LA DIADA DE LA RESILIÈNCIA

“La Diada de la resiliència ”
( JOSÉ ANTICH )

Més enllà de les mobilitzacions patriòtiques, dels discursos reivindicatius, de la divisió partidista, de les performances d’Òmnium i de l’ANC, dels intents de l’espanyolisme per fer-se escoltar durant la Diada, dels de Pedro Sánchez per fixar el frame d’un innecessari retrobament entre catalans quan el que cal solucionar és el conflicte polític entre Catalunya i Espanya, l’11 de setembre de 2020 ha estat, per sobre de qualsevol altra cosa, la Diada de la resiliència. En un marc polític truncat per la repressió i el coronavirus, l’independentisme ha deixat constància de la seva persistència i que no és ni un moviment passatger ni el resultat d’un suflé que tendeix a remetre.

No hi ha pitjor cec que el que no vol veure i només des de la miopia política o des de la falta de comprensió d’un país certament complex i polièdric cal donar per amortitzada una ciutadania que es va posar a caminar amb pas ferm el 2010 després de la sentència de l’Estatut, va explotar amb la primera manifestació massiva del 2012 i s’ha fet adulta i un moviment socialment majoritari al llarg d’una dècada de passos cap endavant, alguna ensopegada, i una repressió policial, mediàtica, econòmica i judicial sense parió a cap país del nostre entorn europeu.

No hi ha Diada que no sigui reivindicativa i aquesta tan atípica també ho ha estat. Ho han posat de manifest, amb matisos diferents però amb un cert guió compartit, en les seves intervencions públiques Elisenda Paluzie (ANC) i Marcel Mauri (Òmnium). No hi ha en cap de les dues entitats sobiranistes tranquil·litat, ni de bon tros satisfacció, amb l’actuació política del Govern durant aquesta legislatura ni tampoc amb el clima guerracivilista entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Tampoc no se n’escapa la CUP, de les crítiques, la pota política més petita però imprescindible per a les majories parlamentàries independentistes. “Estem farts de la divisió i de la tàctica”, va proclamar Paluzie. “La paciència de la gent no durarà sempre”, va afegir. “Sovint tenim la sensació que el nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos. Ja n’hi ha prou de batalles i debats estèrils”, va sentenciar Mauri. En ambdós casos va sonar a estirada d’orelles als màxims responsables contraposant la desunió dels partits a la unitat de la gent.

Perquè és aquí on rau la capacitat de resiliència del moviment independentista: en la seva base social. Res del que ha succeït en aquesta dècada no seria comprensible a Catalunya i explicable a la comunitat internacional sinó existís una mobilització sense precedents per un estat propi, capaç de suportar amb estoïcisme, també amb dubtes, certament, repressió, exili i presó. La pròximes eleccions repetiran i segurament ampliaran la majoria independentista al Parlament i marcaran una inflexió en el percentatge de vots independentistes podent arribar-se, per primera vegada en unes catalanes, al 50% dels sufragis. La Diada és el punt de convergència de tot això i per això una de les primeres lleis que va aprovar el Parlament restaurat el 1980 va ser declarar festiu l’11 de setembre i que fos la Diada Nacional de Catalunya.

A menys d’una setmana de l’estrafolari judici de cassació al Tribunal Suprem per ratificar inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, acordada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el passat 19 de desembre, per haver mantingut quatre dies una pancarta per la llibertat dels presos polítics i un llaç groc malgrat l’ordre de la Junta Electoral Central (JEC), la Diada recorda la repressió en la qual està immers tot el moviment enmig d’una causa general a l’independentisme. L’acte d’Òmnium ho simbolitzava aquest divendres amb les 2.850 cadires buides a l’avinguda de Lluís Companys de Barcelona, una per cada un dels que no gaudeixen de llibertat bé perquè són a la presó, a l’exili o tenen algun procés judicial en marxa per una causa que té a veure amb el procés independentista
Informa:ELNACIONAL.CAT (12-9-2020)

154 Lectures | ‣ |
Que tothom ho sàpiga: