LA CENSURA DEL DIARI ARA A UN ARTICLE DE XAVIER ROIG: TORNEM ALS TEMPS DEL CATALANISME ” BIEN ENTENDIDO “

“Tot sobre la censura de Xavier Roig”
( JORDI GALVES )
La directora de l’Ara, Esther Vera, una de les més sòlides candidates a dirigir amb mà ferma Tevetrès, diu que al seu diari no se censura ni s’ha censurat mai. La seva opinió és digníssima, benintencionada, molt primorosa, és ben cert, si no fos que ha prohibit a Xavier Roig que publiqui al seu diari algunes veritats incòmodes. Censurar no censura, però prohibeix. Verbigràcia, impedeix que llegim que els catalans tenim enemics i no adversaris, que bona part de la classe política catalana està venuda, i que els immigrants castellanoparlants a Catalunya, protegits per l’Estat, tenen en la pràctica més drets que no pas els altres ciutadans i residents. Es veu que això és el Mein Kampf i La vache qui rit del Mariscal Pétain en un mateix farcell.

Esther Vera es deu pensar que és més sagaç que ningú i, especialment, que els lectors que té, perquè diu que no censura, que mai ho ha fet, que al seu diari no es pot insultar, però el cert és que al seu diari no s’ha pogut llegir el famós article de Xavier Roig per decisió seva. No és una opinió, és un fet. Ni s’ha publicat l’article ni mai es publicarà. I si l’article no s’ha publicat ni es publicarà mai és perquè la senyora Vera és partidària del “debat d’idees”, un curiós exercici que consisteix en això: que la directora, apuntalada per l’equip directiu decideix quin és el debat i quin no l’és. I també quines són les regles del joc del debat… a mig partit, en el descans. On la directora no actua d’àrbitre sinó com a part contractant de la segona part, on la directora mediatitza tant i tant el debat d’idees que acaba decidint si permet o no que els lectors de l’Ara puguin llegir o no llegir un determinat text. Com aquella bona mare que anava mirant els rombes aquells de la pantalla.

La profilaxi de l’Ara és entendridora i una mica força paternalista, perfectament coherent amb les lliçons de modos, de moral i de periodisme a les que ens tenen acostumats des de la seva fundació. L’Ara sempre dirà el que han de fer els altres periodistes i els mitjans als quals contempla des de la seva superioritat ideològica. En un món tan agressiu com l’actual, el subdirector del diari, David Miró (Borriana, 1973) escriu un tuister jeràrquic on assegura que “personalment” se sent “orgullós de formar part d’un diari que no publica un article on s’intenta dividir entre bons i mals catalans”. Em fa gràcia això de “personalment” com si pogués ser de manera no personal. El seu diari és un diari que no censura però que tampoc no publica, que no vol dividir la societat catalana perquè es veu que l’article de Xavier Roig tenia aquesta potencial capacitat d’estisorar. L’u d’octubre i la repressió democràtica de Catalunya, les garrotades, la persecució política i judicial no han dividit fins avui, es veu que ho fan les opinions d’un senyor que, en cap moment, no ha insultat. Podem dir, ben al contrari, que l’article en qüestió és un model de bones maneres i de propietat semàntica.

En el seu moment, fa anys, i a La Vanguardia, ja vaig escriure el que pensava sobre el senyor Xavier Roig i sobre les seves opinions, generalment tan apassionades i decantades com perfectament legítimes. El que sempre m’ha sorprès, però un xic només, és que després de l’episodi de l’abstenció publicitària del diari Ara quan es preparava el referèndum del Primer d’Octubre, cap columnista independentista continués escrivint-hi. De fet, quan llegeixo un article d’una signatura que branda l’estelada però que després col·labora a l’Ara no me’l prenc gaire seriosament perquè ja sabem què és l’Ara i contra qui i què escriuen. Avui fins i tot amb la participació d’aquell venedor de fum anomenat Pablo Iglesias Turrión. Em sembla molt bé que Antoni Bassas faci costat al comunicat del rotatiu en què s’afirma que “sempre hem mantingut i mantindrem la diversitat d’opinions, però amb els límits de fer un debat ric, constructiu i respectuós”, em sembla bé mentre l’opinió pública desacrediti els meus arguments i doni la raó al veterà periodista. Però això sabem que no passarà. I no passarà perquè cadascú té la credibilitat que té. Perquè no s’entén gaire que s’obligui un independentista a fer res de constructiu quan del que es tracta és de divorciar-se d’Espanya. Aquí la pobresa del debat ve determinada per l’opinió sectària i sempre coincident amb el partit en el govern, aquí es confon maliciosament ser constructiu amb ser un cànid sense cervell amb els que manen, aquí el respecte sempre s’aplica en una direcció, la dels poderosos i mai a favor dels febles. Això del respecte mai no ha comptat per als de la Revolució Francesa o per als que van conquerir el màxim de les vuit hores de feina, que sempre van ser uns maleducats i tampoc no es dutxaven gaire.

Tampoc no cal exagerar, els responsables de l’Ara tampoc no han dit que tots els catalans siguem una merda com va dir sincerament Luis Martínez de Galinsoga y de la Serna, aleshores director de La Vanguardia, però l’efecte en l’opinió pública catalana ha estat comparable. Entre els independentistes però també entre els no independentistes. La bona educació es veu que és un nou valor del periodisme que fins ara tots desconeixíem però que ara alguns pensen implementar. Encara que quan la canallesca es posa a moralitzar sempre és difícil de creure. El que hem entès claríssimament és que alguns volen que tornem als temps del catalanismo bien entendido, a l’educació primmirada i la moralitat immaculades, a la llengua al cul, a l’abús de l’autoritarisme, al puritanisme de la doble moral, a l’arbitrarietat dels que manen, a la por malaltissa als altres, a les opinions dels altres. Tu calla és la ultimíssima moda de Madrid, fenomenal, oyes.
Informa:ELNACIONAL.CAT (7-1-2022)

117 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: