“La llei Wert va inocular el virus del 25%”.
En l’absolutisme borbònic comença un programa d’espanyolització que pren com un dels àmbits estratègics l’ensenyament.
Fins i tot amb l’adveniment de la democràcia la plena normalització del català a l’ensenyament ha d’esperar fins als noranta.
(ROSA M. BRAVO – BARCELONA)
Joan Ridao, actual direc­tor de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis de l’Auto­go­vern de la Gene­ra­li­tat, reco­pila en el lli­bre Una història del català a l’escola (Pòrtic) la per­se­cució política i judi­cial que ha patit la llen­gua en l’àmbit de l’ense­nya­ment en els últims 300 anys.

La per­se­cució que pateix el català a l’escola no és pas nova.
Hi ha una llarga història que comen­cem a comp­tar a par­tir de la pri­mera planta borbònica. En l’època de l’abso­lu­tisme borbònic comença un pro­grama d’espa­nyo­lit­zació que pren com un dels àmbits estratègics l’ense­nya­ment. Això cul­mina sobre­tot en el segle XIX amb l’estat libe­ral espa­nyol. Hi ha un fil roig con­duc­tor en la línia de con­sa­grar la supre­ma­cia del cas­tellà pre­nent un àmbit com l’ense­nya­ment. El de l’edu­cació és un espai de soci­a­lit­zació i que forja iden­ti­tats. No cal par­lar de la Res­tau­ració, de la dic­ta­dura de Primo de Rivera. I fins i tot en moments on el plu­ri­lingüisme pot res­pi­rar una mica més com en la Segona República, la situ­ació no és pas idíl·lica. El fran­quisme va ser l’asfíxia total i en l’etapa de l’auto­no­mia política encara con­ti­nuen les invec­ti­ves con­tra la llen­gua.
Com era l’escola en l’època de la repressió borbònica?
Ni escola ni ins­ti­tu­ci­ons eren el que són avui. Sí que hi havia àmbits de trans­missió de conei­xe­ments, sobre­tot a par­tir de l’església catòlica i el seu entorn. Per això una de les ofen­si­ves més clares va ser a l’ense­nya­ment del cate­cisme, perquè va ser una de les excep­ci­ons on tra­di­ci­o­nal­ment s’havia permès on usar el català.
Es res­pec­tava la llen­gua de comu­ni­cació amb Déu.
Va ser un motiu de debat molt impor­tant durant el segle XIX perquè des de la Nova Planta fins el segle XIX hi va haver una escletxa que per­me­tia l’entrada del català a l’ense­nya­ment a par­tir de l’ense­nya­ment del cate­cisme i la religió. La his­to­ri­o­gra­fia coin­ci­deix en què les pri­me­res invec­ti­ves con­tra el català en l’àmbit públic, també a l’ense­nya­ment, van ser a par­tir de pro­vi­si­ons tem­pe­ra­des, dis­si­mu­la­des, no en camp obert com van ser més tard. Per exem­ple, a finals del segle XVIII, a l’època de Car­les III, hi havia un seguit de plans que no només eli­mi­na­ven el català sinó qual­se­vol vehi­cle com els manu­als i tex­tos.
Va des­ta­car en aque­lla època el des­man­te­lla­ment de les uni­ver­si­tats cata­la­nes.
Fins i tot la uni­ver­si­tat de Cer­vera no va ser res­pec­tada en aquest sen­tit, i tenia l’ori­gen que tenia, com a con­seqüència del desen­llaç de la guerra de Suc­cessió. El segle XIX va ser un segle en què la cons­ti­tució del 1812 deia que hi havia una única llen­gua que s’havia de pre­ser­var, el cas­tellà, i va ser una etapa total­ment omi­nosa. Hi ha un pro­grama clara­ment dis­se­nyat que pren com a espai estratègic l’ense­nya­ment. En l’etapa de l’antic règim no tant perquè l’esfera de lo públic era molt modesta, i quan es comença a cons­truir l’estat espa­nyol al segle XIX l’ofen­siva és total.
I les experiències d’esco­les de reno­vació pedagògica que va haver-hi a pri­mers del segle XX?
Van ser experiències posi­ti­ves que es van trun­car amb les dic­ta­du­res i hem d’espe­rar als anys 60 per recu­pe­rar-les.
Com es va mate­ri­a­lit­zar la repressió fran­quista en l’ús del català a l’escola?
El català estava abso­lu­ta­ment pro­hi­bit, va haver-hi per­se­cució i depu­ració, els mes­tres a cop de volun­ta­risme i bona fe havien d’ense­nyar el català en un àmbit pura­ment domèstic, d’ama­gat. Fins i tot amb l’adve­ni­ment de la democràcia la plena nor­ma­lit­zació ha d’espe­rar fins als anys noranta, mal­grat la llei de nor­ma­lit­zació lingüística del 1983.
El des­ple­ga­ment de la llei va ser lent.
Comen­cem amb la cons­ti­tució del 1978, amb un esquema tri­bu­tari de la cons­ti­tució del 1931, pel que el punt de par­tida no és gaire engres­ca­dor. En l’Esta­tut del 1979 el legis­la­dor no va donar gaire importància a aquest tema, crec que es va posar molt més l’accent en recu­pe­rar les lli­ber­tats mínimes i l’auto­no­mia política que no pas posar l’accent en fun­ci­ons con­cre­tes com la llen­gua.
Per què ho pensa?
Ho penso com a estudiós de l’orga­nit­zació ter­ri­to­rial del poder. La relació de com­petències de l’Esta­tut del 1979 era molt poc pre­cisa. Es con­fi­ava que la praxi política ens por­ta­ria a la ple­ni­tud en pocs anys i al con­trari, es con­sa­gra el cafè per a tot­hom, es comença a har­mo­nit­zar el mapa autonòmic i això en defi­ni­tiva és el que ens porta a refor­mar l’Esta­tut el 2006. Les com­petències esta­ven en un sol arti­cle, amb un enun­ciat molt sim­ple, i es con­fi­ava en una inter­pre­tació gene­rosa, en la cons­trucció d’un estat autonòmic par­tint de la bona volun­tat política, i va ser un des­as­tre.
La immersió lingüística va sor­gir a par­tir de la petició popu­lar, de famílies que veien neces­sari el català per als seus fills, o va ser una decisió política?
Jo crec que hi havia una ini­ci­a­tiva política del govern de Pujol, que va començar a plan­te­jar el que va ser un dels ele­ments ver­te­bra­dors de l’auto­no­mia política. El pres­su­post de la llei de nor­ma­lit­zació que va ela­bo­rar CiU no era el que va aca­bar sent. S’assem­blava més, no al model de con­junció que tenim ara, sinó a un model com el del País Basc, de segre­gació per llengües. Encara que s’ha miti­fi­cat molt la llei de nor­ma­lit­zació del 1983, es con­ti­nua con­sa­grant la pos­si­bi­li­tat de que els pares ele­gei­xin la llen­gua d’ense­nya­ment a la pri­meríssima etapa, cosa que poste­ri­or­ment es va cor­re­gint.
La llei sí que va posar les bases de la immersió lingüística, oi?
Això sí. Jo crec que la llei va supo­sar un avenç indis­cu­ti­ble. La ini­ci­a­tiva de Joa­quim Are­nas i altres ense­nyants a Santa Coloma, Bar­ce­lonès Nord, Bar­ce­lona. va ser molt relle­vant. També la pri­mera llei soci­a­lista, la LOGSE, que per­met els pri­mers decrets que pre­ve­uen a nivell cur­ri­cu­lar l’ense­nya­ment de les llengües, que és quan s’intro­du­eix el model d’immersió. El 1998 s’hi va donar una volta de car­gol amb l’apro­vació de la llei de política lingüística. La llei de nor­ma­lit­zació del 83 va ser impor­tant, però la LOGSE i el des­ple­ga­ment pri­mari que es va fer el 1992 van ser els que van con­fi­gu­rar un model amb el con­cepte del català com a llen­gua vehi­cu­lar.
La llei del 1998 no va tenir l’ampli con­sens que sí va sus­ci­tar la del 1983?
La llei del 83 va tenir un ampli con­sens, però va ser impug­nada pel govern de Felipe González tot i tenir el con­curs del PSC. La sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal del 1994 [sobre el model lingüístic de l’escola] va ser tri­butària d’aquest recurs. La llei del 98 no és tan pacífica en la seva ela­bo­ració però final­ment hi ha un con­sens prou ampli i no és impug­nada, en un con­text polític més pro­pici pels acords entre CiU i el PP. La llei del 98 ja parla del català com a llen­gua vehi­cu­lar en l’ense­nya­ment. L’Esta­tut del 2006 eleva a rang esta­tu­tari el que estava a la llei del 1998. Entre­mig, la llei del 83 va meri­tar la sentència 337/1994 del Cons­ti­tu­ci­o­nal, que parla del català com a cen­tre de gra­ve­tat i exclou la pos­si­ble elecció de llen­gua per part dels pares, amb l’argu­ment que les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques edu­ca­ti­ves han de pres­tar el dret a l’edu­cació amb els recur­sos i mit­jans de què dis­po­sen. Els pares, doncs, no tenen dret a ele­gir sinó que tenen una altra opció, anar a una escola pri­vada.
El TC lla­vors empa­rava la immersió.
Exacte. Intro­du­eix a més un ele­ment fona­men­tal: dona valor al con­cepte de pro­pi­e­tat de la llen­gua. L’Esta­tut del 1979 diu que el català és la llen­gua pròpia de Cata­lu­nya, i la sentència del 1994 fa que el català tin­gui un plus amb relació a l’altra llen­gua ofi­cial pel fet d’haver estat durant tres segles poster­gada i per­se­guida. I, per tant, que sigui neces­sari encara apli­car polítiques de nor­ma­lit­zació lingüística. A més intro­du­eix un altre ele­ment fona­men­tal, la cohesió. És a dir, es donen eines a l’admi­nis­tració cata­lana per pri­o­rit­zar el català a l’ense­nya­ment per garan­tir la cohesió social. Podem dir que aque­lla sentència és modèlica. La situ­ació es manté més o menys pacífica fins al debat entorn del nou esta­tut.
El del 2006.
L’Esta­tut va esta­tuir el que havia dit el nos­tre orde­na­ment des dels anys 90. Però així com el 1994 el TC va ser molt benèfic, la sentència del 2010 és una sentència omi­nosa en molts apar­tats, i en l’apar­tat lingüístic és ambi­gua. Con­ti­nua apel·lant al cen­tre de gra­ve­tat del català, però ja fa una ope­ració inno­va­dora, que és la que després ha anat impreg­nant les sentències del TSJC. I és que intro­du­eix el con­cepte de la pari­tat i la plena equi­tat de les dues llengües. La sentència con­tra l’Esta­tut ve a dir que l’etapa de la nor­ma­lit­zació lingüística s’ha de donar per aca­bada perquè hem entrat en una etapa de plena nor­ma­li­tat.
Això va pro­pi­ciar que algu­nes famílies comen­ces­sin a denun­ciar el model lingüístic de l’escola?
És clar. Després de l’Esta­tut, la següent fita va ser la llei d’edu­cació de Cata­lu­nya, la LEC, del 2009. El PP va impug­nar dife­rents arti­cles de la llei, com ara l’aco­lli­ment dels immi­grants, però no sé per què l’arti­cle 11 [que esta­bleix el català com a llen­gua vehi­cu­lar i d’apre­nen­tatge] no l’impugna i el TC no s’hi va pro­nun­ciar. A par­tir d’aquí comença a haver-hi ini­ci­a­ti­ves de tipus per­so­nal i fami­liar que afec­ta­ven dife­rents cen­tres. Aques­tes dema­nen que l’admi­nis­tració edu­ca­tiva fixi una deter­mi­nada pro­porció de cas­tellà.
Les famílies volen un 50% de cas­tellà.
El punt relle­vant és la res­posta del TSJC, que diu que cor­res­pon a l’admi­nis­tració edu­ca­tiva pre­veure la pro­porció rao­na­ble de l’ús de les llengües. El que fan insis­tent­ment el TSJC i el Suprem és exi­gir a l’admi­nis­tració edu­ca­tiva que ho fixi.
El TSJC no fixava per­cen­tat­ges.
No, tot i que en un cert moment el TSJC s’empara en una sentència del tri­bu­nal euro­peu del 1968 rela­tiva a Valònia per intro­duir el con­cepte de per­cen­tat­ges. En pri­mera instància diu que això cor­res­pon a l’admi­nis­tració edu­ca­tiva. Hi ha un ele­ment a la sentència de l’Esta­tut que és que el tri­bu­nal diu ober­ta­ment que el català no és l’única llen­gua vehi­cu­lar. La com­bi­nació entre el prin­cipi d’igual­tat, que la nor­ma­lit­zació ja no té raó de ser i que el cas­tellà també és llen­gua vehi­cu­lar por­ten a tota una allau d’impug­na­ci­ons que l’admi­nis­tració edu­ca­tiva, de qual­se­vol signe polític, va com­plir. Hi ha un moment d’exas­pe­ració de la justícia ordinària, que veu que l’admi­nis­tració no fixa la pro­porció d’ús de les llengües, i crea el 25% de cas­tellà. Les pri­me­res sentències par­ti­cu­lars són del 2014, el canvi subs­tan­cial ve a par­tir del 2018, que és el que pro­voca el con­flicte gene­ral. Hi ha lla­vors un salt qua­li­ta­tiu de les asso­ci­a­ci­ons de defensa del cas­tellà, que impug­nen l’ordre de preins­cripció i matri­cu­lació, que tenia eficàcia sobre el con­junt del sis­tema.
La sentència del 2020 no es va ori­gi­nar per una denúncia del minis­teri de Wert?
La Lomqe o llei Wert entra en la qüestió dels per­cen­tat­ges, però la raó per la qual real­ment la llei va ser més ofen­siva, i per la qual el mateix TC se la va car­re­gar, és que deia els pares podien esco­llir la llen­gua d’apre­nen­tatge dels seus fills i la Gene­ra­li­tat havia de sub­ven­ci­o­nar el cost de la pri­vada. La Lomqe va ino­cu­lar el virus dels per­cen­tat­ges lingüístics. La suma entre el nou marc legal que podia empa­rar això i l’exas­pe­ració dels jut­ges dona com a resul­tat la sentència gene­ral del 25% de cas­tellà. És una sentència molt per­ni­ci­osa. Es veu la neces­si­tat d’afron­tar el tema. Arran d’una ini­ci­a­tiva d’Irene Rigau sor­geix la neces­si­tat de refer el con­sens i regu­lar aquesta qüestió i final­ment es va pren­dre, crec, una bona decisió, que va ser tras­lla­dar aquesta qüestió al Par­la­ment per tenir un nou marc lingüístic.
El títol lingüístic de la LEC no s’havia des­ple­gat. Hi havia d’haver dues peces: intro­duir d’alguna forma la uti­lit­zació dels ter­mes cur­ri­cu­lar o vehi­cu­lar del cas­tellà en alguna norma i donar segu­re­tat jurídica als cen­tres i els ense­nyants. Hi havia dife­rents alter­na­ti­ves, com modi­fi­car la llei d’edu­cació, o fer un decret, que tar­da­ria fins i tot més que la pròpia llei. L’altra és la pro­posta ori­gi­nal que van fer els grups al Par­la­ment i de la qual se’n va des­mar­car Junts, que va dir que la Llei de política lingüística del 98 no es toca. Final­ment s’arriba a una regu­lació sin­gu­lar, legal, que és la Llei 8/2022, sobre l’ús i l’apre­nen­tatge de les llengües ofi­ci­als en l’ense­nya­ment no uni­ver­si­tari, que intro­du­eix el con­cepte del cas­tellà com a llen­gua cur­ri­cu­lar.
Aquest con­cepte de cur­ri­cu­lar va gene­rar polèmica, n’hi va haver que ho va equi­pa­rar al con­cepte de vehi­cu­lar.
El que sé és que s’havia de fer algun tipus de reco­nei­xe­ment al cas­tellà.
El TSJC va accep­tar arran de la nova nor­ma­tiva que no podia impo­sar per­cen­tat­ges i de moment no ha exe­cu­tat la sentència, però poste­ri­or­ment ha dic­tat dues sentències en què obliga a l’ense­nya­ment en cas­tellà d’un assig­na­tura tron­cal no lingüística.
Perquè el TSJC s’ha repro­gra­mant. Jo crec que la solució legal és bona perquè hi ha el reco­nei­xe­ment explícit del cas­tellà, que no vol dir que tin­gui el mateix valor cur­ri­cu­lar en tots els cen­tres, i a més per­meta parar el peus al TSJC i evi­tar l’exe­cució de la sentència. I a més garan­teix la inte­gri­tat dels cen­tres i els ense­nyants. Això últim es va fer amb una altra peça, el decret llei, perquè el curs començava el 5 de setem­bre i es podia jus­ti­fi­car l’extra­or­dinària urgència. La prova que la solució va ser idònia és que el TSJC va dic­tar una inter­lo­cutòria dient que no podia exe­cu­tar la sentència.
El TSJC ha pre­sen­tat un recurs al TC sobre la idoneïtat de la nova nor­ma­tiva i ha dic­tat sentències que impo­sen més cas­tellà sense per­cen­tat­ges.
La inter­lo­cutòria que eleva el nou marc legal al TC és la mateixa que reco­neix que no pot exe­cu­tar la sentència i s’acaba per tant aque­lla espasa de Dàmocles sobre el sis­tema. I el canvi de la com­po­sició del TC ha de fer que molt pro­ba­ble­ment hi hagi una sentència caval­cant amb la del 1994, que par­lava del català com a cen­tre de gra­ve­tat, de la vigència de la nor­ma­lit­zació, de la cohesió.Efec­ti­va­ment, la mateixa sala del con­tenciós del TSJC que porta el tema fa una mica de trampa amb aques­tes últi­mes sentència i ho fa ins­tru­men­ta­lit­zant mesu­res cau­te­lars. D’acord que és trist que el TSJC hagi fet això, però només té una eficàcia pun­tual. Ara, s’ha lle­git poc el que diu el TSJC: quan eleva la qüestió al TC insis­teix en la pari­tat, que és un con­cepte deli­rant en el sen­tit que la pari­tat no hi pot ser perquè el català és llen­gua pròpia. A més, intro­du­eix una crítica al legis­la­dor quan diu que la reforma que va fer el Par­la­ment al juliol és arbitrària i que està diri­gida única­ment a difi­cul­tar la seva tasca d’exe­cu­tor de la sentència.
És evi­dent que la reforma es va fer per donar res­posta a la sentència.
Clara­ment, però el preàmbul de la llei no cita per res el TSJC ni la sentència. L’apli­ca­dor de la llei, que és el jutge, ha de fer el que diu la llei i no for­mu­lar crítiques al legis­la­dor. I encara menys dir que això està pen­sat de manera arbitrària per anar en con­tra d’una even­tual exe­cució de sentència.
Tenint la pers­pec­tiva dels 300 anys i en el moment en que estem, vostè és opti­mista pel que fa al català i l’escola?
No soc soci­o­lingüista, però crec que no estem per tirar coets. Tot i que no em sumo a les tesis més der­ro­tis­tes, hem d’afron­tar el repte que aquest nou marc legal surti bé per part del TC, o que almenys els danys siguin menors. I hi ha d’haver un desen­vo­lu­pa­ment d’un nou marc legal amb un decret, que ja s’està tre­ba­llant, que des­ple­gui el títol 2 de la LEC.
Informa:ELPUNTAVUI.CAT (1-III-2023)