JORDI PUJOL I ELS FETS DEL PALAU: ” ARA ESTEM ENCALLATS I NO NOMÉS PEL VIRUS “

Jordi Pujol: “Mai no vaig perdre l’esperança a la presó”
L’expresident català Jordi Pujol i Soley (Barcelona, 1930) es troba confinat a sa casa, la mateixa llar en què el 22 de maig de 1960 va ser detingut pels fets del Palau de la Música. Poc després seria jutjat per un consell de guerra i condemnat a set anys de presó per rebel·lió. Ara que es compleixen sis dècades d’aquells fets, en parlem amb el principal protagonista, tot i que no l’únic, que ens atén des de casa amb les limitacions del confinament. Pujol rememora aquells fets -explicats en aquest reportatge previ- que el van dur a la presó i que el van acabar convertint en el gran protagonista polític de Catalunya.

( MANUEL LILLO )*

-Els fets del Palau de la Música es van produir el 19 de maig de 1960. Qui era Jordi Pujol en aquell moment?

-Era un home de 29 anys, casat, i amb dos fills. Evidentment catalanista. Nacionalista. I sense afiliació de partit. Però membre important del CC [Cristians Catalans], que no era un partit polític però sí que elaborava i difonia idees i valors patriòtics i socials amb influència cristiana. En l’ordre més professional, treballava en un laboratori farmacèutic i amb uns amics del meu pare havia participat en un projecte bancari, fruit ja de la reflexió que des de mitjans de 1950 estava fent sobre el conjunt d’iniciatives que la nostra generació havia de fer perquè Catalunya disposés de les eines intel·lectuals, polítiques, espirituals i materials per recuperar la força i la capacitat de projecte que durant els anys de la dictadura havien quedat malmeses.

-Un any abans havia liderat les protestes per l’afer Galinsoga. Aquell era el mateix grup que protagonitzaria els fets del Palau de fa seixanta anys?

-De fet, sí. En allò més fonamental, sí.

-S’explica que Franco volia “sufocar els ànims” després d’aquell cas del director de La Vanguardia i per això va visitar Barcelona l’any següent. Però no ho va aconseguir.

-Sí. El tema Galinsoga va agafar una dimensió molt gran. Va ser un gran èxit. Va fer mal de debò al règim, i aquest va voler fer un gest d’aproximació no ben bé a Catalunya, però sí a alguns sectors socials catalans. Li va sortir malament.

-Com va ser possible conscienciar bona part de Catalunya en un context de clandestinitat, de repressió i tenint en compte les limitacions a l’hora de fer arribar les informacions?

-No calia preparar-ho gaire. El clam era de rebuig creixent contra el règim i el general Franco. La campanya contra el Galinsoga d’uns mesos abans s’havia convertit en una campanya contra el règim i, sobretot, fortament catalanista. Va sensibilitzar i galvanitzar molta gent. En els ambients antifranquistes i sobretot catalanistes això es palpava. Es va veure amb la reacció soterrada però palpable i molt il·lusionada que va provocar, per exemple, poc abans dels fets del Palau el penjament –evidentment clandestí– d’una gran senyera a la Sagrada Família.

-Situem-nos en el 19 de maig de 1960. Com es va preparar la protesta al Palau?

-Estava previst que en el moment oportú es cantaria el ‘Cant de la Senyera’ de Joan Maragall. Però la gent estava delerosa i quan en Pep Espar el va entonar, tot el Palau s’hi va afegir. La policia es va posar nerviosa i va començar a estomacar i a detenir gent. Un d’ells en Jaume Casajoana, que era justament qui més coneixia l’origen dels pamflets. Realment no hauria d’haver assistit a l’acte. Érem uns patriotes, però no érem uns professionals de la clandestinitat. El varen detenir, el varen interrogar i finalment varen registrar casa seva. Allà varen trobar prou material per a concloure que podia informar sobre l’origen dels papers i el seu autor. L’origen i autor era jo. Mentrestant varen passar tres dies, que són els que trigaren a venir-me a detenir; del 19 de maig al 22 de maig.

-Com va ser la seua detenció? Què en recorda?
-El més sensat hauria estat amagar-me després de la detenció del Jaume Casajoana. Però varen detenir algunes persones més –i algunes de rellevants, però del tot al marge del que jo havia estat fent- i vaig creure que no em considerarien entre els sospitosos. Que fent vida normal no sospitarien de mi, tal com ja havia passat en el cas Galinsoga. I d’entrada, així va ser. Varen passar tres dies fins que es van fixar més en Casajoana –ja detingut des de la mateixa nit del dia 19– i van acabar fent un registre a casa seva. Allà varen trobar prou material per concloure que ell era coneixedor del subministrador de la propaganda, que n’era l’enllaç.

El concert i els incidents del Palau van ser la nit del 19 de maig. A mi em varen venir a buscar el dia 22 entre la 1 i les 2 de la matinada. La meva dona i jo estàvem dormint. Mentre em vestia vaig poder dir a la Marta [Ferrusola] que telefonés a unes quantes persones. Al senyor Pizón, a en Ramon Fuster, a en Josep Benet i a en Xavier Polo, i que els digués que abans de les 7 del matí fossin fora de casa. Afortunadament, en aquella època, els telèfons no estaven tan intervinguts i em consta que així ho varen fer excepte el senyor Pizón –va dir que a la seva edat, més que a amagar-se estava disposat a anar a la presó– i tampoc al Ramon Fuster, cristià estoic a qui no varen anar a buscar.

Jo preveia que l’interrogatori al que em sotmetrien podia ser molt dur. I realment, en arribar a la comissaria de Via Laietana, ja en presència dels comissaris, el comissari Creix em va dir: “ya nos damos cuenta que usted no es un profesional ni está entrenado. Y por aquí ha pasado gente muy entrenada y preparada, pero tardando más o menos nos han dicho todo lo que queríamos saber. Mejor será que usted nos responda sin dilación a todo lo que le pidamos”. I, efectivament, va començar un interrogatori acompanyat de “violència estudiada” que vaig resistir durant quatre o cinc hores. Passades les cinc hores em vaig predisposar a declarar i l’únic nom que vaig donar va ser el del senyor Pizón, que havia imprès aquell gavadal de papers. Vaig poder silenciar els noms dels altres. Amb la declaració vaig limitar molt les meves revelacions i, en tot cas, hauria passat el temps suficient perquè la gent compromesa i avisada s’amagués.

-Se celebrava el centenari de Joan Maragall i les autoritats van prohibir la interpretació del ‘Cant de la Senyera’. Per què es va prohibir aquest himne i no l’acte en si? Maragall no havia de ser una figura massa còmoda per al règim.

-Ja he dit que el règim es va adonar que havia fet un pas en fals i va mirar d’esmenar-ho amb un acte que pogués ser ben rebut per una part de la societat catalana no precisament antifranquista i menys encara clandestina. Es va equivocar, perquè aleshores la societat catalana ja s’havia sensibilitzat políticament i socialment, i la prohibició per part del règim del ‘Cant de la Senyera’ va esdevenir l’espurna que va acabar de provocar l’incident. De tota manera, era segur que espontàniament es cantaria. Precisament el seu caràcter marcadament patriòtic (del ‘Cant de la Senyera’) en va ser el motiu de la prohibició.

-El fet que una part del públic interpretara aquell Cant de la Senyera va ser improvisat o era una acció organitzada?

-Quan en Pep Espar arrenca a cantar l’himne prohibit, tot el Palau el segueix. Ja he dit que sabíem que espontàniament aquest cant es cantaria.

-Vostè no era al Palau, però. Com el van identificar?

-No. Jo no era al Palau. Jo havia de ser en un acte de gent de CC fora de Barcelona, però que es va suspendre perquè els organitzadors varen considerar prioritari anar a Barcelona i assistir al Palau de la Música. Per altra banda, jo tenia clar que tot i que fins aleshores havia aconseguit passar una mica desapercebut, tard o d’hora es fixarien en mi. Per tant, em vaig quedar a casa. Però no em vaig amagar. Va ser un excés de confiança poc professional.

-No va contemplar amagar-se?

-La nit dels fets no em varen identificar. Jo no era al Palau. Havia considerat prudent no ser-hi. De tota manera, en Xavier Polo, que era al Palau, va considerar necessari avisar algunes persones. I concretament a mi, que sabia que hi tenia molta relació. Va venir a veure’m de matinada per explicar-me el que havia passat. Em consta que també varen avisar algunes persones que no estaven involucrades en el fet. El vaig tranquil·litzar, però em va inquietar que precisament haguessin detingut en Jaume Casajoana. Jo li havia dit que no hi anés, però li va guanyar la il·lusió de veure què passaria. Ja he dit que no érem uns professionals de la clandestinitat. Però sense ser-ne, tots plegats vàrem provocar un fet que realment va tenir transcendència.

La detenció de Pujol va tindre ressò a la premsa internacional
-Qui hi havia entre els organitzadors, a més de Francesc Pizón, qui va imprimir el pamflet “Us presentem el General Franco” que va escriure vostè mateix?

-Ningú més. Com a organitzadors, ningú més. Era previsible que l’anunci públic que es cantaria el ‘Cant de la Senyera’ en el Palau de la Música, i que després va ser tret del programa, provocaria una gran assistència de gent entusiasta. Però la impressió la va fer el Senyor Pizón, que ja havia imprès algun altre full clandestí, concretament els de la “campanya Galinsoga”. Només ell, i el seu ajudant Vidal, hi varen participar, i jo personalment vaig recollir els pamflets i els vaig passar a en Jaume Casajoana, que els va distribuir a través de tres o quatre persones (que no en coneixien l’origen) i vaig dir-li a ell i a un parell de persones més que no anessin al Palau. Però hi havia massa il·lusió, massa ganes i curiositat per saber què podia passar. De fet, ni en Jaume Casajoana coneixia al Senyor Pizón, però en la seva detenció l’hi van trobar molt material.

-I qui més va ser detingut?

-Quan ja era de dia i em van baixar a la garjola, em vaig trobar amb en Jaume Casajoana i el senyor Pizón. Ens vàrem abraçar molt fraternalment i sempre vàrem seguir tenint molt bona amistat. Però mentre anava cap a la garjola vaig passar pel davant d’unes quantes reixes més i vaig veure d’una llambregada que hi havia més detinguts. Un d’ells el senyor Miquel Coll i Alentorn, que no havia participat en l’acció del Palau, però que naturalment hi era i va assistir-hi, i era persona fàcil d’identificar. L’altra persona que estava en l’origen dels papers, que era en Ramon Fuster, perquè em feia la correcció dels meus textos, el vaig poder deixar del tot al marge. Diré, una mica irònicament, que la policia devia creure que jo no necessitava corrector.

Ningú més. Quan finalment em varen fer signar la declaració, el comissari Antonio Juan Creix em va dir: “de momento lo dejaremos así, pero esta noche volveremos a llamarle porque no nos creemos que tan poca gente y tan poco fogueada haya creado un incidente tan grave”. Però quan em varen cridar altre cop a la nit em varen dir: “no nos lo creemos, pero dejémoslo aquí”.

Com s’explica això? Perquè l’espectacularitat i la violència dels incidents del Palau, i la repercussió que malgrat la censura havien tingut a Barcelona, havia fet pensar al govern espanyol (que aquell dia i aquella nit en bona part era a Barcelona) que insistir en l’operació policial i punitiva podia ser contraproduent. I realment va haver una gran i espontània reacció de la societat a Barcelona i ben aviat en el conjunt del país. De fet, l’efecte apaivagador que el règim buscava amb la visita del general Franco a Barcelona van veure de seguida que no es produïa. Ben al contrari: provocava una reacció contrària de sectors molt diversos.

-Vostè va ser condemnat a set anys de presó després de ser sotmès a un consell de guerra.

-Sí. Em varen demanar set anys de presó. Però en la línia que aquells fets havien tingut un efecte negatiu per al règim, em varen oferir rebaixar la pena si el dia del judici feia una declaració no de disculpa, però sí de suavització de la meva postura en una línia que ajudés a rebaixar el to del conflicte –el conflicte derivat de la meva agressió pública contra el règim i el cap de l’Estat. Naturalment, m’hi vaig negar. I en el judici vaig fer un discurs contundent de ratificació del que havia escrit, fet i dit.

-Quins records guarda de la seua etapa a la presó?

-Senzillament li diré que el pensament més present, i que mai m’ha abandonat, és que mai no vaig perdre l’esperança. Tot el patiment, amb presó inclosa, van suposar un enfortiment de la meva esperança, la particular i la que sempre he tingut en el meu país.

Jordi Pujol rep la visita del seu fill gran, Jordi, el dia de reis de 1961 a la presó de Torrero, a Saragossa.
-Hi va estar dos anys i mig a Torrero, a Saragossa, tot i que en va ser condemnat a set.

-Vaig tenir sort. El meu temps de presó va coincidir amb un moment en què el règim volia suavitzar la seva imatge. En aquest sentit, els fets del Palau i tota l’agitació que se’n va derivar li varen fer nosa, però sobretot el que va passar és que el règim necessitava anar suavitzant la seva imatge de dictadura i opressió precisament en un moment en què volia commemorar el 25è aniversari del “Glorioso Alzamiento Nacional”. Per altra banda, hi havia molts presos a les presons i volia buidar-les una mica, i això va fer que aprofités dues efemèrides per decretar dos indults generals: el mencionat 25è aniversari i la convocatòria del Concili Vaticà segon. Aquests decrets van implicar una rebaixa de penes generals que em va beneficiar.

-I després va restar confinat a Girona.

-Sí. Després de 2 anys i 10 mesos al penal de Torrero, a Saragossa, em varen permetre sortir amb la condició que estigués separat a 100 quilòmetres -com a mínim- de la ciutat de Barcelona. Em vaig instal·lar durant un any a Girona amb el permís de poder fer tres visites a Barcelona. També em varen retirar el passaport durant 10 anys més.

-Amb la perspectiva del pas dels anys, què pensa que van significar els fets del Palau?

-No es pot parlar només dels fets del Palau. El país en el seu conjunt estava canviant en molts aspectes. En aquest context, els fets del Palau varen contribuir a accelerar i amplificar el canvi. Varen enfortir i posar més al dia una oposició nova, de nous sectors socials i sobretot generacionals. Va donar visibilitat a un estat d’ànim i a un propòsit polític que feia temps que anava creixent. I especialment catalanista.

Amb els fets del Palau, i d’altres en la mateixa línia, varen eixamplar l’àmbit polític i de reivindicació nacional de l’antifranquisme. Va ser un factor de sensibilització i mobilització de nous sectors socials.

-Allò va ser un punt d’inflexió del país?

-Sí. Hi va contribuir. Hi ha fets polítics posteriors que no s’entendrien sense aquest fet i la generació de gent que ho va fer.

-Imagine que aquell esdeveniment també el va consolidar, a vostè, com a un dels grans protagonistes polítics de Catalunya.

-Em va donar notorietat, això sí. En canvi, em va convèncer que jo, més que acció política clandestina, havia d’orientar-me més a treballar en un coneixement aprofundit del país i en iniciatives de signe social, econòmic, cultural i pedagògic. La línia que temps més tard vaig explicar en el llibre Construir Catalunya i que ja des de la presó vaig proposar a través del llibre Des dels turons a l’altra banda del riu, que de fet és una crida a fer política, també, però sobretot és una crida a la mobilització moral i cívica, intel·lectual i espiritual del país. Sobretot de les generacions més joves.

-Tal com han anat les coses, l’evolució del país, seixanta anys després, ha estat la que vostè esperava o desitjava?

-Personalment, això em fa pensar. Venim de lluny. Com a societat, del desastre de la Guerra Civil. Com a país, de la dictadura, de la derrota i de l’amenaça d’un lent ofegament de la nostra identitat. Venim de quan diverses veus en el conjunt del país varen cridar a la mobilització, sobretot de les generacions que aleshores eren joves. Una mobilització amb fets com els del Palau de la Música del 1960. I molts més en el transcurs dels anys. I com molts altres fets no ben bé iguals, però que tots varen significar voluntat i resolució, confiança i esperança. Hi ha hagut de tot. Però en conjunt han estat anys de progrés, clarament. Però ara estem encallats, ho està Espanya i Europa, i ho estem a Catalunya. I no només pel coronavirus. Durant molts anys, l’acció col·lectiva del país –primer més lenta, després més accelerada– ha tingut aspectes positius molt importants en la defensa de la identitat, en el progrés econòmic i social, en la convivència i en l’aixecament del sostre del nostre país. Això no ha estat fruit només d’uns grups ,d’un sector o d’una generació. Hi ha participat molta gent i de generacions diverses en la continuïtat, que és clau per l’èxit col·lectiu.
Informa:ELTEMPS.CAT (21-5-2020)

161 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: