“Turistes catalans a l’Alguer”.
(Marcel A. Farinelli )
“De la banda de ponent hi ha una terra llunya llunya, és la nostra Catalunya”. Així escrivia Ramon Clavellet, el més original i visionari entre els intel·lectuals de la renaixença algueresa, l’únic que hi va emigrar, en aquella terra. Després d’haver-la visitada, Clavellet va quedar tan fascinat que mai va tornar a casa, desapareixent misteriosament al voltant del 1911. Al principi del segle XX, Catalunya pels algueresos era realment una terra molt llunyana, per què el sistema de comunicacions marítimes funcionava amb una lògica nacional, i les connexions eren quasi exclusivament amb la península italiana. Per molts devia ser una terra un poc mítica, un continent més enllà de l’horitzó, on parlen en català. Quan Santa Ryanair, com canta Claudio Gabriel Sanna, va unir les dues terres, “aqueixa terra llunya llunya” va començar a ser més propera, menys mítica, i els algueresos van notar un nou tipus de turista, el català. Com es veuen aquests turistes catalanoparlants que, anualment, desembarquen a la Barceloneta de Sardenya? Fem un recorregut, amb ironia, entre aquesta fauna que ens trobem pels carrers de la ciutat vella, per 3 mesos a l’any.
Primer de tot, l’Alguer ha patit la massificació turística des dels anys vuitanta, com moltes illes. Totes les conseqüències negatives del turisme, que avui els barcelonins coneixen bé, els algueresos les van tenir decennis abans, amb la complicació que per l’Alguer el sector realment és vital. Llavors, quan parlem de turistes catalans, hem de pensar que, d’entrada, hi ha un sentiment d’amor i odi, com cap a tots els turistes. Són una font d’ingressos econòmics importants, un element que dinamitza la vida social de la ciutat, però al mateix moment ens fan la vida impossible quan arriben en massa. Penseu que jo i els meus amics, quan érem adolescents, a qui ens preguntava per la platja els hi donàvem les indicacions equivocades, així els enviàvem a Olmedc, un poble de l’interior. Però, durant tot l’hivern esperàvem l’estiu, que passàvem treballant als bars de les platges, on guanyàvem una misèria mentre vivíem amors estiuencs. Segon element important, l’Alguer es troba a una illa, i això és fonamental: els illencs ens mirem amb una mica de superioritat els que no ho són, els diem “continentals”. No us ho agafeu malament, és una constatació geogràfica òbvia, normal per qui veu el món des d’una illa. Per això, òbviament, els mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs els posem a una altra categoria, és gent amb qui ens entenem d’una manera instintiva. Ser continental, per fer una comparació, és un poc com ser un pixapins.
Els turistes catalanoparlants, als vuitanta i noranta, hi eren, però eren pocs. La ciutat s’omplia d’italians, alemanys, suecs i britànics, i els catalans passaven desapercebuts. Amb el nou mil·lenni la cosa ha canviat, i a poc a poc els algueresos s’han adaptat a aquesta nova espècie de turista, que és continental, però al manco parla quasi com nosaltres i no és tan antipàtic com aquells que venen del nord Itàlia. Com els altres continentals, els catalans arriben a l’estiu per estirar-se a les platges, visitar el territori, fer aperitius i després passar la nit al centre històric. Però, també arriben per tocar amb mà aquell mite que tots els catalans tenen gravat al cap: que a Sardenya hi ha una ciutat, “llunya, llunya”, on es parla català. Com s’ha dit molts cops, l’Alguer és la meca dels catalans, i això ha provocat un considerable pelegrinatge en aquests últims anys. Després del 2004 jo, i altres, esteva ben atent per si hi havia algun turista que parlava en català. Per un alguerès, però, no és fàcil sentir els catalans parlar en llur idioma a l’Alguer, perquè molts hi fiquen expressions espanyoles, i altres es pensen que el parlem exactament com ells, perquè la nostra pronúncia els confon; també hi ha qui creu que ningú ho parla, i interactuen amb els locals en castellà o anglès. Molts demanen coses com una amanida, una cervesa o pagar amb targeta, sense tenir en compte que el nostre català és menys influït pel castellà, i mengem ensalades, baiem birres i paguem amb carta.
En tots aquests anys he observat a molts turistes catalans, i n’hi ha de ben curiosos. Una tipologia molt freqüent és aquella del turista organitzat (vull dir, més d’un català mitjà). Són turistes professionals, que cada any planifiquen amb antelació els viatges, que recopilen informació sobre les localitats i, com a bons catalans, tenen una agenda amb tot ben apuntat i ordenat. El problema és que la planificació és això que ens diferencia, i a vegades aquest full de ruta s’esvaeix davant de la nostra actitud improvisadora. Els viatgers organitzats, si tenen la sort de conèixer un alguerès de veritat, els hi pregunten de tot abans de marxar. No recordo en quants em van demanar coses, com si tenim taxis o lloguers de cotxes, si aquest restaurant és recomanable o on es pot fer el millor aperitiu. Volen saber com arribar en aquell poble de l’interior, si poden fer tal excursió amb els nens, si els hi recomano visitar el museu rural… i aquí succeeix una cosa molt curiosa. He passat tant de temps fora de Sardenya que no conec la meitat dels restaurants, pobles o indrets de què em demanen, i jo mateix quan hi torno demano als meus amics, que com a bons nadius em guien. Però, en la percepció del continental, com a bon illenc ho he de saber tot, de la carta dels restaurants a les rutes per carretera. Els organitzats, en general, donen per descomptat que nosaltres no ho som, i tota aquesta informació no la poden trobar a una web, o al punt d’informació turística. I potser, un poc de raó la tenen: la web del Municipi, i d’altres agències implicades en la gestió del turisme, no estan en català, i això fa vergonya. Per fortuna, molts dels treballadors del sector ho parlen.
Una altra tipologia de turista que destaca és el jove universitari. Nascut a algun poble, estudia filologia catalana a la UAB, és militant de Jovent República o el SEPC, fa part d’una colla de castellers, sona la guitarra clàssica i somnia amb la independència dels Països Catalans. Molt menys planificadors que la resta de catalans, els mou l’entusiasme d’estar construint un món nou, i venen a l’Alguer per comprovar el que han après a l’escola o a la facultat, per tenir la prova que la llengua és viva fora de les fronteres de l’estat espanyol. És fàcil interactuar amb ells, són oberts a la conversació, però arriben amb una actitud ingènua. Per exemple, els primers que he vist, fa anys, no reservaven cap habitació, apartament o plaça de càmping, anaven a dormir a la platja. Dormir a la platja pot semblar molt romàntic, però és d’aquelles coses que no ens agrada gens del turisme, i a més és molt incòmode. A sobre, et poden multar, com ha passat més d’un cop. Aquest tipus de turistes, a més, estan obsessionats a visitar tota l’illa en quatre dies (fer una ruta, en diuen), sempre sense reservar habitacions i, doncs, dormint a la brava. Ara, Sardenya és molt més gran que Eivissa o Mallorca, ni jo l’he visitada tota, i depèn d’on t’acampes et deixaran ben clar que no ets el benvingut. A Sardenya no som famosos per les taules de diàleg.
L’última categoria de visitants, són els activistes. Aquests són filòlegs o sociolingüistes, militen a la Plataforma o a Òmnium, i tendeixen a arribar quan hi ha menys massificació. A part de les vacances, venen amb una missió especial, normalment per fer una recerca sobre diversos aspectes de la llengua, per fer-ne una publicació o senzillament per curiositat. Són exploradors lingüístics, recorren la ciutat amb l’orella ben atenta, i cerquen d’entrevistar els activistes locals, els experts d’algun aspecte de la ciutat catalanoparlant de Sardenya. Amb molts d’ells, abans o després d’anar-hi, he tingut conversacions, ajudant-los a interpretar aquella realitat. La seva contribució per entendre l’Alguer és molt important, però és veritat que són un poc esgotadors, a vegades els algueresos ens perdem dins de les seves preguntes. Quan en trobem un, dintre de nosaltres diem “no, un altre filòleg català en missió!!”, però, en el fons, el fet que ens vinguin a estudiar ens agrada, ens fa sentir més rellevants. Si no, qui goig faria ser un catalanoparlant de Sardenya?
Tots els turistes catalans tenen una cosa que els mancomuna: tots volen visitar les millors platges, i quasi tots, òbviament, volen anar a una on no hi siguin els turistes. Els continentals sempre pensen que, a una illa, hi deu haver una platja verge que només els espera a ells. En realitat, la platja verge no existeix, només queden uns reductes on els autòctons ens refugiem, i aquest és un secret que, com alguerès, no puc revelar. Aquests turistes catalanoparlants, en el fons són indispensables, sense d’ells la situació de la llengua a l’Alguer serà d’una decadència irreversible. Sense ells no hi seria contacte, relació, intercanvi, i la llengua algueresa seria condemnada a esdevenir un idioma totalment inútil per comunicar a fora de la realitat local. Malauradament, fa anys que la connexió entre l’Alguer i Barcelona no és estable, i aquest és un tema que té una escassa consideració en el debat polític català. No sempre va ser així, hi ha hagut uns temps en què les relacions catalanoalguereses eren una qüestió rellevant, i de fet l’establiment dels vols directes Alguer-Girona va ser possible gràcies a la implicació de les institucions catalanes, i per la iniciativa de Josep-Lluís Carod-Rovira. Aquell semblava un primer pas per crear un lligam entre terres de parla catalana, i avui ningú sembla interessar-se a aqueixa connexió. El resultat és que a nosaltres algueresos ens esteu deixant amb sempre menys catalans d’acudir, aconsellar i convidar a beure.
Informa:RACOCATALA.CAT (31-VII-2023)
