Judith Colell: «En el món audiovisual, no podem perdre la nostra llengua».
La directora i professora és una de les dues candidates a presidir l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Catalanes, que celebra les eleccions aquest dilluns 14 de juny.

(ESTEVE PLANTADA )
professora universitària, guionista i productora, Judith Colell (1968) és especialment reconeguda com a directora de cinema, amb una trajectòria on destaquen peces com Dones (2000), 53 dies d’hivern (2006) o Elisa K. (2010, codirigida amb Jordi Cadena). Però, a banda de la seva faceta com a creadora, també té una llarga experiència com a acadèmica, ja sigui a l’Acadèmia del Cinema Espanyol o, també, a l’Acadèmia del Cinema Català, on ha estat part de la junta en els darrers quatre anys. És amb aquest bagatge, amb la voluntat de sumar i sota el lema “Cinema i futur”, que Colell es presenta al capdavant d’una de les dues candidatures a presidir l’entitat.

—Va ser vicepresidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol durant 6 anys (del 2011 al 2017), i ha estat quatre anys a la junta de l’acadèmia catalana. L’experiència és un grau?

Precisament, com que porto tots aquests anys fent un màster sobre com es poden fer les coses, em ve de gust aportar aquesta experiència al cinema del meu país i a la gent d’aquí, la meva “família”. Fa trenta anys que faig pel·lícules, conec la nostra indústria des de fa molt de temps i em ve molt de gust mullar-me, encara que impliqui sacrificis personals.

—Quin moment passa el cinema en català?

Estem vivint una època difícil, la nostra indústria ha baixat moltíssim. Fa deus anys, al Festival de Sant Sebastià hi havia cinc pel·lícules catalanes a la secció oficial: Elisa K. [dirigida per ella mateixa i Jordi Cadena, premi Especial del Jurat], Pa negre [premi a millor actriu per a Nora Navas], Aita [millor fotografia], El gran Vázquez i Bicicleta, cullera, poma. D’aquestes cinc produccions catalanes, tres eren en català! Per recuperar aquell bon moment hem de remar tots, a la una. I amb dades a la mà, per trobar què fa que cada vegada es facin menys pel·lícules en la nostra llengua.

—La trajectòria d’Estiu 1993, de Carla Simón, que forma part de la candidatura, demostra que en català es pot anar a tot arreu.

Totalment. És la nostra llengua i l’hem de cuidar. Què passa a Netflix? Per què no tenim sèries en català? A El inocente, rodada a Barcelona, no hi ha ni una sola frase en català! M’agradaria que es produïssin més pel·lícules en la nostra llengua, però també amb pressupostos més grans. De tota manera, les obres petites fan que aflori molt de talent, amb noves mirades que sorgeixen de la universitat. Però hem de tenir un pressupost més competitiu. I el que és mes important: tothom ha de decidir en quina llengua vol rodar. Que triem fer-ho en anglès o castellà? Fantàstic! Però també hi ha d’haver la possibilitat de fer-ho en català, amb total normalitat. No podem perdre la nostra llengua. L’audiovisual és molt potent i té molta incidència en la gent. A la nostra candidatura tenim molt clar que hem de conquerir nous públics, sobretot en infantil i juvenil.

—Parlant de Netflix, l’estrena de La família Mitchell contra les màquines, en català, ha estat espaterrant. Això demostra que el públic hi és… i que en té ganes.

L’animació és importantíssima. És des d’on els més petits connecten, d’una manera bestial, amb l’audiovisual. Des de l’Acadèmia hem d’estar més pendents de la gent que fa animació, convidar-los i que se sentin interpel·lats. El tema és que tothom pugui rodar en la llengua que vulgui. La indústria danesa, que sempre agafem com a exemple, tan aviat fa pel·lícules en danès com en anglès, sense cap mena de problema, perquè tenen el tema idiomàtic equilibrat. Aquí també podem equilibrar-ho, es tracta d’això. Ja entenc que el castellà té una gran potència, però no podem deixar la nostra llengua de la mà de Déu. És massa fàcil perdre la llengua…

—Com ho podem revertir?

Fent que les institucions i l’Acadèmia vagin a la una, amb una intenció clara i una aposta decidida per l’audiovisual. A nosaltres, des de l’Acadèmia, ens tocarà tibar i fer força. Cal que tinguem molt clar que l’audiovisual ens representa, que ensenya com som, com vivim, què parlem. I és molt important que el públic se senti interpel·lat: hem de connectar amb la gent, que tothom entengui que el cinema que fem aquí els representa. De vegades, envejo els francesos i tan clares que tenen algunes coses…

—Però, en matèria de cinema, els francesos tenen lleis molt restrictives…

Nosaltres no podrem fer-ne, de lleis. El problema és que no tenim un Estat. Però, encara que no el tinguem, podem fer moltíssimes coses. La cultura i el cinema són una de les potes principals del país. No només ‘ho han de creure els polítics, sinó també la gent.

—Ha estat a la junta d’Isona Passola. Com valora la feina feta? En el seu programa diu que aposta per un “canvi de dinàmica sense ànim rupturista”.

Hi ha coses que s’estan fent molt be, com el Cicle Gaudí. S’ha de potenciar encara més, portar-ho a les escoles i que els nens s’acostumin a veure cinema català i en català. Però també hi ha marge de millora: penso que hem de ser una mica més horitzontals, i que els acadèmics hem d’obrir les portes. Tenim molt de talent i hi ha moltíssima feina a fer. Al nostre programa hem plantejat una llista de coses que serà impossible que fem amb una junta de només deu persones, per això dic, i crec fermament, que tothom qui vulgui aportar ha de ser benvingut. També tinc una obsessió per donar molt més retorn als acadèmics: no pot ser que només tinguem Premis Gaudí i Premis d’Honor, cal que també hi hagi trobades, que s’imparteixin masterclass o workshops, etc. Un bon exemple és la residència de guió que s’ha fet recentment a la Faberllull. M’agradaria aconseguir recursos i diners de les institucions per a crear i desenvolupar guions.

—El seu equip té gent de diferents àmbits: directores com Carla Simón, el guionista Eduard Solà, l’actor David Verdaguer o el director del D’A, Carlos R. Ríos. Com ha estat la confecció de la llista?

Fa temps que li donem moltes voltes. Jo vaig començar amb el Sergi Moreno, de Lastor Media, o amb el Tono Folguera. Els tres vam començar a confeccionar la llista i vam voler que hi hagués paritat i perspectiva de gènere. Volia comptar amb els companys que havien estat amb mi a la junta anterior, i amb qui vam tenir una relació molt bona. També volia aire nou i fresc: Alba Cros, Carla Simón, l’Ana Pfaff, muntadora, per apropar-nos més al cinema dels marges, el més independent. O gent com el Carlos Ríos, que representa tot el que serien els festivals i distribuïdors.

—Un dels eixos fonamentals de la proposta que fan és l’Educació.

És molt important, per a nosaltres. Volem entrevistar-nos amb gent que fa les coses molt bé, com Cinema en Curs o Drac Màgic. I, fins i tot, anar a parlar amb la gent d’educació del departament, que es pugui mostrar cinema d’aquí a les escoles. I també volem promocionar molt la recerca, a través de les universitats o a la mateixa Filmoteca. Per què ha deixat de publicar aquells llibres sobre els directors de cinema català? M’agradaria que els seguissin publicant. Sabem que hi ha molta feina, però tenim molta il·lusió de fer coses.
Informa:ELTEMPS.CAT (9-6-2021)