LA CANÇÓ, EL REFUGI DEL CATALÀ A L’ALGUER

“Primavera algueresa”.
Durant els darrers anys s’ha produït una revifada de l’escena algueresa cantant en català encoratjada, en bona mesura, per l’aposta decidida que n’ha fet el festival Barnasants. Alguns músics veterans (Franca Masu, Claudio Gabriel Sanna, Paolo Dessí) han tret nou disc al carrer i a ells s’ha afegit un estol de noves veus (Davide Casu, Claudia Crabuzza, Yasmin Bradi) que dibuixen un panorama insòlit i engrescador per a la visibilització de la llengua a la petita ciutat sarda.

( JOSEP VICENT )
En un moment del magnífic documental dirigit per Roger Cassany, L’Alguer: un pentagrama com un carrer(Plataforma per la Llengua, 2018), el cantant i acordionista Carles Belda deixa anar una de les seues sempre lúcides i desparionades reflexions: “hi ha cultures que sobrecanten… és a dir, canten tant, que és un mal símptoma, que han perdut un altre àmbit de la llengua”. I, certament, l’anàlisi sembla ser ben precís: en un moment en què els indicadors de l’ús social del català a l’Alguer emeten senyals ben alarmants, la cançó algueresa es rearma amb un insòlit fervor productiu. El diagnòstic, d’una manera o altra, el comparteix la pràctica totalitat de les veus que protagonitzen el documental: la cançó és la taula de salvació a la qual s’agafa la llengua per buscar la projecció en un futur que, altrament, es presentaria ben poc falaguer.

Aquest discurs conté una veritat indiscutible, però també una perillosa trampa: convertir la conservació de la llengua en el principal estímul creatiu i en el pol d’atracció més important de la cançó algueresa, arrossega implícitament una menysvaloració dels seus ben evidents mèrits artístics, d’una alçada equiparable —quan no superior— als de la resta del país. Els treballs recents de Franca Masu, Claudio Gabriel Sanna, Claudia Crabuzza, Davide Casu o Yasmin Bradi haurien d’interpel·lar-nos amb la vehemència suficient perquè deixarem de veure l’Alguer com una Barceloneta exòtica, una destinació turística on fer safaris lingüístics o un inexplicable i autosuficient miracle cultural. La cançó algueresa necessita una connexió directa i expedita amb els circuits musicals del país. L’exemple del Barnasants, l’únic bastió cultural que mira amb passió i tossudesa cap a tots els punts cardinals del català, hauria d’estendre’s fora de la trinxera política. Claudio Gabriel Sanna ens ho explicava ben clarament en una recent entrevista per a la revista Caramella: “Si no hi ha concerts a Catalunya, o al País Valencià, o a les Illes, cantar en alguerès és inviable i els joves lo deixaran”.

El llegat

El paper de la cançó algueresa com a punta de llança dels moviments de recuperació lingüística no és nou, ni molt menys. Des de principis del segle XX, amb la fundació de l’agrupació catalanista la Palmavera, la cançó ha estat el principal instrument per, d’una banda, donar visibilitat pública a una llengua que dominava els àmbits familiars i col·loquials però mancava de presència cívica i oficial, i, de l’altra, subratllar les particularitats identitàries de la ciutat.

Serà, però, en la dècada de 1960 quan el patrimoni musical alguerés es donarà a conéixer a la resta de la catalanitat de la mà del Grup Coral de l’Agrupació Catalana d’Itàlia que enregistrarà tres EPs amb el segell Ediphone de la casa Edigsa amb les veus solistes de Luciana Sari i Pasqual Gal·lo (Cançons de l’Alguer, 1962), Sandra Avagnina (Canta l’Alguer, 1963) i Rita Cao (Bella Alguer, 1963). Tots tres els reunirà Picap anys a venir en un CD que inclourà també un senzill més tardà de Luciana Sari: Lo País Meu. Cançons de l’Alguer. 50 anys(2012).

Aquelles gravacions, amb composicions signades majoritàriament per Antoni Cao, contribuiran a la creació d’un imaginari romàntic i mariner que imperarà durant anys a la cançó algueresa i que trobarà un contrapés satíric i punyent en l’obra del malaguanyat Pino Piras, el creador més interessant i original sorgit fins llavors. El talent esquiu i oblicu de Piras es dispersarà per diverses disciplines artístiques però ni l’escàs recorregut comercial de les seues dues úniques gravacions —Cançons de Raganal (1977)i …En sàtira… poesia… cançó…(1981)— ni la seua mort prematura impediran que el seu excepcional cançoner es difonga inopinadament i assolesca una popularitat unànime, fins i tot, aquella part que n’havia romàs inèdita. I diu bastant de la precària i frustrant articulació cultural del país, la minuciosa desconeixença que hom té de l’autor de “La ginqueta” fora de l’illa de Sardenya. Especialment ara que, per iniciativa de la delegació algueresa de l’Institut d’Estudis Catalans, tota la producció musical de Piras es troba a la xarxa reunida en un magnífic portal web estrenat l’any 2018 com a culminació del seguit d’iniciatives engegades per actualitzar-ne el llegat. També es troba a la xarxa l’indispensable revisió de les peces més emblemàtiques del seu repertori que realitzaren l’any 2012 Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna: Un home del país. Cançons i records de Pino Piras.
Informa:ELTEMPS.CAT (24-VII-2021)

110 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: