JORDI PUJOL, 90 ANYS

“Jordi Pujol, 90 anys ”
( JOSÉ ANTICH )

Compleix aquest dimarts Jordi Pujol 90 anys gairebé en la clandestinitat i privat de qualsevol tipus de reconeixement públic, excepte l’organitzat per un grup de seguidors lleials que han obert una mena de felicitació online. Per a molts, ell s’ho ha buscat després de la decepció que va produir en tanta i tanta gent la seva confessió del 25 de juliol de 2014, quan va reconèixer, en un comunicat, haver tingut diners sense regularitzar a l’estranger. Per a altres, simplement, una condemna excessiva i només explicable per l’antipujolisme existent en àmplies capes de la societat catalana. En qualsevol cas, el Pujol polític és, agradi als seus detractors o no, el referent imprescindible per entendre Catalunya a la segona meitat del segle XX i en els primers anys del canvi de segle. El catalanisme polític ha mamat de Pujol en una proporció idèntica que el socialisme hispà ho ha fet de Felipe o la dreta espanyola del binomi Fraga-Aznar.

Analitzar Jordi Pujol només a partir de la corrupció és gairebé el mateix que pretendre examinar el seu llegat prescindint d’ella. Perquè, com succeeix amb tots els personatges la biografia dels quals ha quedat truncada de cop per un escàndol, l’ídol cau i es fa miques. Només un temps després es poden tornar a unir els trossos. Però la seva obra existeix. Com no ha d’existir allò que l’antipujolisme va voler acabar com fos i no ho va aconseguir en els seus 23 anys de president? La forta identitat nacional de Catalunya esclar que és fruit de la història, de molts segles modelant-la i de moltes derrotes a l’esquena. Però en l’època recent, des de1980 amb les primeres eleccions autonòmiques, aquesta nova embranzida ha tingut noms i cognoms. I llums i ombres, esclar. I una corrupció confessada per part de Jordi Pujol que ho entela gairebé tot. Però no tot, com alguns semblen voler. No ens enganyem: el pujolisme existeix encara que avui ningú no vulgui ser formalment el seu hereu polític.

Igual que existeix el felipisme malgrat els GAL com a organització criminal que assassinava persones o l’aznarisme passant per sobre de la implicació d’Espanya a la guerra de l’Iraq o la corrupció desmesurada que s’observa quan es veu la foto del seu primer Consell de Ministres. O l’Alemanya que reconeix Helmut Kohl com a pare de l’estat actual ja que va ser durant 16 anys canceller i el polític que va dur a terme la reunificació del país encara que més tard va haver de dimitir per corrupció. Kohl hauria complert aquest mes d’abril passat també 90 anys.

En moltes ocasions, Pujol va somiar un final de la seva vida política com el d’aquell canceller que idolatrava i va veure caure en l’ostracisme amb el final del segle passat i en mig d’un dany molt gran a la seva reputació. Va ser el primer avís i, potser, llavors va començar a imaginar i a témer que el seu futur no seria tan diferent. Faltaven molts anys perquè la deixa de Florenci Pujol entrés en acció. Curiosament, Kohl tampoc no va saber retirar-se a temps de la vida política. Abans de morir, va merèixer diversos gestos discrets, molt discrets i minoritaris, de rehabilitació i reconeixement. La seva mort, el juny de 2017, va ser, tanmateix, un retrobament amb tots aquells que l’havien oblidat. “Mor el pare de la nova Alemanya”, va titular el principal diari del país, oblidant la ferotge campanya que havia fet perquè abandonés la política per corrupció. I Estrasburg va realitzar el primer funeral d’Estat de la UE.

La història només ens deixa exemples i no hi ha dues situacions iguals. Pujol se sap condemnat i ha assumit la seva desaparició de l’escena pública. Sabent potser que, en el seu cas, la llosa de la seva confessió ha tombat l’ídol i s’ha emportat també la persona.
Informa:ELNACIONAL.CAT (9-6-2020)

131 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: