“Junts per Catalunya: obriu-ho tot/tanqueu-ho tot ”

( ANDREU PUJOL )
No hi ha cap dubte que l’existència d’una diversitat d’opinions és la naturalesa d’una societat democràtica. En aquesta mena de col·lectivitats, les institucions serveixen per garbellar tota aquesta varietat, decantar els diversos criteris segons el seu pes i mirar de treure’n l’aigua clara. Tal com diu la dita: tants caps, tants barrets. No hi ha dues persones en un mateix país, en una mateixa comarca, en una mateixa població, ni tan sols en una mateixa llar, que pensin exactament igual en tots els aspectes de la vida. Quan es tracta de traslladar-ho a l’esfera pública, solen ajuntar-se en partits els individus que comparteixen algunes idees troncals –que no pas totes– per defensar-les a les eleccions. Dins d’aquestes organitzacions ja hi ha un procés de debat per elaborar un programa que mai no satisfarà al cent per cent a tots els seus membres ni als seus votants. Un cop al parlament, els representants de tal opció hauran de transaccionar amb els de les altres candidatures. Després de formar un govern, també dins de l’executiu hi haurà reunions deliberatives on tots els seus membres exposaran els seus punts de vista i n’haurà de sortir, com després d’una destil·lació en un alambí, una essència que ha de ser nítida i fàcilment reconeixible.

Quan es tracta d’assumptes sobrevinguts, com el de la pandèmia que ens toca aguantar, aquest darrer pas pren, per delegació, un pes més important. En un moment com l’actual, en el qual les disposicions del govern afecten la nostra activitat diària en un grau molt superior al que seria acceptable en una situació normal, la ciutadania espera que, com a mínim, les instruccions siguin diàfanes i fàcilment comprensibles. Per això, sempre, però en aquest context encara més, qualsevol rastre de desgavell és letal per a la credibilitat dels governants. L’ambient electoral que ja fa un any que impera a Catalunya no ajuda gens a transmetre serenitat. La temptació de voler acontentar tots els col·lectius possibles –per tal que la satisfacció es converteixi en vots– en una situació de restriccions en la qual això esdevé irrealitzable és massa gran. Si aquest fet hi sumem l’estat de fragmentació d’un dels partits que conformen el govern, el desori pot resultar majúscul.
Subscripció al butlletí

Dins l’espai aplegat rere les sigles de Junts per Catalunya hem vist com hi ha consellers que són partidaris d’una política d’obertura similar a la de Madrid, diferent a la que s’està duent a terme pràcticament arreu del continent europeu. En aquest aspecte, el titular d’Empresa i Coneixement, Ramon Tremosa, va llençar globus sonda al marge de les reunions del Consell Executiu, demanant l’obertura de bars i restaurants. Fins i tot havia de participar en l’acte de presentació d’una campanya del Gremi de Restauració de Barcelona per fomentar-hi el consum, cosa que finalment va descartar a última hora en veure que tots els índexs epidemiològics es disparaven. En la mateixa línia, el conseller de Territori, Damià Calvet, de qui depenen les pistes d’esquí públiques catalanes, va ordenar-ne l’obertura quinze dies abans que ho facin a Andorra i a França, si és que realment al final aquests països ho poden fer.

A l’altra cara de la moneda, sempre dins l’àmbit del mateix partit polític, el conseller d’Interior, Miquel Sàmper, va reconèixer que permetre la mobilitat durant el pont de desembre havia estat un error per, tot seguit, procedir a tancar perimetralment les comarques del Ripollès i la Cerdanya, desencadenant les queixes dels representants locals de la zona, havent-hi un cas, fins i tot, d’un alcalde que, en senyal de protesta per les mesures, es va afiliar a Junts per Catalunya per una decisió executada per un representant d’aquesta marca electoral (!). Paral·lelament, el president Quim Torra, responsable del nomenament tant dels consellers que diuen blanc, com dels que diuen negre, lamentava des del seu compte de Twitter les darreres decisions del govern: “Em sap greu, però no puc compartir-ho. Amb l’actual pressió assistencial, són necessàries mesures de restricció social. Ara no ens la podem jugar. Especialment el Cap d’Any”.

I així és com es toquen totes les tecles, qui sap si amb l’esperança de fer un discurs a gust de cada consumidor, o bé per simple descontrol i desmanec, però amb letals conseqüències per a la confiança vers el govern de Catalunya i, de retruc, pel conjunt de l’independentisme.
Informa:ELTEMPS.CAT (31-12-2020)