” LA DETENCIÓ DE PUIGDEMONT A ESTRASBURG VA ANAR DE METRES” (GONZALO BOYE )

Gonzalo Boye: ‘La detenció de Puigdemont i Comín a Estrasburg va anar de metres’
Entrevista a l’advocat de Puigdemont i Comín, que parla del cas del Tribunal de Luxemburg, de què va passar les hores prèvies al ple de l’eurocambra del 2 de juliol i de què pot passar aquests mesos vinents

( ROGER GRAELLS )
L’advocat Gonzalo Boye explica en aquesta entrevista per què va prendre la decisió que Carles Puigdemont i Toni Comín no travessessin la frontera entre Alemanya i França el 2 de juliol, quan va constituir-se el Parlament Europeu a Estrasburg. Van detectar, la nit abans, un conveni entre Espanya i França que hauria fet que Puigdemont i Comín fossin detinguts, extradits i empresonats a Soto del Real sense ni tan sols passar pels jutjats francesos.

Aquest estiu Boye no fa vacances. Treballa juntament amb el seu equip per presentar les al·legacions pels casos dels eurodiputats de Junts per Catalunya al Tribunal de Luxemburg. Diu que aquest document arribarà aviat i que inclourà una nova carta, el respecte pels drets de les minories nacionals que preveu el Tractat de Lisboa.

—Abans de les eleccions europees i després vau dir que Puigdemont i Comín serien a Estrasburg el 2 de juliol, a la constitució del Parlament Europeu. Divendres, a Prada, vau fer autocrítica. Això no va suscitar unes expectatives en l’independentisme que van frustrar-se?
—No tan sols es van frustrar expectatives, sinó també un seguit de plans d’actuació. Però passa que no teníem previst que es pogués actuar per la via dels fets. És a dir, que es materialitzés una detenció, que no s’anés a un jutjat i que Puigdemont i Comín fossin traslladats a Espanya. Evidentment, vam haver de prendre decisions que no han agradat a ningú. Els primers, el president Puigdemont i Comín. Ni tampoc a nosaltres.

El conveni entre França i Espanya

—Vau descobrir el conveni de Màlaga entre Espanya i França del 2002.
—Efectivament. Un conveni migratori que té una càrrega de profunditat pensada per a la lluita contra ETA. La presència de la policia espanyola a Estrasburg i la informació que vam rebre desaconsellava que travesséssim la frontera.

—Quan us en vau adonar, de l’existència d’aquest conveni?
—El vam detectar la nit anterior. Ho precisaré: la nit anterior vam tenir coneixement d’aquest conveni i la intenció de detenir el president Puigdemont i Comín i de fer-ne el lliurament administratiu a Espanya. Amb aquestes dues dades, a més de la constatació de la presència de la policia espanyola en territori francès, la decisió era clara. Evidentment, no coneixem tota la legislació, i molt menys un conveni migratori que en principi no hauria d’afectar ciutadans europeus.

—La detenció va anar de poques hores, doncs.
—Va anar de metres. La decisió de no anar a Estrasburg la vaig prendre jo.

—Divendres vau revelar a Prada que jugaríeu la carta dels drets de les minories en les al·legacions al Tribunal de Luxemburg. Com pot pesar en el cas de Puigdemont i Comín?
—En principi és un argument de pes, perquè és un dret fonamental reconegut al Tractat de Lisboa. N’hi hauria d’haver prou. Ara, evidentment en un cas d’aquesta complexitat nosaltres no ho recolzarem tot en un sol argument, sinó en molts més. Però les actuacions que s’han fet contra el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Comín només poden entendre’s des de la perspectiva de la restricció dels drets de les minories.

—Si us donen la raó, el Tribunal de Luxemburg reconeixeria de facto que l’estat espanyol no respecta les minories nacionals?
—Bé… quan ens donin la raó, evidentment serà un revés per a Espanya en tots els sentits. Però no cerquem que hi hagi un revés, sinó que els restitueixin els drets. És a dir, entre les dues llistes electorals castigades, és clar i manifest que representen majoritàriament minories nacionals. Una llista va ser pràcticament votada a Catalunya i l’altra a mitges entre Catalunya i el País Basc. És a dir, no cal ser un geni per a saber que els tres eurodiputats electes i proclamats foren elegits per minories nacionals. Encara més, la reacció de l’estat té relació amb una cosa ben senzilla: a aquests tres els apliquen uns criteris que no solament no consten a la llei, sinó que mai, ni tan sols en aquestes eleccions, no ha estat aplicada a més electes. En poso un exemple: gairebé cinquanta senadors han jurat en aquesta legislatura per poders. Per què el president Puigdemont i Comín no poden fer-ho?

Una “epidèmia” al Senat

—Això també serà una al·legació?
—Sens dubte. I a més això és informació pública que consta a la web del senat i de la Junta Electoral Central. És a dir, si pots ser senador per poders, per què no pots ser eurodiputat per poders? Encara esperem que ens donin algun argument. No en tenen. De fet, la JEC en un dels escrits al Tribunal Suprem va dir que això només passava en casos de malaltia. Doncs bé, suposo que va haver-hi una epidèmia, al senat. Com s’explica, si no, que cinquanta senadors hagin jurat per poders?

—Quin termini tindrà la resolució del TJUE?
—Presentarem les al·legacions aquests dies. El tribunal, segons que entenem nosaltres, té entre un mes i dos per a resoldre-ho. Però no tenim pressa: és la qualitat de la resposta, que compta. No volem rapidesa, sinó una resposta sòlida, coherent i democràticament compatible amb els tractats de la UE.

—Heu vaticinat que el Suprem retiraria la qüestió pre-judicial presentada per preguntar sobre la immunitat de Junqueras i que no s’esperarà a la resposta de Luxemburg per a dictar sentència.
—Si ho fa, serà un altre cas de ‘ara blanc, ara negre’. Ja se n’han retirat dues, d’euroordres. Veient com es gestiona aquest afer jurídicament, és difícil de perjudicar més la imatge exterior. És una imatge molt dolenta. Ara, és evident que el Tribunal Suprem es va trobar forçat a presentar aquesta qüestió pre-judicial i també em sembla evident que mirar que no es resolgui.

—Aquests últims mesos heu agafat un paper més polític.
—Si volgués ser en la política, ja hi seria. A mi, de la política tan sols me n’interessa allò que afecta el terreny jurídic. Però passa que és impossible de no pronunciar-se políticament quan es defensa un cas polític. Ni he tingut aspiracions polítiques ni en tinc. Quan vaig substituir el president Puigdemont momentàniament a la llista electoral vaig deixar clar que no ocuparia cap lloc polític. Va ser una decisió tàctica perquè havíem de resoldre el problema de manera urgent.

—Però fa mesos no us pronunciàveu tant.
—Sempre he tingut una posició política molt clara. He portat moltes causes amb un fort component polític, i això t’obliga a pronunciar-te. Llegeixo el dret com un instrument per a canviar realitats.

—Heu dit i repetit que la sentència del Suprem serà dura i amb voluntat exemplaritzadora. Es parla d’amnistia, d’indults, de reforma del codi penal… Quines opcions hi veieu?
—Fins que no hi hagi un context polític adequat, és difícil de parlar de cap solució d’un marcat caràcter polític. L’indult és una mesura política, l’amnistia hauria de ser una llei, la reforma del codi penal és una decisió política… És a dir, en aquests moments no veig que aquest sigui l’ambient que hi hagi a l’estat. El gran error va ser judicialitzar la política i la millor cosa que podria passar és que la discussió tornés a l’escenari polític. Però passa que hi ha un escenari jurídic molt complex. El cas català no es resoldrà als jutjats. Pensar-ho és francament un error. És una qüestió política. Encara que després hi hagi una demanda al Tribunal d’Estrasburg, no pots tancar les coses en fals. A vegades perdem la perspectiva d’una cosa essencial, que la sentència del Suprem marcarà el futur d’uns altres procediments.

Cal intentar-ho tot

—Marchena serà nomenat president del Consell General del Poder Judicial després de la sentència?
—Sens dubte, però no crec que això n’afecti la redacció.
Cal intentar-ho tot

—Fa un parell de mesos, Estrasburg va dictaminar contra un recurs per la suspensió del ple del parlament del 9 d’octubre del 2017. En aquests dos anys, s’ha comès cap errada en l’estratègia judicial?
—Sempre hi ha possibilitats d’equivocar-se, però sempre hi ha hagut la necessitat de fer les coses. És a dir, a posteriori tots som grans experts. Primer de tot, cal no parlar d’errors, sinó tenir clar que no tot allò que es fa en l’àmbit internacional donarà el resultat que s’espera. Ara, s’ha d’intentar tot.

—La batalla contra les euroordres es lliurarà a Bèlgica, Escòcia i Suïssa? O seria convenient que tots els exiliats es reunissin al mateix país?
—Són decisions que corresponen als nostres clients. Nosaltres estem preparats per a afrontar-ho on calgui. Fa més d’un any que advertim que hi haurà noves euroordres quan hi hagi sentència. En canvi, no seria racional que no ho intentessin.

—El 4 de setembre farà un any que va començar el procés judicial contra Llarena a Bèlgica. En quina fase es troba la demanda?
—En la d’al·legacions. Hi ha tres fases. Ja hem acabat la primera. Ara ha de respondre’ns la defensa de Llarena, a final de setembre. Després hem de presentar un escrit nosaltres al novembre, ells un altre al desembre i després es fixarà una vista oral el primer trimestre del 2020. En acabat, la resolució pot tardar setmanes.

—Aquest pot ser el principal avenç el 2020?
—El principal avenç crec que serà la restitució dels drets de Puigdemont i Comín com a eurodiputats i la denegació de la tercera euroordre.

Informa:VILAWEB.CAT (27-8-2019)

174 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: