JUTGES I LA CUP, ELS REPTES DEL GOVERN ARAGONÈS

“Jutges i CUP, els reptes del Govern Aragonès”.
( JORDI BARBETA )
No cal dir que el nou Govern que presideix Aragonès neix amb voluntat ferma de perdurar, conjurat a mantenir la cohesió interna i recuperar la iniciativa política. Pere Aragonès i Jordi Sànchez han configurat un executiu de canvi, de cares noves, disposat a iniciar una nova etapa que faci oblidar els estúpids conflictes de la legislatura anterior. Tant de bo que se’n surtin però no li faltaran atacs des de l’exterior. Els dos reptes que posaran constantment a prova l’estabilitat del nou Govern català seran el búnquer judicial i la CUP.

No havien pres possessió encara els nous consellers i tant els jutges com la CUP van protagonitzar la seva declaració de principis amb el desnonament del bloc Llavors del Poble Sec. No cal ser conspiranoic per saber que la tria del moment per fer un desnonament sol ser molt arbitrària. Inevitablement, el cas del Poble Sec recordava massa les arbitrarietats que denunciava la sèrie Antidisturbios. El cas és que el jutge va donar l’ordre en el moment oportú i ràpidament la CUP es va mobilitzar no pas contra el jutge sinó contra el Govern que encara no s’havia constituït i, no només això, van decidir ocupar la seu d’Esquerra Republicana.

És difícil pensar que pot funcionar l’acord d’ERC amb la CUP si a la primera de canvi uns ocupen la seu dels suposats aliats. Això sí que no té recorregut. Ha quedat clar que l’estabilitat del nou Govern de la Generalitat no forma part dels objectius de la CUP. Més aviat el contrari. I això no és una crítica als cupaires, és la constatació del seu capteniment polític des que es van decidir a intervenir en la política nacional. Cada força política és lliure d’aplicar les estratègies que més convenen als seus interessos i són els seus potencials aliats els que han de decidir si els convé continuar amb aquests companys de viatge.

Els fets són sagrats i les interpretacions són lliures, però no es pot negar l’evidència que la CUP ha estat el factor més desestabilitzador dels governs independentistes amb la defenestració d’Artur Mas i després amb Carles Puigdemont, a qui van tombar els pressupostos, i amb Quim Torra exercint l’oposició sistemàtica. La CUP ha format part de les majories independentistes, però sempre ha actuat voluntàriament des de l’oposició i ha forçat els fulls de ruta. Per a bé o per a mal, sense la pressió de la CUP, segurament no s’hauria arribat a l’1 d’Octubre, no s’haurien fet les lleis de desconnexió tal com es van fer, ni tampoc el simulacre de DUI. Potser tampoc hi hauria ara presos i exiliats. Els resultats d’aquesta estratègia pertanyen a l’àmbit de les interpretacions lliures.

Inexorablement es produirà més tard o més d’hora una convulsió política a Espanya a compte de Catalunya, que comportarà noves mobilitzacions i que suposaran el gran test de resistència del nou govern català, nascut precisament amb l’objectiu de rebaixar tensions

Cal dir, però, que els partits majoritaris també han cedit als cupaires, a Òmnium i a l’ANC el discurs antirepressiu que tanta penetració té lògicament en el moviment independentista. ERC i Junts continuen prometent que guanyaran o culminaran la independència de Catalunya, al mateix temps que la repressió s’acarnissa i demostren la seva impotència per revertir la situació. Què ha de fer la CUP sinó posar en evidència aquesta contradicció i cridar a “l’embat democràtic contra l’Estat”? I perquè no sigui dit que tampoc fan res, s’enfronten als Mossos, abraçant causes nobles com la lluita contra els desnonaments de persones vulnerables.

Això ha estat així perquè Junts pel Sí primer i JxCat després han preferit mantenir la CUP dins la majoria parlamentària encara que fos de manera precària. Veurem què fa ara el Govern Aragonés, però s’ha presentat tan determinat a prioritzar la gestió que no pas l’agitació, que la convivència amb la CUP dins del mateix projecte polític només pot ser problemàtica per contradictòria. Tornar-ho a intentar és tant com ensopegar amb la mateixa pedra per enèsima vegada.

I tot perquè l’altre factor de desestabilització i, de fet, el que tindrà efectes més perniciosos serà l’acarnissament de la repressió per part del búnquer judicial. Ja s’han mobilitzat els jutges per boicotejar els indults i preparar el camí perquè la dreta i l’extrema dreta recuperin el poder executiu a Espanya. Amb indults o sense, el Tribunal de Comptes continua la seva croada per arruïnar econòmicament persones i famílies senceres. El mateix que el jutjat 13 de Barcelona o jutjats de Figueres, Girona, Amposta o les Terres de l’Ebre amb centenars d’imputats. Què farà el Govern català? Liderar protestes i mobilitzacions o tot el contrari?

Com demostra el Tribunal Suprem quan rebutja els indults amb arguments antijurídics (“és inacceptable”, diuen) o polítics, la causa general contra l’independentisme liderada pel Poder Judicial portarà un ritme creixent amb el doble objectiu de destruir, persona a persona, el moviment sobiranista català però, més immediatament, fer caure el Govern de Pedro Sánchez amb els republicans d’Unidas-Podemos. Inexorablement es produirà més tard o més d’hora una nova convulsió política a Espanya a compte de Catalunya, que comportarà noves mobilitzacions al carrer i serà, per tant, el gran test de resistència del nou govern català, que ha nascut precisament amb l’objectiu de rebaixar tensions.
Informa:ELNACIONAL.CAT (30-5-2021)

120 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: