisme en temps de victimisme i pessimisme al Barça i a Catalunya. I la imatge de Laporta projecta la sala Luz de Gas i el xampany, les Champions de ParĂ­s i Roma, l’alegria blaugrana davant les penes del Madrid. Ha metabolitzat els millors moments i ha expulsat els pitjors desprĂ©s de ser fidel a l’enunciat d’un madridista, Javier MarĂ­as: el futbol Ă©s la recuperaciĂł setmanal de la infantesa (Salvajes y sentimentales). No s’ha d’oblidar que, a diferĂšncia de NĂșñez, Gaspart, Rosell i Bartomeu, Laporta ha estat l’Ășnic president que esgotat el seu mandat malgrat la mociĂł de censura a la qual va ser sotmĂšs el 2008 i va superar per sis punts (66% davant 60%).

El poder de seducciĂł del carismĂ tic Laporta arriba a l’extrem que se li atribueix que Messi votĂ©s per primera vegada desprĂ©s que a l’estiu volguĂ©s deixar el Barça. No se sap com pensa convĂšncer el 10 ni superar la crisi financera —l’aposta de les bonificacions Ă©s confusa—, tambĂ© es desconeix qui serĂ  el seu director esportiu —es parla de Jordi Cruyff– i l’econĂČmic —se suposa que es decanta per un presumpte madridista com Mateu Alemany– i no queda clar si acceptaria jugar a MontjuĂŻc en el cas que l’Espai Barça obligui a tancar per obres el Camp Nou. I se’l suposa capaç de remuntar la crĂ­tica situaciĂł del Barça. Amic i deixeble de Johan Cruyff, compareix com la reencarnaciĂł del fundador, Joan Gamper, per salvar el Barça.

L’emotivitat pesa mĂ©s que la racionalitat en un moment de tanta desorientaciĂł general al club blaugrana i al paĂ­s que a ningĂș no el preocupa qui costejarĂ  l’aval de 124,5 milions d’euros que ha de presentar a LaLiga per validar el seu cĂ rrec de president del FC Barcelona. Laporta funciona com si fos el Rei Sol en els moments de mĂ©s foscor al Camp Nou.
Informa:ELPAIS.CAT (8-3-2021)

144 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: