LA DESCENTRALITZACIÓ DEL PSOE: PROMESES QUE NO ES COMPLEIXEN MAI

“La descentralització del PSOE”.

( MANUEL LILLO )
El projecte Pressupostos Generals de l’Estat del 2022 no ha generat entusiasme en cap de les parts a excepció, com passa sempre, dels partits que l’han dissenyat. Més enllà de la picabaralla previsible i sobreactuada, el cert és que en un Estat com l’espanyol, amb una diversitat interna tan evident –per molt que l’aznarisme en faça conya– i amb una divisió política provocada –hi ha qui sempre treu profit si estimula el conflicte territorial– és del tot impossible elaborar uns Pressupostos i que les parts se’n mostren satisfetes.

La falsa «lluvia de millones» a Catalunya denunciada per alguns diaris de Madrid no és tal, en tant que si es fa cas del que preveu l’Estatut vigent –tan defensat pel Govern espanyol actual– al Principat li correspon el 19% del pressupost, que és el percentatge de la seua aportació al PIB estatal. En el projecte dels PGE es contempla una inversió del 17,2%. En tot cas, no cal dir que amb altre Govern a la Moncloa, les propostes serien bastant diferents, i no precisament millors. El mateix es pot dir del País Valencià, territori històricament maltractat per l’Estat, que encara pateix l’infrafinançament en unes condicions econòmiques inferiors a les de la mitjana estatal. Malgrat tot, el País Valencià i Catalunya serien dos dels tres territoris més beneficiats pel repartiment estatal dels comptes. Aquest és el gran argument del Govern espanyol per defensar-ne l’aprovació parlamentària.

Aquesta proposta, que encara s’ha de votar, lliga amb el discurs actual del partit que ostenta la presidència espanyola, el PSOE, necessitat d’un suport molt destacat a les zones perifèriques de l’Estat per continuar a la Moncloa més enllà del 2023. Si els socialistes es perpetuen al poder espanyol després de les pròximes eleccions al Congrés i al Senat, es perpetuarà també el seu discurs i les seues propostes descentralitzadores, ara tan pregonades i abans tan criminalitzades pel mateix partit?

Si es fa cas de la història del PSOE caldria pensar que no. Però és que si fem cas de l’actualitat, la resposta tampoc no canviaria. Els socialistes enarboren ara un discurs de descentralització amb el president valencià, Ximo Puig, com a màxim defensor. No es pot negar que Puig és, com a mínim, menys centralista que alguns dels seus antecessors al Govern valencià, però el seu relat xoca amb la seua praxi. Com a exemple: l’any 2020, tota la província d’Alacant va rebre només l’1,3% de la despesa cultural de la Generalitat Valenciana, cosa que, traduïda en xifres comparatives, significa que només el Palau de les Arts de València rebia 31 vegades més de diners que les nou comarques que integren la demarcació del sud valencià. Més endavant, mentre Puig reclamava descentralitzar institucions d’àmbit estatal, recentralitzava les que depenen de la Generalitat que ell mateix presideix, concretament els Centres d’Informació i Coordinació d’Urgència (CICU) d’Alacant i Castelló, que quedaven reduïts al de València. Mentrestant, sabedor de la importància que té el vot alacantí per a la seua continuïtat al Palau de la Generalitat –i, per extensió, de Pedro Sánchez a la Moncloa–, recentment el Govern valencià ha presentat un projecte per posar-se al capdavant de la propietat i de la gestió del Rico Pérez, l’estadi de l’Hèrcules Club de Futbol –l’equip d’Alacant– per evitar que el club, en hores baixes –tant esportives com econòmiques–, entre en nous periples judicials que comprometrien la seua existència.

No es tracta, en cap cas, de criticar iniciatives adreçades a millorar una realitat adversa, però aquesta dicotomia explica fins a quin punt, davant polítiques contraproduents, es plantegen iniciatives pensades en clau exclusivament electoral, adreçades al ressò mediàtic i no a resoldre problemes estructurals. Pel que fa a això últim, per cert, la província d’Alacant, la cinquena més poblada de l’Estat, només rebria un 1,4% dels Pressupostos que ha presentat el Govern espanyol i un 15% del que rebria tot el País Valencià, quan aquesta demarcació acull el 37,5% de tota la població valenciana.

L’actuació contradictòria del PSPV-PSOE a Alacant, un territori controlat pel Partit Popular a la Diputació, a l’Ajuntament de la capital provincial i en molts altres consistoris de grans ciutats –Oriola, Benidorm, Torrevella…– serveix, també, per explicar l’actuació dels socialistes arreu de l’Estat i els seus discursos interessats. Si ara onegen la bandera de la descentralització, del federalisme o de l’autonomisme generòs, coneixedors que els és imprescindible per a futurs pactes i enteses amb altres partits que els garantesquen investidures i aprovacions parlamentàries, també és evident que aquesta bandera serà amagada –o fins i tot incendiada des de les seus del PSOE d’Aragó, Extremadura o Castella la Manxa– en el moment en què puguen fer-ho. No cal dir, a més, que el PSOE, el partit de les ambicions territorials més o menys accentuades en funció de la conveniència, compta amb una vella guàrdia –vella, però present i molt influent– totalment hostil envers els clams descentralitzadors que, fins ara, han estat continguts, quan no directament combatuts de manera efusiva des d’aquest mateix partit.

Amb aquest posicionament tan reaccionari al seu si, i amb un present en què fins i tot els màxims defensors de la descentralització se’n desentenen quan haurien de predicar amb l’exemple, què fa pensar que tot allò que proposa el PSOE en matèria territorial i pressupostària s’acabarà complint? Què fa pensar que els diners pressupostats pel Govern espanyol s’acabaran executant a Catalunya, cosa que no s’ha fet mai durant els darrers vint anys? Què fa pensar, alhora, que el PSOE resoldrà la qüestió de l’infrafinançament valencià, ara que en teoria té la majoria per fer-ho? Aquests nous cants de sirena semblen tan vells com els de sempre.
Informa:ELTEMPS.CAT (18-X-2021)

65 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: