Julià Guillamon endreça la Sony Tcm-2
( QUIM GIBERT )
Un dels secrets de la pantomima és que el públic ha de deduir, mitjançant la gestualitat sense paraules de l’actor, quina mena de relat s’està congriant dalt de l’escenari. Fer l’esforç d’interpretar els moviments corporals i, en definitiva, el llenguatge no-verbal, tendeix a agradar d’allò més al respectable. En aquesta línia, Jaume Sisa, assenyala que l’interessa més suggerir que no pas ensenyar: «dir les coses equival una mica a permetre que s’esfumin». Sisa fou entrevistat, com escriptor, el 1985, per l’estudiant de periodisme Julià Guillamon (Barcelona 1962), que s’encarregava de fer entrevistes amb profunditat a creadors i intel·lectuals de l’època per a l’Avui dels Diumenges, de primer, i per a Lletra de Canvi, després. Guillamon confessa que als escriptors els afalagava poder-se esplaiar amb un noi jove que s’ho havia llegit tot, o gairebé tot: «amb alguns entrevistats vam lligar una amistat, que va durar tot la vida».
Ara que han passat més tres dècades, Guillamon ha seleccionat i ha refet una desena de les entrevistes, les que aporten reflexions sense caducitat. I encavalcant els diàlegs, ha enllestit el llibre Deu entrevistes (Ed. Comanegra, 2019).
Maria Aurèlia Capmany, en una altra de les converses triades, ressalta les dobles intencions camuflades en les bones novel·les policíaques. En aquest sentit, destaca l’element crític envers el món anglosaxó que traspua en l’obra d’Agatha Christie a partir d’un detectiu francòfon, xiquis-miquis i de la tercera edat. Capmany diu que a les grans novel·les: «hi ha sempre una necessitat d’interrogar-se sobre la realitat». Justament Pere Calders planteja a Deu entrevistes que la realitat és plena d’irrealisme: «ens llevem, ens arreglem, no per nosaltres sinó per als altres, ens afaitem, ens pentinem, ens vestim d’una determinada manera, i durant tot el dia fem tota mena d’actes injustificables».
Tant Calders com Monzó reivindiquen, com també ho feia Txékhov, que un conte ha de ser una cosa on res no sigui sobrer. Monzó sentencia: «les novel·les han d’estar ben tancades i, en tot cas, posar-hi aire condicionat».
«Ha format part del regne dels morts i no pot retornar a la normalitat», descriu Giorgio Bassani a propòsit d’un noi que no se sent capaç de viure havent passat per Buchenwald. Bassani era partidari de historiar el país mitjançant la novel·la. Ho defensa en una dècada, la dels 80, en la qual em prou feines es parlava dels camps de concentració.
Guillamon va tenir la sort de poder entrevistar Jorge Luis Borges, que retrata com un personatge que trena les frases amb una precisió absoluta: «introdueix deliberadament vacil·lacions, indecisions, per fer més espontània l’arquitectura monolítica de la seva oralitat». Sobre les diferents maneres de parlar, Borges exemplifica que Dickens canviava d’accent quan representava una escena: «imitava la veu de cadascun dels personatges i gairebé canviava de cara, convertia la lectura d’una novel·la en una representació amb molts actors». L’escriptor argentí també subratlla detalls de la relació literària amb Adolfo Bioy Casares i de la literatura fantàstica. Així com de la trobada amb Joan Salvat-Papasseït, que defineix com un home que parlava amb una forta convicció: «exposada sense possibilitat de rèplica».
Terenci Moix; Joan de Sagarra; Pau Riba i Robert Coover arrodoneixen l’elenc d’entrevistats. Julià Guillamon, a hores d’ara crític literari i escriptor, detalla: «jo llegia novel·les, buscava retalls a l’arxiu i pensava un bon qüestionari, també aprenia a improvisar, que és una de les essències del periodisme». I afegeix: «sovint havia de canviar el qüestionari sobre la marxa, pel curs que prenia la conversa». Pel periodista Magí Camps, company de Guillamon a La Vanguardia, els diàlegs rescatats tenen un alt valor informatiu i testimonial: «el resultat és una anàlisi d’absoluta actualitat d’aquests deu noms de la cultura de l’època».
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
