JUVILLÀ O EL 25%: AIXÍ NO ES POT VIURE

‘Juvillà o el 25%: així no es pot viure’.
La majoria política a Catalunya viu escapant de la majoria a Espanya, que s’imposa per la força de la superioritat jurídica, inclosa la violència contra els seus ciutadans. Això és un malviure: l’acord amb l’Estat és molt difícil, per no dir impossible. L’acord dins de Catalunya per viure més dignament des d’un punt de vista polític, ¿també costa tant?
(ANTONI BASSAS )

La vida política catalana es passa el dia fugint. Fugint del corró judicial espanyol, concretament. És el cas del diputat Pau Juvillà. Avui hi ha reunió de la mesa del Parlament i, com expliquem en aquesta doble pàgina, la gran pregunta és ara fins on estan disposats a arribar cadascun dels partits independentistes i els comuns. Fins ara estaven d’acord que no es pot retirar l’acta d’un diputat fins que no hi hagi sentència ferma, i que les resolucions d’un òrgan administratiu com la Junta Electoral Central tenen un rang inferior. La Junta Electoral diu que no, que el Parlament ha de retirar aquesta setmana l’escó al diputat de la CUP per Lleida, i que, si no ho fa, la presidenta del Parlament, Laura Borràs, s’enfrontarà a “conseqüències jurídiques”.

El Parlament intenta escapar-se’n, i el Govern també. La justícia espanyola vigilarà que s’apliqui el 25% de castellà a les escoles catalanes. Per contestar la sentència, el departament d’Educació està redactant un decret que planteja donar autonomia a cada escola perquè adapti la política lingüística a la seva realitat. Teòricament, això voldria dir que els centres facin servir més o menys català o castellà depenent de si els alumnes i les seves famílies el fan servir més o menys. Al mateix temps, el decret podria acabar trencant l’organització del dia per hores i assignatures i fer que s’aprengui de manera global i contínua, per la qual cosa ja no es podria comptar si es fa el 25% en castellà.

Què tenen en comú les dues situacions, la del Parlament i la de les escoles? Doncs que així no es pot viure. Amb aquesta vigilància obsessiva i aquesta limitació de les competències, quina mena de govern té Catalunya? El cas Juvillà tracta de retirar-li l’escó a un diputat perquè no va retirar un llaç groc d’un despatx. Igual com el diputat Torra (que, a més a més, era president), que va perdre l’escó per no retirar una pancarta. L’exigència de retirar un llaç o una pancarta és ridícula, és malaltissa, és “a por ellos!”. Però que tingui com a conseqüència la retirada de l’escó és d’una desproporció monstruosa. Perquè a Torra o a Juvillà els vam posar els ciutadans amb el nostre vot, i això, en democràcia, és un contracte gairebé sagrat.

I en el cas del 25%, la justícia passa per sobre de la decisió majoritària del Parlament, que sosté des de fa 40 anys el sistema d’immersió. O sigui, que passa per sobre d’una qüestió fonamental per a qualsevol país com és el seu sistema educatiu.

Amb aquesta falta de sobirania, Catalunya no pot viure.La majoria política a Catalunya viu escapant de la majoria a Espanya, que s’imposa per la força de la superioritat jurídica, inclosa la violència contra els seus ciutadans. Això és un malviure, al qual bona part de la societat catalana va mirar de posar remei a la dècada dels 10, fins a arribar al referèndum, a les presons i als exilis. L’acord amb l’Estat és molt difícil, per no dir impossible, perquè la dreta viu de veure qui és més dur amb Catalunya i el PSOE adorm la pilota. L’acord dins de Catalunya per viure més dignament des d’un punt de vista polític, ¿també costa tant?

Infoirma:ARA.CAT (1-2-2022)

69 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: