(   JOSÉ ANTICH   )

Mentre Josep Borrell recuperava a Lleida després del vet del Parlament a Miquel Iceta, que li ha barrat el càrrec de president del Senat, un dels seus clàssics sobre la desinfecció, un autèntic hit parade del ministre en el passat i ara una mica més rebaixat de to -ja només crida a desinfectar les ferides perquè tanquin i cicatritzin- una cosa molt inusual i important succeïa a 2.000 quilòmetres de distància: el Parlament alemany acceptava a tràmit una moció sobre la mediació alemanya i de la UE al conflicte entre Catalunya i Espanya. No solen prosperar aquest tipus de mocions al Bundestag i la iniciativa parlamentària del grup Die Linke, cinquena força política de la Cambra amb 69 diputats dels 709 que la componen, tindrà ara un tràmit d’intens debat en tres comissions: Exteriors, Assumptes de la Unió Europea i Drets Humans.

La iniciativa de Die Linke, un grup polític que seria comparable a Espanya amb Podemos, no només obre un debat sobre la situació política a Catalunya i la repressió de l’Estat espanyol en un Parlament tan rellevant com el Bundestag sinó que també fa que la causa catalana tingui una incidència més gran a l’opinió pública alemanya. Una cosa que com és sabut han provat infructuosament d’impedir Borrell i el seu equip, començant per la responsable de la fallida Espanya Global. Ara que Borrell abandona el Ministeri i torna al Parlament Europeu potser caldria fer balanç de la seva gestió en política internacional. És difícil trobar una cosa que no sigui l’esbronc o el soroll, curiosament el més allunyat de l’exigible diplomàcia en política internacional. Pel que fa a rebaixar el protagonisme del conflicte català és molt lluny d’haver tingut algun èxit i del seu pas pel Ministeri es recordaran els seus esbroncs en entrevistes internacionals o amb cònsols a Barcelona. O el trist paper dels ambaixadors que, a toc de xiulet del Ministeri, han provat de curtcircuitar a l’estranger actuacions dels membres del Govern exiliats.

En el curiós rànquing de ministres d’Exteriors perduts en el conflicte català -des del 2012, José Manuel García-Margallo, Alfonso Dastis i Josep Borrell- fins i tot el popular Margallo va actuar amb més tacte i una mica més d’encert a l’hora de buscar complicitats amb Espanya a l’estranger encara que fos a compte, com ell mateix va dir, de moltes factures pendents en forma d’encàrrecs d’estat per atreure voluntats. Que els dos parlaments més importants d’Europa, els de Berlín i Londres, tinguin Catalunya a la seva agenda legislativa i que a París 41 senadors hagin subscrit un document de suport als presos polítics catalans demostra que, amb totes les dificultats del món ja que la lluita de David contra Goliat és sempre llarga i pesada, la causa catalana continua ben viva.