(    RAMON SERRA, editor de RADIOCATALUNYA.CAT    )

D’entrada haig de dir que celebro el bon moment de forma que ens ha mostrat Junqueras en la videoconferència d’aquest matí feta des de la presó de Soto del Real. Hem tornat a veure i sentir el Junqueras xerraire i didàctic, el professor d’universitat. No ha de ser fàcil per a ell i per als seus companys empresonats mantenir-se ferms en les conviccions. Per tant, la meva enhorabona i esperar que tard o d’hora, que sigui més aviat, ells i els exiliats puguin tornar a casa i refer-se de tanta injustícia. Aquesta circumstància excepcional ha fet ,però, que les seves paraules tinguin un ressó internacional, fet que no es produiria en una campanya “normal”. També el seu de catedratic ha estat respectuós cap als rivals sense l’insult habitual en aquesta campanya, la més bruta que recordi. Per tant, no fa falta que us digui que m’estalviaré tots els debats televisius. És una qüestió de salut mental i física,voi?

Dit això, pel contingut de la conferència bé podríem aplicar-li allò d’aquell rei francès que deia: “l’Estat sóc jo”. En aquest cas a Junqueras només li ha faltat dir:” L’independentisme sóc jo”. Ha estat una hora d’apologia d’ERC, bé que amb un pim, pam, pum contra els socialistes i contra l’extrema dreta. Pràcticament ha ignorat les altres forces independentistes com si no existissin i com si ERC fos la clau de tot. Un cop més s’ha mostrat partidari del diàleg amb Espanya i d’eixamplar la majoria independentista. Dos errors greus que ERC manté des de fa mesos. El diàleg amb Espanya s’ha mostrat inútil. Reblar aquest clau demostra ignorància o voler ser conscientment o inconscientment autonomista. Ell que es catòlic practicant sap molt bé que l’Església mai no concedirà el divorci. Tanmateix Espanya mai dels mais no ens concedirà el divorci, no ens deixarà que ens separem d’ella. Espanya és capaç de quedar-se  cega si nosaltres perdem un sol ull.

Com diu el Front Republicà de Fachín, el que cal és desobediència, el que cal és aprofitar la força al carrer de més de dos milions de persones. I jo hi afegeixo que cal ocupar pacíficament, sense els incidents dels taxistes a Barcelona en la seva vaga, els centres de poder com aeroports, ports, fronteres i edificis públics. Sense control del país no hi haurà mai independència. Cert que podria haver-hi un acord multilateral com afirmava Junqueras amb la intervenció internacional.  Tot amb tot, no cal confiar gens ni mica amb una Europa dominada pel PP i qui sap si encara amb forces més ultres a partir de les próximes eleccions europees.  És cert que la situació internacional d’ara no ens ajuda, però, ha tingut Catalunya alguna situació favorable alguna vegada? Només a partir del control del territori podem aspirar a forçar la situació i mai des del diàleg amb Espanya.

Això no vol pas dir que no s’hagi de gestionar  l'”autonomia” actual amb Madrid. No podem oblidar el dia a dia. Però una cosa és el dia a dia, votant a favor de les lleis que ens afavoreixen, i l’altra és parlar d’autodeterminació o independència. No fotem!

Un altre dels mantres favorits d’ ERC és que cal eixamplar la majoria electoral com si els 4,46% dels vots més a favor dels partits independentistes sobre els unionistes– jo els dic colonialistes—en les últimes eleccions no fos suficient. Un altre tret al peu que tant mal ens ha fet, ens fa i ens farà. No és veritat com diu Junqueras que si són més serem més a la vora dels nostres projectes . Em sembla que era Felipe González qui va afirmar que encara que els independentistes arribèssim als cent per cent no canviaria la situació. Espanya sempre dirà no.

Bo i resumint, celebro  la bona imatge de Junqueras. De cor. Però políticament el seu missatge és arrossegar-nos cap a un “nou” autonomisme. La independència no pot esperar “ad calendas” ni tan sols es produirà quan hi hagi una sentència condemnatòria. Probablement hi hagi alguns aldarulls i protestes. Al capdavall foc d’encenals si no hi ha un full de ruta, el primer pas del qual es controlar el territori. Sense això, paraules mortes, vots inútils.

I com que no haig d’amagar-me de res, el meu vot serà per al Front Republicà. I no perquè jo esperi que sigui molt nombrós sinó perquè pugui controlar o al menys denunciar les decisions dels altres dos partits independentistes al Congrés d’Espanya. Si no és així com diuen els tòpics, que Déu ens agafi confessats.

Ah, si algú em presenta un full de ruta cap a la independència millor que aquest m’hi apunto. Ni sóc sectari ni tinc ànsies de poder. Però mai  diré o insinuaré que “l’independentisme sóc jo “.

(18-4-2019)