LA BATUSSA MEDIÀTICA SOBRE LA LLENGUA DE LA CATALUNYA INDEPENDENT

“La batussa medi√†tica sobre la llengua de la Catalunya independent ”
An√†lisi del debat a la premsa que, del 2012 en√ß√†, sistem√†ticament ressorgeix sobre quin hauria de ser l’estatus que hauria de tenir la llengua catalana en el marc hipot√®tic d’una Catalunya independent
( MIREIA MART√ć, TFG de Llengua i literatura catalanes )
El mes de gener de 2012 el diari Ara public√† un article d’opini√≥ titulat “La tribu o l’Estat”, d’Eduard Voltas. Un mes despr√©s, el mateix Voltas publicava un altre article, “En castell√† tamb√©, sisplau”. Per a la investigadora Montserrat Sendra, aquests articles s√≥n l’inici d’un debat sobre quin hauria de ser l’estatus que hauria de tenir la llengua catalana en el marc hipot√®tic d’una Catalunya independent. Un conflicte que ve de lluny, que ha emergit en els mitjans de comunicaci√≥ amb una for√ßa extraordin√†ria arran de la sent√®ncia del Tribunal Constitucional contra la nova redacci√≥ de l’Estatut d’Autonomia, l’any 2010 i que ha arribat al seu punt √†lgid amb motiu del refer√®ndum de l’1 d‚Äôoctubre de 2017.

Amb l’aprovaci√≥ de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’any 1979, es va iniciar des de les institucions catalanes el proc√©s de normalitzaci√≥ ling√ľ√≠stica (PDF) i en paral¬∑lel anava ressorgint un discurs des de l’√†mbit intel¬∑lectual i pol√≠tic que defensava la sobirania de Catalunya i reclamava un Estat propi. L’independentisme pol√≠tic estava directament associat a un posicionament de defensa de la llengua catalana i articulava un discurs que atorgava a la llengua una simbologia d’identitat cultural i social. En aquest context, el discurs que va prendre for√ßa fou el de la recuperaci√≥ de l’√ļs del catal√† i la necessitat de disposar d’un Estat propi que potenci√©s i garant√≠s el seu estatus. Era un discurs que creava una realitat social que es constru√Įa hic et nunc, en l’entorn de l’¬ęaqu√≠¬Ľ i l’¬ęara¬Ľ d‚Äôaquell moment, una realitat que al llarg de trenta anys va anar formant l’imaginari social d’una gran part de la societat catalana i que estava incorporada a la idea de la independ√®ncia pol√≠tica de Catalunya, tal com va revisar de forma cr√≠tica Albert Branchadell al llibre La hip√≤tesi de la independ√®ncia (Ed. 62, 2001). En paraules d’Eduard Voltas, assist√≠em a la creaci√≥ d‚Äôun “univers simb√≤lic confortable”.


INICI DEL DEBAT

Dues d√®cades m√©s tard, la sent√®ncia del Tribunal Constitucional 31/2010 significa un aut√®ntic canvi de paradigma, i el motor a partir del qual arrenca un gran moviment c√≠vic i social que clama per l’autodeterminaci√≥ de Catalunya, i que torna a posar la llengua a l’epicentre de les reivindicacions, estimula el debat sobre l’estatus que hauria de tenir la llengua catalana en un hipot√®tic Estat catal√† independent i l’accelera. Eduard Voltas publica al diari Ara el gener de 2012 els dos articles esmentats, que es consideren l’inici d’aquest debat, que s’est√©n al llarg dels anys per tots els mitjans de comunicaci√≥ i arriba al seu punt √†lgid amb la celebraci√≥ del refer√®ndum de l’1-O.

