Nascut a Barcelona el 29 de juny del 1962 i advocat de professió, Joan Laporta va assolir una gran transcendència com a personatge públic arran del seu pas per la presidència del Barça entre els anys 2003 i 2010, i en què ja va destacar per les seves posicions obertament sobiranistes. El següent pas va ser entrar en la política activa com a diputat al Parlament per la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (2010-2012) i, tot seguit, com a regidor a Barcelona (2011-2015) amb ERC.

La pro­jecció pública que va asso­lir com a pre­si­dent del Barça va empènyer Joan Laporta a fer el salt al Par­la­ment –2010-2012– amb la coa­lició Soli­da­ri­tat i a l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona després. Allu­nyat ara de la política activa, i cen­trat en la seva tasca pro­fes­si­o­nal com a advo­cat, Laporta dis­sec­ci­ona l’esce­nari que s’obre després del judici al Suprem.

-Com a lle­trat, i dei­xant a una banda si és pos­si­ble les seves idees polítiques, com ha vist el judici?
-D’entrada he vist una part acu­sa­dora fent esforços per demos­trar una rea­li­tat ine­xis­tent, com és que hi va haver violència. Als tes­ti­mo­nis que va citar se’ls notava molt que ana­ven adoc­tri­nats per inten­tar demos­trar aquesta rea­li­tat ine­xis­tent, i, per tant, per a mi van ser molt poc creïbles.​Pel que fa al tri­bu­nal, amb alguns com­panys hem coin­ci­dit que se’l veia con­tin­gut, pel fet que el judici es donava per tele­visió. I, també des d’un punt de vista exclu­si­va­ment tècnic, les defen­ses van estar molt bé. Van actuar amb molt de rigor, i també van saber uti­lit­zar la part emo­ci­o­nal, ja que s’estava jut­jant unes per­so­nes que havien tin­gut un lide­ratge en el procés i que seguien el man­dat d’un poble. I, sobre això, em va agra­dar espe­ci­al­ment que no és caigués ni en la súplica ni el vas­sa­llatge.
-Sobre el paper de les defen­ses, hi ha hagut un cert debat sobre si havien de ser més tècni­ques o jurídiques. Pel que diu, han cer­cat un equi­li­bri, dedu­eixo?
-Exacte, jo vaig tro­bar un equi­li­bri molt ben tro­bat, on l’actu­ació tècnico-jurídica i la defensa més política va estar molt con­ju­mi­nada. I s’havia de fer així per con­tex­tu­a­lit­zar aquesta defensa més jurídica. Va ser un exer­cici de nivell i, pels que vivim del món del dret, ens va man­te­nir amb una gran tensió. I davant com s’actua davant un tri­bu­nal, si que vaig veure a les acu­sa­ci­ons com a molt a l’antiga. Va ser una sen­sació. En canvi, si que vaig veure a les defen­ses amb una acti­tud més actual. I, pot­ser, això ve donat perquè uns volien acre­di­tar una situ­ació ine­xis­tent, men­tre que els advo­cats defen­sa­ven amb con­vicció als seus repre­sen­tats perquè podien expli­car, d’una manera molt clara, la seva postura.
-S’atre­veix a par­lar, com fan alguns, de judici farsa?-
-Com a advo­cat vull pen­sar que no és així. En el trans­curs de l’exer­cici de la meva pro­fessió he pogut com­pro­var que no les coses no són així, i vega­des patint-ho direc­ta­ment. El que si es clar, per mi, és que es tracta d’un judici polític. Amb inde­pendència que sigui, o, no una farsa com es diu, aquest és un judici que s’havia de cele­brar i, un cop fet, tot­hom té més ele­ments per poder valo­rar el que va pas­sar. I, en aquest sen­tit, ha que­dat clar que la fis­ca­lia tenia un interès en demos­trar una violència ine­xis­tent, i això els va fer en fals en mol­tes actu­a­ci­ons. El tri­bu­nal també podia tenir, a pri­ori, els seus con­di­ci­o­nants, ja que cadascú pensa de la seva manera, però un cop fet el judici ara té més ele­ments per fer la seva valo­ració del que va pas­sar.
La sentència serà dura
-L’inde­pen­den­tisme sem­bla atra­pat en el debat de què s’ha de fer després de la sentència. Quina és la seva visió?
-En tant que es tracta d’un judici que té molt de polític, la sentència tindrà una fina­li­tat política de dis­su­a­dir els qui ho vul­guin tor­nar a fer. Malau­ra­da­ment, serà un escar­ment. Davant d’una even­tual sentència con­dem­natòria, Cata­lu­nya haurà de demos­trar que és un país molt resis­tent, i entenc que hi haurà mobi­lit­za­ci­ons. Des del punt de vista jurídic, el que caldrà fer és anar a instàncies supe­ri­ors, com el Tri­bu­nal d’Estras­burg. No m’agra­da­ria que res d’això passés, perquè crec que el més just seria una abso­lució, però, fran­ca­ment, no crec que això acabi pas­sant.
-El vin­cle emo­ci­o­nal entre Cata­lu­nya i la resta de l’Estat ha que­dat irre­me­ia­ble­ment frac­tu­rat?
-Per a una part de cata­lans aquest divorci ja hi era, i la situ­ació actual no ha fet res més que agreu­jar-lo. I si la sentència és con­dem­natòria, com malau­ra­da­ment crec que serà, la situ­ació serà molt difícil de refer. I això, òbvi­a­ment, serà un error per part de l’Estat.
-La política ins­ti­tu­ci­o­nal ha estat a l’altura del moment?
-Veig la ciu­ta­da­nia deso­ri­en­tada, angoi­xada, pre­o­cu­pada i empre­nyada. I això és con­seqüència que des dels par­tits polítics han pri­o­rit­zat els interes­sos par­ti­dis­tes i per­so­nals per damunt d’aquesta uni­tat per la qual tot­hom advoca i només el poble prac­tica. I això és molt pre­o­cu­pant, perquè ha fet que aquesta uni­tat que la gent demana ja no sigui pos­si­ble. L’únic que veig fac­ti­ble són fer estratègies con­jun­tes per a situ­a­ci­ons con­cre­tes, però hi ha un enfron­ta­ment històric entre els par­tits d’esquer­res cata­la­nis­tes o inde­pen­den­tis­tes res­pecte dels de cen­tre­dreta que, ara mateix, és irre­con­ci­li­a­ble. I això és molt trist. I dece­be­dor. S’està per­dent una opor­tu­ni­tat històrica, i serà el temps, pot­ser, qui ens dirà si s’hau­ria d’haver admi­nis­trat millor el resul­tat de l’1 d’octu­bre, i no fer segons quins movi­ments que ens han dut fins on som ara.
-Però, paral·lela­ment, el movi­ment inde­pen­den­tista con­serva una certa mus­cu­la­tura al car­rer, no?
-Tenim la gran sort que la gent inde­pen­den­tista encara es mobi­litza. Però ara ho fa de manera resis­tent, de defensa o suport, ja no són mobi­lit­za­ci­ons per trans­for­mar la rea­li­tat per avançar cap a la con­se­cució d’un estat. I això, per mi, és el que demos­tra que s’està esmi­co­lant tot.
-Mobi­lit­za­ci­ons al marge, però, hi ha dos mili­ons de votants inde­pen­den­tis­tes…
-És un actiu molt impor­tant que s’ha d’admi­nis­trar bé. I és el que no s’està fent. Jo sóc un d’aquests dos mili­ons de per­so­nes. I estic angoi­xat, perquè hi ha pre­sos polítics i exi­li­ats i perquè no sé quin país dei­xa­rem als nos­tres fills i nets. Falta pers­pec­tiva per veure fins a quin punt hem avançat. Segu­ra­ment ho hem fet a l’hora de reforçar la nos­tra consciència naci­o­nal, en des­per­tar-la ja que des de l’estat ens la tenen nar­co­tit­zada.
Cal mirar endavant
-Es va saber admi­nis­trar l’esce­nari poste­rior a 1-O?
-Això tant se val, ara. El que toca, ara, és ana­lit­zar el pre­sent i el futur. A poste­ri­ori tots podem dir que s’hau­ria d’haver admi­nis­trat millor el resul­tat de l’1-O, però van haver-hi mol­tes pres­si­ons i pres­ses inne­cessàries. El pla sí que hi era, el que també hi havia eren pres­ses. Aquest és un procés que si es vol acon­se­guir per la via pacífica o democràcia, reque­reix temps, admi­nis­trar els avenços que acon­se­guei­xes en l’àmbit social, empre­sa­rial, polític… Que les estruc­tu­res d’estat no esta­ven fetes, ja se sabia bas­tant abans de l’1-O. Per tant, l’únic que em per­meto dir, si el que toca és mirar enrere, és que no es va saber admi­nis­trar el resul­tat d’un referèndum on ens van poder comp­tar. I vam ser molta gent, i això té molta força. I abans d’eixam­plar la base cal con­so­li­dar els que ja som, perquè la gent està deso­ri­en­tada.
-No veu pos­si­ble aquesta uni­tat, doncs?
-Cal ser rea­lis­tes perquè, si no, arriba un moment que el que es genera és can­sa­ment i frus­tració. Dos no estan junts si tots dos no volen. Aquesta uni­tat només la vol el poble, que ja fa prou. Jo ja no hi crec, en el mite, perquè aquesta uni­tat de par­tits, si hi és, serà fictícia. I per afron­tar un procés d’aques­tes carac­terísti­ques, hau­ria de ser real. La història no l’escri­uen els per­de­dors, per molta raó que tin­guin. I per gua­nyar, la unió fa la força. I això no és qüestió de lide­rat­ges, perquè quan aquests són potents, però el que pre­val són els interes­sos de par­tit, aca­ben trin­xats.
-Es plan­teja tor­nar a la política?
-No. El 2015 ja vaig deci­dir no con­ti­nuar. Quan vaig fer el pas d’entrar-hi, va ser per posar a dis­po­sició del país la noto­ri­e­tat que havia tin­gut com a pre­si­dent del Barça per bus­car aquesta uni­tat entre l’esquerra i el cen­tre­dreta cata­la­nista. És a dir, unir Con­vergència i ERC per asso­lir la inde­pendència. Tenint clar, repe­teixo, que aquest és un procés en què cal temps, perquè o ho fas per una via revo­lu­cionària, que com­porta molts ris­cos i sacri­fi­cis, o per la via pacífica, democràtica i cívica, que reque­reix molta paciència, uni­tat, gene­ro­si­tat des del punt de vista polític i dels par­tits. I això no s’està donant.
-Quina seria la seva l’estratègia?
-S’ha de tor­nar a fer política i acon­se­guir, per exem­ple, el que s’ha fet a la Cam­bra de Comerç en altres àmbits. I ja que hem des­per­tat la consciència naci­o­nal, i que hi ha més de dos mili­ons de per­so­nes, hem d’inter­na­ci­o­na­lit­zar la causa cata­lana, de manera orga­nit­zada i amb per­so­nes que puguin desen­vo­lu­par aquesta tasca amb plena lli­ber­tat i que no esti­guin limi­ta­des. I, evi­dent­ment, amb els caps pen­sants que han arri­bat fins aquí amb coratge, decisió i conei­xe­ment. S’han de con­que­rir quo­tes de poder i influència.
-I quin paper ha de jugar el Barça en tot això?
Ha d’acom­pa­nyar aquest procés i, per tant, ha d’estar diri­git per per­so­nes que tin­guin aquesta sen­si­bi­li­tat. Però, insis­teixo, també han de tenir la capa­ci­tat per gene­rar ponts, i tenir l’espe­rança que amb la inter­na­ci­o­na­lit­zació del procés puguem tenir un referèndum com el que van tenir a Escòcia.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (22-7-2019)