JORDI BADIA: ” SI PERDEM LA LLENGUA NO SOM RES COM A POBLE “

Jordi Badia i Pujol (CallĂșs, 1963), cap d’estil de VilaWeb, acaba de publicar Salvem els mots (Rosa dels Vents), que Ă©s molt mĂ©s que un crit d’alerta sobre la delicada situaciĂł del catalĂ . El llibre recull dues-centes parelles de mots que mostren com s’ha anat substituint el catalĂ  genuĂ­ per una mena de succedani que procura d’assemblar-se tant com pot al castellĂ . Badia, de carĂ cter afable, tenaç, insubmĂ­s i amb una enorme capacitat per a ensenyar, s’arromanga per demostrar-nos que la llengua es pot salvar mot a mot. Converteix l’observaciĂł en un estĂ­mul per a sortir de la passivitat. Llegir aquest llibre Ă©s prendre consciĂšncia de quantes paraules hem enterrat sense adonar-nos-en.

Salvem els mots Ă©s una sorpresa constant. Alhora, ens ajuda a veure que renunciar a aquestes paraules no Ă©s un fet anecdĂČtic, sinĂł una ferida greu a la llengua i que gairebĂ© tots hi caiem. O no heu demanat cita prĂšvia tot i que abans demanĂ veu hora? Com Ă©s quĂš s’ha liquidat demanar hora i s’ha suplantat per un esguerro tan redundant?, diu. Com podem lluitar contra aquesta inĂšrcia? La resposta, la trobareu al llibre. I, si no en teniu prou, podeu consultar el seu bloc El clot de les Ă nimes. A mĂ©s, recordeu que cada dia publica un bri de llengua a Twitter i cada quinzena, un article a la secciĂł “Ras i curt” de VilaWeb.

—Dieu que heu fet un llibre optimista. Hi som a temps de salvar el català?
—Hi som a temps, tot i que ens trobem en una situaciĂł mĂ©s que preocupant, d’emergĂšncia lingĂŒĂ­stica, tant per la pĂšrdua d’Ășs com per la pĂšrdua de trets essencials. La fita principal, ara mateix, Ă©s que tothom prengui consciĂšncia d’aquest perill. PerĂČ el llibre Ă©s optimista perquĂš ens recorda que som vius, que encara tenim molts parlants i molta llengua, que hi ha molts mots i expressions que, tot i haver perdut força, no han desaparegut pas i es poden revifar. S’ha d’actuar per canviar l’actitud dels indiferents, dels qui no s’adonen de la gravetat de la situaciĂł, i recuperar l’autoestima lingĂŒĂ­stica.

—Quan us comença a interessar la llengua i per quù?
—Hi ha factors ambientals de pes: de set germans, tres vam estudiar filologia; aixĂČ vol dir alguna cosa. SĂłc el petit i vaig rebre influĂšncia dels mĂ©s grans. De primer, vaig aprendre a llegir en castellĂ , per imposiciĂł de la dictadura, perĂČ de seguida em van donar novel·les de Folch i Torres. Eren lectures recomanades pels meus pares i pel meu germĂ  gran, en Joan, que sempre va vetllar perquĂš els altres seguĂ­ssim “el camĂ­ recte”. TambĂ© hi devia haver factors innats. Recordo que de petit observava curiositats. AnĂ vem a veure una senyora de Barcelona, amiga de la famĂ­lia, i sentia que deia “prestatge” i “test”, en lloc de “postada” i “torreta”, com dĂšiem al Bages. De mĂ©s gran, vaig anar a treballar uns quants estius a TuixĂ©n, on viu un germĂ  meu, i encara hi vaig poder sentir el xipella, un parlar de transiciĂł. La mare de la meva cunyada, la Tressita, gastava un llenguatge riquĂ­ssim, popular i espontani, que em va estimular l’interĂšs per la diversitat de la llengua.

—Dediqueu el llibre a la mare i al germà gran? Com us van influir?
—Dedico el llibre a la mare i a en Joan, que s’han mort enguany, amb dos mesos i mig de diferĂšncia. La influĂšncia de la mare Ă©s inconscient. Ella parlava i jo escoltava, m’anava amarant dels seus mots, dels seus girs, la imitava
 No en vaig ser conscient fins que no vaig començar a fer correccions i vaig ensopegar amb construccions que no veia clares. Aleshores, provava de recordar com ho deia ella i, si no me’n sortia, li telefonava. Aquesta influĂšncia es va mantenir sempre. Fa pocs anys, vaig llegir un estudi que qĂŒestionava l’origen catalĂ  de la preposiciĂł “des de” i vaig observar que ella no ho deia gairebĂ© mai. En vaig fer un piulet d’homenatge i tot. El pare tambĂ© em va influir molt, de mĂ©s gran, sobretot en l’expressiĂł escrita. Sabia descriure molt encertadament els records. Passar-li els escrits en net va ser un gran aprenentatge per a mi.

—I vostre germà era en Joan Badia

—En Joan era incansable, era un soldat de moltes causes, perĂČ la llengua era la principal. Sempre tenia el cap actiu, era molt organitzat, llegia moltĂ­ssim i sobretot era un docent de pedra picada. Era dotze anys mĂ©s gran que no pas jo i els primers records que en tinc sĂłn de quan ell ja havia passat pel seminari de Vic i estudiava a la universitat. Recordo que un dia em va convĂšncer perquĂš signĂ©s els exĂ mens de l’escola amb el meu nom i no amb el nom imposat (“Jorge”).

—I quù va passar?
—Ho vaig fer i vaig rebre una solemne bufetada del mestre franquista. Es veu que fer servir el meu nom mereixia un cĂ stig. Aquella bufetada em va fer entendre que la llengua era fonamental: l’enemic m’ho deixava clar. Anys mĂ©s tard, en Joan, quan ja era catedrĂ tic, em va fer classes de literatura catalana a l’institut LluĂ­s de Peguera de Manresa. Sempre va insistir que estudiĂ©s filologia catalana. Tot i unes vacil·lacions inicials, finalment ho vaig fer.

—Teniu mĂ©s referents?
—I tant. El veritable responsable que acabĂ©s estudiant filologia catalana i que em dediquĂ©s a la correcciĂł lingĂŒĂ­stica Ă©s Jem Cabanes, el meu mestre en aquest ofici. En Jem Ă©s un pou de saviesa, domina moltes llengĂŒes, Ă©s un home d’una formidable coherĂšncia metodolĂČgica i tĂ© una idea ferma de com ha d’ésser el catalĂ  d’un mitjĂ  de comunicaciĂł. Al seu costat, aprens llengua constantment. El vaig conĂšixer fa prop de quaranta anys, el 1983, a TVE-Catalunya. Vam treballar plegats set anys o vuit i, de llavors ençà, hem mantingut una amistat ferma com una roca. Parlar amb ell Ă©s un regal. El model lingĂŒĂ­stic de VilaWeb, que comparteixo plenament, el va forjar ell.

—Es pot salvar una llengua mot a mot?
—Mot a mot, es pot avançar, es pot “falcar” el deteriorament i prendre’n consciĂšncia. Ara, la llengua se salvarĂ  amb un canvi d’actitud de la poblaciĂł, fomentat pels governs. El problema no Ă©s que desaparegui un mot o cent, sinĂł que som enmig d’un procĂ©s de substituciĂł, tant del punt de vista quantitatiu com del punt de vista qualitatiu. Tenim llengua, perĂČ el retrocĂ©s Ă©s accelerat i requereix una actuaciĂł urgent per aconseguir un canvi en l’àmbit individual i tambĂ© en l’institucional. La precarietat de la llengua demana a crits un pla de xoc.

—En quù ha de consistir aquest pla de xoc?
—S’ha de treballar perquĂš el catalĂ  sigui una llengua necessĂ ria i alhora s’han de millorar molt els models. Per aixĂČ proposo un pla que contingui, si mĂ©s no, cinc mesures. La primera Ă©s un acord nacional perquĂš el catalĂ  sigui la llengua d’Ășs general i habitual a l’administraciĂł pĂșblica (aixĂČ inclou, tinguem-ho clar, docents i personal sanitari). La segona, un pla transversal per a augmentar l’oferta de lleure audiovisual infantil i juvenil en catalĂ . La tercera, establir filtres a les facultats d’educaciĂł, al postgrau d’ensenyament i als tribunals d’oposicions per a garantir una qualitat lingĂŒĂ­stica acceptable als centres d’ensenyament. La quarta, un filtre semblant als mitjans de comunicaciĂł. I, finalment, quan tot aixĂČ rutlli, caldrĂ  fer campanyes de sensibilitzaciĂł. PerĂČ aquestes campanyes no es poden fer abans, Ă©s a dir, no es pot demanar a un ciutadĂ  corrent que mantingui sempre les converses en catalĂ  si resulta que quan va al CAP l’atĂ©n un metge, pagat per l’administraciĂł, que li parla en castellĂ . Ni li podem demanar que faci servir un catalĂ  net d’interferĂšncies si tants periodistes i mestres, que cobren un sou pĂșblic, parlen malament. Hem de fer passos valents i calculats, coherents i eficaços. S’ha de suposar que amb un estat propi tot aixĂČ seria fĂ cil d’obtenir i podrĂ­em anar molt mĂ©s enllĂ . PerĂČ, mentrestant, no ens podem encantar.

—Heu fet un llibre contra la substituciĂł. AixĂČ quĂš vol dir? Totes les llengĂŒes s’hi troben, amb aquest problema?
—La substituciĂł lingĂŒĂ­stica Ă©s la malaltia de les llengĂŒes petites sense estat. Per frenar aquest procĂ©s, cal recuperar l’autoestima. Si pensem que la nostra llengua no Ă©s vĂ lida per a tot, que Ă©s una llengua de segona i que en podem parlar una de mĂ©s potent, de quĂš ens serveix la prĂČpia? Per quĂš ens hem d’escarrassar a millorar-la? Per quĂš ens ha de preocupar que perdi trets i es vagi assemblant a la dominant? I, encara mĂ©s: per quĂš l’hem de transmetre? Amb aquesta mentalitat, als fills els inculcarem, potser inconscientment, que hi ha una llengua d’estar per casa i una altra d’important, per a comunicar-se amb tothom. La important, l’hem de parlar bĂ©, sense mĂ cula. La de casa, tant se val. Parlant castellĂ , no puc dir “quefe” o “dosse”, com deien els avis, perquĂš faria riure. Ara, parlant catalĂ , puc dir “poiastre” o confondre “els ous” i “els sous”, i no passarĂ  res. I aixĂČ mateix en les construccions sintĂ ctiques, la fraseologia, el lĂšxic
 La substituciĂł Ă©s deixar de parlar la llengua, perĂČ tambĂ© Ă©s tot aixĂČ. Abandonament i deixadesa, tot va lligat.

—Parleu d’un procĂ©s psicolĂČgic, doncs.
—Exactament. La interferĂšncia tĂ© tambĂ© aquest efecte psicolĂČgic, que acaba essent molt mĂ©s nociu, perquĂš ens deixa paralitzats: fa que deixem d’inventar, que cerquem una correspondĂšncia exacta entre la nostra llengua i la dominant i tot allĂČ que no s’hi adapti ho arraconem
 No Ă©s un canvi de paraules i prou: Ă©s un procĂ©s mental. És contra tot aixĂČ que pretĂ©n lluitar aquest llibre.

—Dieu que de tant copiar el castellĂ  se’ns ha rovellat la “mĂ quina de fabricar paraules”. AixĂČ Ă©s un sĂ­mptoma de malaltia greu?
—És un altre sĂ­mptoma de la mateixa malaltia. El catalĂ , evidentment, Ă©s tan ric com qualsevol altre idioma. No tĂ© mancances, es pot expressar en tots els Ă mbits. Si neixen conceptes nous, tĂ© capacitat d’inventar mots nous. Si cal adoptar-ne de forans, tĂ© mecanismes d’adaptaciĂł propis. Quan el parlant no n’és conscient, d’aixĂČ, es comporta amb apocament, acomplexadament, i es limita a copiar. El dia que la majoria ho entengui, la llengua tornarĂ  a crĂ©ixer. Sempre n’havĂ­em inventat, de mots. Pensem, per exemple, que paraules que semblen molt antigues, probablement es van inventar al segle XIX, com ara empescar-se o embranzida, o bĂ© expressions com si fa no fa, tenir coll avall, pagar la pena
 I encara mĂ©s: alguns encara recordem quan vam sentir per primera vegada cap de setmana, cimera o entrepĂ . Per quĂš van arrelar? PerquĂš els pocs mitjans de comunicaciĂł que hi havia els van voler difondre i la societat hi va respondre. Tinguem-ho en compte: aixĂČ no hauria estat possible sense mitjans de propagaciĂł, Ă©s a dir, mitjans de comunicaciĂł, perĂČ tambĂ© escriptors, polĂ­tics, gent influent en general. El cas Ă©s que ara aquesta mĂ quina d’inventar mots i expressions s’ha estroncat i quan arriba un concepte nou no sabem fer res mĂ©s que copiar el terme emprat pel castellĂ .

—Heu encunyat l’expressió “català de plàstic”. Quù vol dir?
—És un catalĂ  artificiĂłs, allunyat de la parla popular, per bĂ© que acaba encomanant-se a tots els registres. Afecta el lĂšxic –realitzar, iniciar, finalitzar, produir-se, tema, proper–, perĂČ sobretot la construcciĂł de les frases. La diferĂšncia entre el catalĂ  de plĂ stic i el catalĂ  natural Ă©s el que hi ha entre “Avui sabrem el motiu pel qual va presentar la dimissió” i “Avui sabrem per quĂš va dimitir”; o entre “Es desconeix l’autor de l’acció” i “No se sap qui ho ha fet”, per exemple.

—Considereu que els mitjans de comunicaciĂł han afeblit la llengua, sobretot en el registre col·loquial?
—SĂ­. De tots els registres, el col·loquial Ă©s el que mĂ©s ha rebut. No tan sols ha estat vĂ­ctima d’un empobriment, com a totes les llengĂŒes, sinĂł sobretot de la influĂšncia del castellĂ . El registre col·loquial, el castellĂ  el rosega com un corc. Es veu en els renecs, en els insults, en les frases fetes relacionades amb el sexe
 Pensem en un vulgarisme com anar calent, cada dia mĂ©s arraconat per anar catxondo. I ho veiem tambĂ© en mots mĂ©s familiars, com ara pillar, que bandeja com mĂ©s va mĂ©s atrapar, enxampar, caçar, etc. El vocabulari de la pandĂšmia Ă©s un aparador d’aquesta barreja de catalĂ  de plĂ stic i pĂšrdua de col·loquialitat. Per quĂš diem contagiar si sempre havĂ­em dit encomanar (o apegar, en catalĂ  occidental)? Com Ă©s quĂš hem liquidat demanar hora i l’hem suplantat per un esguerro tan redundant com demanar cita prĂšvia?

—Si la llengua evoluciona constantment, per quĂš Ă©s tan important la genuĂŻnitat i no perdre paraules?
—Penso que a hores d’ara ningĂș no pot sostenir que aquest procĂ©s sigui una evoluciĂł. Hi ha gent que abomina el mot degradaciĂł, perĂČ certament defineix amb precisiĂł el procĂ©s actual. El catalĂ  tĂ© dos problemes grossos: que la gent l’abandona en favor d’una llengua dominant (castellĂ  o francĂšs) i que com mĂ©s va mĂ©s interferĂšncia hi ha d’aquesta altra llengua: en els mots, en la fonĂštica, en les estructures
 Puc entendre que hi hagi gent que s’hi vulgui resignar, que pensi que no hi ha res a fer. D’acord: que s’estiguin a casa escarxofats al sofĂ  i que ens deixin arromangar als qui creiem que paga la pena. Simplement demano que no ens vulguin aixecar la camisa: si no hi fem res, aquesta suposada “evolució” ens duu cap a l’extinciĂł.

—Hi ha centralisme lingĂŒĂ­stic? Quins perjudicis causa?
—El centralisme barcelonĂ­ empobreix la llengua. Molts termes –enguany, eixir, cercar i molts mĂ©s– no se senten als mitjans de masses perquĂš a Barcelona no es diuen. I si els mitjans de comunicaciĂł suposadament nacionals els exclouen, les variants no barcelonines no s’hi troben reconegudes. Aquesta prĂ ctica va fragmentant la llengua i afeblint-la encara mĂ©s. Aquest camĂ­ no ens convĂ©. Ens convĂ© enriquir-nos, no pas empobrir-nos. Ens convĂ© afermar, no pas dividir.

—En el llibre parleu de llengua i acabeu fent una reflexiĂł filosĂČfica: la vida d’ara, dieu, es fonamenta en la comoditat i en el mĂ­nim esforç. La mandra ens matarĂ  la llengua?
—La mandra i el cofoisme sĂłn letals per a la llengua i per a qualsevol lluita: amb mandra no salvarem el catalĂ , ni serem independents, ni frenarem el canvi climĂ tic. Alguns ens volen conformats i resignats. PerĂČ, per sort, hi ha gent que veu el perill i estĂ  disposada a reaccionar i a escampar aquest crit d’alerta. No hi ha res perdut: fa vint-i-cinc anys tambĂ© semblava que l’alliberament nacional era impossible i ara –toquem ferro!– el veiem a prop. Parlant d’aixĂČ, estic convençut que tot va enllaçat. És a dir, sense llengua no hi ha naciĂł. I si volem una naciĂł independent, ens cal una llengua independent. Tan simple com aixĂČ.

—I els joves? La mantindran, aquesta lluita?
—Si els adults som exigents, ells seguiran. Si claudiquem, som nosaltres que els deixem a l’estacada. No els podem fer culpables de les nostres febleses. Amb el procĂ©s cap a la independĂšncia, hem pogut veure mĂ©s dignitat en molts joves que han sortit al carrer que no pas en alguns polĂ­tics. I en la llengua pot passar igual: la gent jove Ă©s la qui ha de capgirar-ho tot.

—Acabeu el prĂČleg amb una pregunta: “Si perdĂ­em la llengua, quĂš tindrĂ­em?” Com la responeu?
—Com diu Jem Cabanes, som la llengua que parlem. Si perdem la llengua no som res com a poble. I aixĂČ l’espanyolisme ho sap perfectament, mĂ©s bĂ© que molts de nosaltres.

—No repassarem els dos-cents mots, perĂČ sĂ­ que m’agradaria posar-ne algun exemple. Com a lectora, el llibre m’ha fet prendre consciĂšncia de les paraules que havia deixat de fer servir. Moltes! Per exemple, rovellar. No me n’havia adonat, que jo tambĂ© dic oxidar.
—És un procĂ©s silenciĂłs, perĂČ implacable: quan tenim dos sinĂČnims i un s’assembla al castellĂ , aquest Ă©s el que reĂŻx i l’altre l’arraconem; vegeu quĂš ha passat amb travessar un carrer o passar un riu, que ara Ă©s en tots dos casos creuar (influĂŻt pel castellĂ  cruzar). Ve’t aquĂ­ la pretesa “evolució” del catalĂ . De vegades, el desplaçament Ă©s mĂ©s subtil. Per quĂš diem apropar si sempre havĂ­em dit acostar? Doncs perquĂš el binomi castellĂ  Ă©s cerca-acercar i aixĂČ s’imposa al binomi catalĂ  de sempre, a prop – acostar. De vegades, Ă©s la precisiĂł que rep. Per exemple, triem astut i bandegem murri, perĂČ resulta que murri Ă©s mĂ©s precĂ­s, perquĂš Ă©s una barreja d’astut (‘hĂ bil a aconseguir coses enganyant’) i sagaç (‘subtil a l’hora de descobrir coses’). Un altre cas, exposat en un article a VW, Ă©s el de les mil maneres de dir ‘prim’: esquifit, escanyolit, secall, sac d’ossos, esprimatxat, desnerit, escarransit, neulit
, cadascuna amb un matĂ­s. El llibre explica coses com aquestes.

—Ara hi ha una tendùncia a dir que demanar massa correcció espanta els nous parlants?
—Hem de pensar en els nous parlants i tambĂ© en els vells. Als vells, els demanem que no abandonin el catalĂ  i als nous que s’hi incorporin. Als vells els demanem que no deixatin la llengua, que la mantinguin vigorosa, com qualsevol llengua romĂ nica diferenciada de les altres, i no una cĂČpia del castellĂ  o del francĂšs. I als nous els demanem que parlin catalĂ , simplement: parlaran el model que es trobin, mĂ©s ric o mĂ©s pobre, mĂ©s genuĂ­ o mĂ©s interferit. Hi ha qui pensa que un idioma acastellanat facilitarĂ  la incorporaciĂł de nous parlants? És absurd. I als amazics i als Ă rabs, als romanesos i als ucraĂŻnesos, per quĂš no els en fem una versiĂł adaptada, tambĂ©? A qui li passaria pel cap de demanar als anglesos o als nord-americans que fessin servir un anglĂšs “rebaixat” perquĂš als estrangers o als immigrants els fos mĂ©s fĂ cil? Per una altra banda, si corregir espanta o no, no ho sĂ©. Personalment, a Twitter no em surt de fer-ho, perĂČ hi ha qui ho fa. I, entre els corregits, hi ha qui ho agraeix i hi ha qui –amb tot el dret del mĂłn– diu que no l’atabalin. Ara, aixĂČ Ă©s un problema menor, al costat dels dos problemes fonamentals que tĂ© la llengua.

—El “depùn de tu”, el subscriviu?
—El llibre de Carme Junyent El futur del catalĂ  depĂšn de tu, el subscric gairebĂ© de cap a cap. El llibre va molt mĂ©s enllĂ  que el tĂ­tol, Ă©s clar. Quan ella diu “depĂšn de tu”, no vol dir de cap manera que l’administraciĂł s’hagi d’estar plegada de braços. DesprĂ©s d’una anĂ lisi rigorosa i completa de la situaciĂł actual, contrastada amb els processos de desapariciĂł de llengĂŒes que ella coneix tan bĂ©, diu que cal una reacciĂł de la poblaciĂł, començant per una presa de consciĂšncia. Tot i que no sĂłc expert en extinciĂł de llengĂŒes, em fa l’efecte que tĂ© tota la raĂł. Llegint el seu llibre veus clarĂ­ssimament que aquest perill hi Ă©s. I a mi m’ha fet pensar que, aplicant-ho a la pĂšrdua de trets lingĂŒĂ­stics, tambĂ© cal una reacciĂł perquĂš tambĂ© hi ha un perill.

—En quù discrepeu del IEC? Quù creieu que hauria de canviar?
—Penso que a la SecciĂł FilolĂČgica hi hauria d’haver mĂ©s coherĂšncia, mĂ©s rigor, mĂ©s esperit cientĂ­fic. Hi ha hagut una preocupaciĂł per la imatge, perĂČ no sempre una lĂ­nia veritablement rigorosa. Per aixĂČ algunes actuacions han estat difĂ­cils d’entendre. No parlo tan sols de l’eliminaciĂł dels diacrĂ­tics, que considero innecessĂ ria i contraproduent. Parlo, per exemple, d’una nova gramĂ tica que tĂ© moltes mancances, solucions injustificades, renĂșncies clares, amb l’excusa de la diversitat de registres. PerĂČ sobretot no entenc que l’Institut no actuĂŻ en el desgavell lingĂŒĂ­stic que hi ha als mitjans de comunicaciĂł pĂșblics. Un seguiment de la qualitat lingĂŒĂ­stica d’aquests mitjans no seria mĂ©s Ăștil que no pas esmerçar tants esforços en una gramĂ tica en tres formats?