La q√ľesti√≥ central del debat gira entorn al fet de mantenir la cooficialitat de catal√† i castell√† o defensar que el nou ordenament constitucional estableixi el catal√† com a √ļnica llengua oficial. Es tracta d’una aut√®ntica batalla medi√†tica en qu√® cada mitj√† lluita per apoderar-se d’una realitat constru√Įda especialment, a trav√©s d’articles d’opini√≥ i l√≠nies editorials, per defensar els seus interessos i objectius pol√≠tics, amb la intenci√≥ de transformar-la en “el discurs” institucional. Josep Gifreu ho defineix molt encertadament al seu llibre El quart poder i la independ√®ncia: “El tsunami pol√≠tic i medi√†tic que represent√† la celebraci√≥ del refer√®ndum de l‚Äô1-O va obligar a radicalitzar posicions i l√≠nies editorials” (2018:49). Aquesta radicalitzaci√≥ en l’opini√≥ dels periodistes i escriptors s’ha anat incrementant amb els anys i actualment, segons Gifreu, la batalla la guanyen els rotatius espanyols partidaris de la defensa aferrissada de la unitat d’Espanya, que han decidit comprar el relat dels principals partits pol√≠tics, els mateixos que des del govern espanyol actuen contra la independ√®ncia en un “megamarc” de defensa de la inviolabilitat de la unitat d’Espanya.

La iniciativa de Voltas √©s recollida pel que en aquell moment era l’editor del diari Ara, Carles Capdevila, que animava a participar en un debat que ell mateix va qualificar de “valent”. A partir d’aqu√≠, s√≥n moltes les veus que els segueixen, tant de periodistes com d’escriptors i tamb√© de pol√≠tics (Artur Mas i Oriol Junqueras hi aporten la seva opini√≥ en sengles articles, a La Vanguardia i a El Peri√≥dico respectivament). A la proposta de Capdevila de seguida s’hi suma Albert Branchadell. Aquests autors inicien un corrent, el m√©s majoritari en els mitjans de comunicaci√≥, que defensa un model de cooficialitat asim√®trica, en qu√® en una hipot√®tica Catalunya independent el castell√† hauria de ser llengua oficial, juntament amb el catal√† que tindria l’estatus de llengua d’√ļs preferent, amb m√©s pres√®ncia institucional.

DIVERSES PROPOSTES

En resposta a Voltas √©s Xavier Mir qui inicia el corrent dels partidaris de declarar el catal√† com a √ļnica llengua oficial. Veus que sorgeixen principalment del digital Vilaweb, com les de Gabriel Bibiloni o Miquel Strubell, i algunes tamb√© des del diari Ara, com les de Joan Ramon Resina o Rafel Torner. S√≥n veus que opinen que el catal√† hauria de ser l’√ļnica llengua oficial i argumenten que la llengua catalana √©s encara feble i minoritzada, es troba en greu perill d’extinci√≥ i no assolir√† un nivell de poder institucional sense la protecci√≥ d’un Estat. Per aquests autors, mantenir la cooficialitat no √©s sin√≥ mantenir la submissi√≥ a la llengua castellana i recorren a la recuperaci√≥ de la mem√≤ria m√©s recent per evitar oblidar d’on venim.

Al debat sobre oficialitat √ļnica versus cooficialitat s’hi afegeix una corrent, for√ßa m√©s minorit√†ria, que considera una opci√≥ diferent: un estat sense cap llengua oficial. Aquest corrent el defensen Vicent Partal o Carme Junyent (tamb√© des de Vilaweb), i altres autors com David Valls o David Vila. Aquest grup d’autors opinen que no √©s necessari copiar els models que apliquen la majoria d’Estats i s’inclinen cap a un marc social que no estableixi cap llengua oficial i defensi un model multiling√ľe que respecti totes les lleng√ľes que actualment es parlen a Catalunya.

Hi ha d’altres opinions, com que el conflicte sobre la llengua √©s un tema tab√ļ i per tant el debat, com a tal, no existeix; o b√© els que consideren que a Catalunya el castell√† est√† discriminat i creuen que el catal√† hauria de quedar redu√Įt a un √†mbit exclusivament privat. Una gran quantitat d’articles publicats en diversos mitjans de comunicaci√≥ amb relaci√≥ al debat es poden consultar a l’exhaustiu corpus que Montserrat Sendra recull al web Les lleng√ľes a la Catalunya independent, creat especialment amb aquesta finalitat.

UN DEBAT MOLT VIU

El debat presenta for√ßa diverg√®ncies tem√†tiques i la base dels discursos creats pels autors traspua un xoc de posicions que possiblement, com apunten Sendra i Vila (2012), neix de dues interpretacions diferents del proc√©s de creaci√≥ d’un nou Estat, “que els uns entenen com un proc√©s de restituci√≥ de la sobirania i restauraci√≥ de la naci√≥ mentre que els altres el conceben m√©s aviat com la creaci√≥ d’un pa√≠s nou a partir de l’actual ciutadania” (2012: 45). En la primera posici√≥ hi podr√≠em situar els partidaris del catal√† com a llengua oficial √ļnica, que basen les seves argumentacions en els continus atacs soferts per part de l’Estat espanyol i en la necessitat de trencar amb la submissi√≥ del catal√† al castell√†. En la segona posici√≥ s’hi inclourien els partidaris de mantenir la cooficialitat i els que s√≥n partidaris de no declarar cap llengua oficial, que tenen en compte l’actual composici√≥ multiling√ľe de la societat catalana.

Tot i que el debat sobre la llengua arrenca de manera “oficial” el 2012 amb els dos articles de Voltas, el conflicte ling√ľ√≠stic a Catalunya es remunta a cents d‚Äôanys, amb una etapa especialment fosca durant els anys de dictadura i una etapa d’aplicaci√≥ de pol√≠tiques ling√ľ√≠stiques normalitzadores i d’immersi√≥ durant l’etapa de la Transici√≥. Es tracta d’un debat antic i recurrent que es desenvolupa en paral¬∑lel al conflicte pol√≠tic sobre la independ√®ncia de Catalunya i del qual no es pot deslligar.

En tot cas, el debat √©s encara actiu i pol√®mic, perqu√® no enfronta √ļnicament punts de vista diferents sobre un tema, sin√≥ que abasta una dimensi√≥ molt m√©s √†mplia, en qu√® s’hi inclouen q√ľestions culturals, d’identitat, econ√≤miques i ideol√≤giques dif√≠cilment salvables. Segons l’Enquesta d‚Äôusos ling√ľ√≠stics del 2018, de l’Institut d’Estad√≠stica de Catalunya, la llengua habitual en la poblaci√≥ √©s el castell√† en un 48,6%, seguida del catal√†, en un 36,1%. Mentre que l’√ļs del castell√† es concentra en els √†mbits relacionals (fam√≠lia, ve√Įns), del petit comer√ß i de l’Administraci√≥ de l’Estat, l’√ļs del catal√† √©s m√©s majoritari en l’√†mbit de l’Administraci√≥ p√ļblica de Catalunya. La preservaci√≥ de la llengua catalana en tot els seus √†mbits presenta, doncs, uns objectius dif√≠cilment compatibles amb els usos i h√†bits ling√ľ√≠stics de la societat catalana actual.

El debat sobre la llengua aporta diversos punts de vista i proposa nous models que busquen trobar una soluci√≥ al conflicte ling√ľ√≠stic a Catalunya, un conflicte que ve de lluny. Totes les propostes ressalten la import√†ncia de preservar les diverses identitats de qu√® es compon la societat catalana, respectar-les i defensar els seus drets, de manera que tothom pugui sentir que forma part d‚Äôuna col¬∑lectivitat. Tot i aix√≤, cal ser conscients, vistes les diverg√®ncies, els interessos pol√≠tics i les dificultats inherents en una societat multiling√ľe, que arribar a un consens ampli pot semblar, a dia d’avui, una quimera.
Informa:NACIODIGITAL.CAT (30-7-2019)

285 Lectures | ‚Ä£ |
Que tothom ho sàpiga: