“El risc de ruptura de Junts per Catalunya”
Puigdemont i Mas discrepen sobre la investidura de Sánchez tot i que els vots de JxCat no són necessaris

( PERE MARTÍ )

Irrellevants. Pedro Sánchez no necessita els vots de Junts per Catalunya per a ser investit president del govern espanyol. En té prou amb el suport de Podem i l’abstenció d’ERC per a sortir escollit en segona volta. Els set diputats de Junts per Catalunya no poden facilitar la investidura ni impedir-la. Són irrellevants aritmèticament parlant. Malgrat aquesta evidència, la posició que ha d’adoptar Junts per Catalunya al debat d’investidura, que encara no ha estat convocat, ha dividit novament la formació que encapçala Carles Puigdemont entre els partidaris del no i els qui s’obririen a una abstenció. Tot això, sense que el futur president del govern hagi fet cap gest envers Catalunya, ni hagi ofert res als independentistes a canvi de la seva abstenció. Una actitud prepotent que manté també amb Podem, a qui pressiona perquè li doni un sí de franc.

L’independentisme altruista va néixer amb la moció de censura contra Mariano Rajoy. Hi havia un cansament arran de la repressió exercida pel PP que va justificar que les ganes de perdre’l de vista passessin per damunt de qualsevol altre objectiu polític. Però d’això ja fa més d’un any, i les coses amb el govern del PSOE no han anat gaire més bé, si més no, pel que fa als interessos dels partits independentistes. Els seus dirigents continuen en presó provisional, a l’espera d’una sentència d’un tribunal injust, mentre es continua blocant l’acció del govern de la Generalitat, sigui recorrent a la creació de les delegacions a l’exterior o tombant la llei contra la crisi climàtica. Sánchez juga amb la por de l’extrema dreta i que l’alternativa Casado-Rivera seria pitjor per tenir una investidura de franc, tot negant a Podem una coalició de govern i esperant que l’independentisme es doblegui als seus encants com a mal menor.

La irrellevància aritmètica dels set diputats de Junts per Catalunya ha comportat un cert vertigen a les files postconvergents. El vell lema roquista ‘Ara decidirem’ s’ha evaporat i l’actual de ‘No pintem res’ costa d’assumir. Sobretot, en aquells dirigents que provenen de la difunta CDC, ara enquadrats al PDECat, acostumats a buscar peix en un cove pels passadissos del congrés espanyol. El grup parlamentari de Madrid, encapçalat per Laura Borràs i Míriam Nogueras, té clar que no es donen les circumstàncies polítiques per a una abstenció i que el vot ha de ser negatiu. Aquesta posició és compartida pels presidents Carles Puigdemont, Quim Torra i la majoria de la direcció de Junts per Catalunya, començant pel president del grup parlamentari, Albert Batet, i la cap del grup municipal a Barcelona, Elsa Artadi. Però això ha topat amb la petició dels presos diputats Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sánchez d’estudiar una abstenció per a no caure en la irrellevància i tancar la porta a un hipotètic diàleg amb el govern espanyol. La posició dels presos ha donat oxigen a Artur Mas, que també defensa l’abstenció juntament amb consellers com Damià Calvet i Miquel Buch i altres dirigents del PDECat, encapçalats per David Bonvehí. En canvi, altres consellers, com Jordi Puigneró, són partidaris del no.

El problema de fons no és la investidura de Sánchez sinó quina estratègia ha de seguir la refundació de Junts per Catalunya. Fa dos anys que l’espai postconvergent té pendent aquest debat i tot indica que no hi ha consens. Tot i que Puigdemont i Mas van coincidir que el futur demanava de convertir Junts per Catalunya en un partit, a la reunió de quatre hores que van fer a Waterloo van discrepar sobre què havia de fer la nova formació política respecte al procés independentista. Mas és partidari de frenar, eixamplar la base i tornar-hi quan hi hagi circumstàncies polítiques més favorables, com defensa ERC, mentre que Puigdemont considera que Junts per Catalunya ha d’encapçalar l’independentisme que vol mantenir el torcebraç amb l’estat per forçar una negociació política amb el govern espanyol per a fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre.

Mentre no es resolgui aquest debat, les divisions al si de Junts per Catalunya continuaran aflorant i el seu espai polític s’anirà desgastant electoralment. Les dues úniques victòries electorals que ha tingut Junts per Catalunya són el 21-D del 2017 i les europees del 26-M, quan Carles Puigdemont ha estat el cap de llista. La resta d’eleccions li han anat malament. Una dada clau per a saber què espera l’electorat de Junts per Catalunya i que Mas haurà de tenir en compte si vol que la refundació no acabi en ruptura. Hi ha un sector del PDECat, encapçalat per Marta Pascal, disposat a escindir-se si Mas no aconsegueix de limitar l’autoritat de Puigdemont. Un sector numèricament poc rellevant, però amb altaveus mediàtics potents que estan disposats a avalar-los.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (29-6-2019)