—Abans Ă©reu professor d’institut? El problema del catalĂ  comença a l’escola?
—El problema acostuma a començar a casa, perĂČ a l’escola es pot agreujar. Hi ha docents que estimen molt la llengua. Alguns, que ara ja es van jubilant, van haver d’estudiar en castellĂ  perquĂš la dictadura no permetia l’educaciĂł en la llengua del paĂ­s, i van aprendre el catalĂ  amb un gran esforç, pel seu compte o fent cursos fora d’hores. PerĂČ avui tambĂ© hi ha docents que no tenen competĂšncia per a ensenyar en catalĂ . I molts ni en sĂłn conscients: han aprovat la carrera i ningĂș no els ho ha dit. A les facultats d’educaciĂł s’ha d’apujar el llistĂł de la competĂšncia lingĂŒĂ­stica, urgentment.

—Us agradava ser professor d’institut. Quins consells donaríeu?
—M’agradava ensenyar. I em vaig adonar que cada any repetĂ­em les mateixes lliçons de llengua, els mateixos continguts, i que, malgrat aixĂČ, els alumnes continuaven fent moltes errades. Per aixĂČ em va interessar tant la metodologia de la prĂ ctica reflexiva, que em va servir per a guanyar eficĂ cia. A cada alumne calia donar-li una recepta concreta i, sobretot, calia simplificar les explicacions, esporgar-les, per anar al gra. Per damunt de tot, els aconsellaria de tenir present que l’alumne ha de sortir de l’institut amb les quatre habilitats bĂ siques: entendre, parlar, llegir i escriure. Potser als instituts hi sobra teoria i hi falten hores de lectura silenciosa i d’expressiĂł oral.

—Corregir periodistes Ă©s un calvari?
—No! Corregir periodistes Ă©s un privilegi, sobretot desprĂ©s de deu anys de treballar en un institut [riu]. Seriosament, aquesta feina seria dura si l’empresa no creguĂ©s en la llengua. PerĂČ VilaWeb hi creu, vosaltres hi creieu, i n’és una prova fefaent el llibre d’estil. MĂ©s enllĂ  d’aixĂČ, em sembla que quan el corrector convenç el periodista que vol ajudar-lo i no pas censurar-lo, la comunicaciĂł Ă©s fructĂ­fera. Quan vaig començar a aprendre l’ofici, amb en Jem, vaig entendre que era inevitable de discutir-te amb els redactors, si volies que la teva feina fes llevada. És normal, si els uns i els altres treballen amb interĂšs i passiĂł. Personalment, aquesta passiĂł i aquest diĂ leg amb la gent de VilaWeb em serveixen per a crĂ©ixer professionalment, de dia en dia.

—Per quù a la universitat no s’ensenya prou la llengua?
—Probablement Ă©s un efecte dĂČmino: s’exigeix poc a l’escola, s’exigeix poc als instituts –recordem que el tĂ­tol d’ESO equival automĂ ticament al nivell C1 de català– i aixĂČ fa que el punt de partida a la universitat sigui molt baix. Tot plegat acaba degradant el conjunt del sistema. AixĂČ s’ha de canviar. Cal mĂ©s exigĂšncia lingĂŒĂ­stica a les facultats, si mĂ©s no a les de filologia, educaciĂł i ciĂšncies de la comunicaciĂł.

Informa:VILAWEB.CAT (28-VIII-2021)

159 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sĂ piga: