( SÍLVIA BARROSO )
Hi ha pocs tràmits més angoixants que tractar amb l’adminstració de justícia. Segurament només hi pot competir Hisenda. I si per afrontar-ho has de canviar de llengua, en situacions que sovint són d’estrès, la sensació de violència psicològica és considerable. La immensa majoria de parlants amb el català com a llengua materna tenen una gran fluïdesa també amb el castellà. Deixem de banda les veritables raons que fan que això sigui així. Però n’hi ha que no s’hi senten tan còmodes, especialment en situacions complicades com haver de declarar en un judici. I, malgrat que la llei els empara per no haver de fer-ho, moltes vegades es veuen obligats a canviar de llengua. Si una de les parts –per exemple el fiscal– al·lega que no entén el català, es pot optar per aturar-ho tot i demanar un intèrpret que pot trigar hores o tirar la tovallola, parlar en castellà i acabar amb el tràngol.
No és una situació hipotètica. Tots els periodistes que hem cobert judicis ho hem vist. Recordo el cas especialment greu de la vista pel crim de la Patum de Berga, en què va morir apunyalat el jove Josep Maria Isanta. L’acusació particular va mantenir un estira-i-arronsa amb la magistrada que presidia el judici –un cas de tribunal popular– perquè no va permetre a un testimoni expressar-se en català amb l’argument que una de les parts no l’entenia. L’Associació de Juristes per la Llengua va formular una queixa. L’endemà, Jaume Asens –que aleshores exercia com a penalista i era un dels advocats que havia reivindicat el dret del testimoni a expressar-se en català– va ser esbroncat en privat per la jutgessa pel que va considerar un espectacle mediàtic.
És només un exemple del que passa quan no s’exigeix a jutges i fiscals com a requisit el coneixement del català, llengua cooficial. Un any rere l’altre, la memòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) recull xifres llastimoses de l’ús del català en les sentències –el 2019, només un 8,5%–, i no hi ha dades que reflectirien l’ús residual de la llengua en la resta de documents i en els actes orals. I és una broma de mal gust, que el TSJC es permeti reclamar a ciutadans i advocats que siguin ells els que canviïn aquesta situació sent més proactius per empènyer l’aparell judicial a fer un canvi. Com explica avui Gemma Aguilera, el màxim òrgan judicial de Catalunya admet que el personal de l’administració de justícia ha de fer un esforç, però després desvia les reclamacions cap a la conselleria de Justícia, cap als advocats i cap a la ciutadania.
És cert que la majoria dels advocats no són combatius en la qüestió lingüística –una minoria en són molt–, però és el resultat de segles d’una tradició absolutament castellanitzada –fins al punt de tenir dificultats amb el vocabulari jurídic en català– i de la consciència que irritar jutges i fiscals és la pitjor estratègia per als seus clients. Per por, per mandra o per falta de convicció, no s’hi impliquen. La degana del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, Maria Eugènia Gay, deia en una entrevista poc després de guanyar les eleccions que li semblava “dràstica” i “inviable” la idea que el coneixement de la llengua del territori on exerceixen sigui un requisit per als jutges. Tot i així, és indiscutible l’aparell judicial espanyol és el que ha batallat sempre, i ha guanyat, perquè no se li imposés aquest requisit. Pretendre que els advocats i, encara més els ciutadans, facin de David contra Goliat per quedar millor en les estadístiques és d’un cinisme difícil d’igualar.
Informa:ELMON.CAT (7-9-2020)
